A Mèxic hi hem estat 3 setmanes, però ens hem mogut només per la península del Yucatán, o sigui que tot el que direm a continuació es basa en el que hem viscut i vist en aquesta regió d’un país que és força més gran.
En primer lloc, cal dir que els mexicans ens han semblat una gent molt oberta i molt amable. A diferència de Guatemala, aquí sí que hem pogut tractar amb gent local i ens ho hem passat molt bé. I potser hi té alguna cosa a veure la seva manera de parlar, no només amb l’accent, sinó amb paraules o expressions com órale/ándale!, qué padre! (què xulo!), i una que ens va fer molta gràcia: me enchilé (quan un menjar pica massa)…
En tota aquesta zona hem vist i hem sentit a moltes persones parlant en la llengua maia. Ens ha cridat l’atenció que sigui una llengua encara tan viva. De fet, al Yucatán la parlen al voltant de 800.000 persones. Generalment, les persones que hem sentit parlar en aquesta llengua, tenien també unes faccions característiques dels indígenes.
Una cosa que hem pogut veure per tot arreu són les calaveres pintades. Després de molt preguntar sobre l’origen i significat d’aquestes calaveres somrients i tan acolorides, ens van explicar que tenen el seu origen en un famós gravador i caricaturista del segle XIX, José Guadalupe Posada, que va dibuixar la mort en escenes quotidianes. Això ho va continuar més tard Diego Rivera, i avui en dia aquestes calaveres han esdevingut un símbol de la celebració del Dia dels Morts. En paraules d’una mexicana, més val riure de la mort que prendre-se-la massa seriosament o com va escriure Octavio Paz, “una societat que nega la mort, nega també la vida”.
Normalment no parlem de menjar en el resum del país, perquè per a això ja tenim la secció de Gastronomia, però no es pot parlar de Mèxic sense mencionar un parell de coses. La primera és que el menjar és molt econòmic, tant al supermercat, com també a les paradetes del carrer. La segona és que pots trobar tacos, quesadillas, etc. a cada cantonada de totes les ciutats on hem estat, i que fins el xiringuito més cutre, té uns tacos ben bons. I la tercera és molt òbvia: tothom coneix el picant mexicà, però fins que no ets aquí, no saps fins a quins extrems poden arribar. Si voleu saber més, a la secció de gastronomia en donem més detalls.
I si parlem del Yucatán, hem de mencionar les platges de la Riviera Maya. Ja hem explicat en els posts sobre aquesta zona que se’n pot gaudir sense necessitat d’anar a un hotel de 5 estrelles, d’aquells de todoincluído. Les platges són realment espectaculars, i més que la sorra, el color de l’aigua és una passada! A Cancún la Vera ens va parlar del 7 blaus de l’aigua, i no els vam comptar exactament, però si no són 7, són 6. I aquestes platges són les que fan venir les hordes de turistes que malauradament ens hem creuat en algun que altre moment.
I canviant radicalment de tema, un fet que ens ha sorprès molt ha estat trobar-nos una colla de iaios a les caixes dels supermercats, posant-te la compra en bosses de plàstic. Són els cerillitos. La primera impressió és que és una gran idea donar una oportunitat a persones de més de 60 anys, però quan t’assabentes que no cobren i que viuen només de les propines, en jornades de 6 hores dempeus, ja no fa tanta gràcia.
I per acabar, dues curiositats. Mèxic té una gran xarxa d’autobusos, que hem fet servir per moure’ns d’una ciutat a una altra. Això sí, hi ha classes. Pots viatjar en primera i segona, però vagis amb el bus que vagis, abriga’t bé, sobretot si viatges de nit. No hem passat mai tant de fred com en els busos mexicans! L’altra curiositat són la quantitat de botigues OXXO que hi ha. Són una mena d’Opencor però més petits i n’hi ha un a cada cantonada. Pots comprar-hi de tot; el que més ens va sorprendre va ser trobar-hi ous per unitats.
PD: Samarretes del Barça 32, del Madrid 21. Estant a Mèxic vam perdre la Copa del Rei, però seguim guanyant en samarretes 😉