Per primer cop des que vam començar el viatge, no només parlarem de carn, ja que a Perú també hem menjat peix, que ja tocava. Vam entrar al país pel llac Titicaca i a Puno vam tastar un plat típic de la zona, la truita. Sí, nosaltres també pensàvem que la truita era de riu; doncs al Titicaca n’hi ha més de 13000 tones. La vam menjar a la graella i hem de dir que està molt bona.
Continuant amb el peix, fins que no vam arribar a la costa no en vam menjar més. Vam esperar a estar a Lima per tastar un dels millors ceviches que hem menjat mai. El ceviche, el nom del qual prové del quechua siwichi que vol dir peix fresc, és peix cru marinat en un cítric, principalment llima, i cilantre. Se serveix amb ceba i a Perú és típic acompanyar-ho amb yuca o camote (moniato) i a vegades amb blat de moro també bullit.
Un altre plat típic és la jalea de pescado. El terme jalea prové d’una tècnica ancestral de conserva del peix. Consistia en tallar el peix en trossos llargs i deixar-los assecar al sol. Després es bullien a les brases i se servien amb suc de llima i ceba. Actualment es prepara pràcticament igual, amb la diferència que els trossos són més curts i en lloc de bullir-los, es fregeixen arrebossats.
I ja per acabar amb la secció del mar, també hem menjat un arròs amb peix i marisc, si més no aquets era el nom que tenia al restaurant, encara que a nosaltres ens va semblar més aviat una paella marinera sense closques. Però per ser una paella peruana, estava molt bona.
Continuant amb l’arròs hem de parlar d’un plat que es troba a tot arreu del país, l’arròs chaufa. És el plat més representatiu de la gastronomia chifa (menjar peruà-xinés). És un arròs fregit amb verdures, ou i carn saltejada, o sigui una versió de l’arròs tres delícies. A qualsevol menjador el tenen a la seva carta i et posen uns plats descomunals.
I ara passem a la carn, parlarem d’alpaca, pollastre i cuy. El nostre primer contacte amb la carn del Perú va ser amb l’alpaca. Aquells animalons que havíem vist a l’altiplà bolivià, ara estaven als nostres plats. Bàsicament tot són variacions del lomo de alpaca. És una carn vermella, tendra i molt gustosa. Nosaltres l’hem menjat a la graella i amb salsa de formatges, entre altres.
Un altre plat típic de la gastronomia peruana és el chicharrón. A Perú li diuen així a qualsevol fritura d’origen animal fregida fins que estigui cruixent. Nosaltres el vam tastar de chancho (porc). No és la carn més tendra, queda una mica seca, però és gustosa. Un altre plat que es pot trobar arreu és el pollastre a l’ast amb patates. Algú ens va dir que temps enrere aquest era un plat per una ocasió especial, però avui dia hi ha nombrosos restaurants que només serveixen això i sempre estan plens de gent. I com a tercer plat de batalla, hem menjat uns quants lomos saltados; saltejat de tires de vedella amb ceba i patates fregides.
I ara arriba l’hora del cuy, un conillet d’índies típic dels Andes, que pot arribar al quilo de pes i que s’acostuma a cuinar sencer al forn. A Cusco ens havien recomanat un restaurant de les afores amb granja pròpia, però per circumstàncies de la vida vam deixar-ho fins a l’últim dia i va resultar que estava tancat. Per tant no us podem dir quin gust té (ens han dit que molt bo) però us podem deixar unes fotos del antes y el después. La veritat és que amb el cap i les potetes fan una mica d’angúnia.
Però no només parlarem de carn i peix. Al Perú hi ha més de 3000 varietats de patates (fins i tot tenen el dia nacional de la papa) i infinitat de varietats de blat de moro. Això es deu a que són dues espècies que es poden cultivar en alçada, la patata fins els 4000 m. Pel que fa al blat de moro està present a molts plats de la cuina peruana: tamal, humita, choclo, mote, mazamorra… i diverses begudes. La chicha morada està feta a partir del blat de moro morat i la chicha de jora bullint el blat de moro i deixant-lo fermentar, que li dona un cert grau alcohòlic.
I encara que no els hem tastat, volem comentar el tema pastissos. A totes les pastisseries del Perú hem vist autèntiques filigranes de pastissos. Del pa de pessic no se’n veu ni un centímetre de tota la nata, mantega i decoració que porten. També n’hi ha que són obres d’enginyeria. No sabem si són bons però realment fan molta patxoca.
I com sempre acabarem amb les cerveses, encara que aquí farem una excepció i posarem la foto de la beguda refrescant més popular del Perú, la Inca Kola. Té un color groc i un gust a gominola que al nostre parer és horrorós, encara que aquí té molt d’èxit, tant que al 1999 la va comprar la Coca Cola. És una de les dues gasoses de tot el món que en el seu país d’origen supera en vendes a la Coca Cola.
