Per parlar de Mongòlia, creiem que hem de fer dos apartats, ja que no és el mateix parlar de la seva capital que de les seves zones més rurals; poc tenen a veure l’una amb les altres.
Comencem per Ulan Bator, que segurament deu ser la capital d’estat amb menys atractiu del món, o almenys de les que nosaltres hem visitat. És una capital en expansió i en ella s’hi concentra la meitat de la població del país, al voltant d’un milió i mig de persones. Això implica un trànsit infernal, on els vianants no són ningú. Tant se val que el semàfor estigui verd; els cotxes no respecten cap pas de vianants i pràcticament t’has de jugar la vida per creuar un carrer.
I és que les infraestructures de la ciutat no estan pensades per tanta gent. A més, un cop s’ha obert al capitalisme, Ulan Bator no para de créixer i hi ha un munt d’obres noves de gratacels i grans complexos. A l’estiu la construcció treballa gairebé de sol a sol, ja que a l’hivern les temperatures arriben a uns mínims (40 sota zero) que no permeten treballar a l’aire lliure.
La zona més “turística” de la ciutat és la compresa entre Peace Avenue i Seoul Avenue. Aquí hi ha molts restaurants, i ens va sorprendre la quantitat de restaurants coreans. I venint de Rússia, on vam veure moltíssims McDonalds per tot arreu, aquí no n’hem vist cap ni un, només un parell de Kentucky Fried Chicken.
Ja hem dit que es nota que Ulan Bator s’està obrint al capitalisme i això també es pot veure en la manera de vestir de la gent jove. No falten els texans, les samarretes d’imitació de marques occidentals, les gorres, les sabates de talons i les bosses de mà.
Ens havien advertit que anéssim amb compte amb els pickpockets (lladres). Per sort, nosaltres no hem tingut cap problema, però hem conegut altres viatgers, a qui els han obert la motxilla o robat directament part de l’equipatge.
En definitiva, a Ulan Bator no val la pena anar-hi, però cal pasar-hi perquè serveix de base des d’on visitar la resta del país.
Pel que fa a la Mongòlia més rural, nosaltres podem parlar del parell de dies que vam passar al Parc Nacional Terelj i dels 9 dies de tour pel desert del Gobi. Aquesta Mongòlia sí que ens ha agradat, amb uns paisatges espectaculars i una gent que viu amb molt poc, però que comparteixen tot el que tenen. Sí que és veritat que hem dormit en gers de famílies que ja només viuen del turisme, però també hem pogut compartir nits amb famílies nòmades reals, que viuen dels seus animals, és a dir, de les cabres, les ovelles i els camells.
Ens sembla una llàstima que les agències que fan els tours estiguin prostituint d’aquesta manera una forma de vida tradicional, i que hagin convertit aquestes estades amb famílies nòmades en un negoci que acaba sent una pantomima pels turistes que contracten el tour. El problema és que no pots arribar fins el desert pel teu compte, ja que és una extensió molt gran, no hi ha cap indicació i si hi vas només contractant una furgoneta i un conductor, tampoc t’assegures sortir d’aquest circuit turístic ja tan explotat. De tota manera, creiem que és una experiència que val molt la pena i els paisatges que veus ho compensen tot. A més, nosaltres vam tenir la sort de passar dues nits amb dues famílies nòmades que no solen allotjar turistes i aquí sí que vam poder veure com és la seva vida quotidiana.
El desert del Gobi és un lloc ple de contrastos. Podríem dir que és el desert menys desert dels que coneixem. Tothom s’imagina dunes, sorra i explanades seques sense vegetació, i encara que d’això també n’hi ha, és curiós trobar-se amb muntanyes, gorgues i fins i tot un glaciar en mig del no-res.
Com podeu veure, Mongòlia és un país amb moltes diferències entre la gent d’un lloc i d’un altre. A nosaltres ens han quedat molts llocs per visitar (el nord del país diuen que també és molt xulo), però amb el que hem vist, ens donem per satisfets.
PD: En aquest país no hem vist ni una sola samarreta del Barça ni del Madrid!