Això no és ben bé un resum de Nicaragua, perquè hem estat el 95% del temps a Granada. A Nicaragua no veníem de turisme; quan vam contactar amb l’Esperanza Granada ja sabíem que treballant a l’escola de dilluns a divendres, només ens quedarien els caps de setmana per conèixer una mica el país. Així que tot el que direm, es basa en el que hem pogut veure a Granada.
Una de les primeres coses que vam veure en arribar a Granada va ser que estava ple de turistes americans. Passejant pels carrers cèntrics, se sentia més aquell anglès de la sabata a la boca que no pas l’espanyol. Per sort només es quedaven al casc històric, i quan sorties una mica més podies veure el que realment era Granada.
El fet de col·laborar amb l’Esperanza Granada ens ha permès veure com és la vida en els barris més pobres de la ciutat. En alguns d’aquests barris no hi ha aigua a les cases, només una font al carrer, i a l’escola on treballàvem nosaltres de tant en tant ens quedàvem sense aigua, i havíem d’enviar els nens cap a casa, perquè amb aquella calor i sense aigua, no s’hi podia estar.
Parlant de l’escola, a més del fet que cada dia els nens menjaven arròs i frijoles, ens va sorprendre negativament el fet que al pati hi hagués un quiosc on els nens (alguns amb 4 anys) poguessin anar a comprar “l’esmorzar”. L’oferta bàsicament era una mica de fruita (bananos, mandarines i cocotes) i un munt de “marranades” dolces. Això, sumat a la inexistent higiene bucal, feia que molts nens tinguessin les dents que feien pena.
Pel que fa a la gent, ens ha semblat que els nicaragüencs són gent molt humil, treballadora i que són feliços amb el poc que tenen. No estem dient que sigui el tercer món, però Nicaragua està en el lloc 128 del llistat de països segons el seu PIB, i això es nota.
Per acabar, una breu menció pels mitjans de transport més utilitzats a Nicaragua. A la ciutat tothom es mou en bici, pels matins ens creuàvem amb molts pares que portaven els nens asseguts al quadre de la bicicleta i moltes vegades no en portaven només un! Entre ciutats el transport més comú és el chicken bus. Són autobusos de colors llampants, plens de gent i que reben el seu nom perquè van tan atapeïts, que un cop a dins sembla que estiguis en un camió de transport d’animals. Aquests no tenen parades oficials, pots aturar-lo quan i on et vingui bé, i això fa que no sàpigues mai quan pot durar un trajecte en concret.
Granada ens ha agradat molt, i treballar en contacte amb la gent local, encara més. Tant els nens, com les mestres, com l’ayudante de l’escola ens han tractat amb molt d’afecte, i s’han mostrat molt agraïts per l’ajuda rebuda. Així que hem marxat d’aquí amb bastanta pena, perquè a diferència d’altres viatgers que hem conegut pel camí, a ells estem segurs que no els tornarem a veure, a no ser que siguem nosaltres qui torni per Granada.
PD: samarretes del Barça 84 – samarretes del Madrid 74. Per primer cop hem patit una mica fins al final.