A Colòmbia hi hem menjat molt bé, però estem segurs que el colesterol ens ha pujat una mica, ja que aquí gairebé tot el que es menja és fregit i molt contundent. Així, hi ha un munt de coses per picar, com per exemple les empanadas (farcides de carn i arròs, i sempre fregides, mai al forn), les almojábanas (fetes amb farina de blat i farcides amb formatge) i els buñuelos (molt semblants a l’almojábana). També hem menjat una barreja de dolç i salat, que són els dedos de bocadillo y queso. El bocadillo és una mena de codonyat, però fet amb una altra fruita, la guayaba.
Una altra cosa que es pot menjar a totes hores i que pots trobar en qualsevol parada al carrer són les arepas. Són unes tortes de blat de moro que te les pots menjar soles o amb alguna cosa al damunt. Per exemple: arepa paisa (amb guacamole, bacon i patates fregides), arepa con carne desmechada o l’arepa de chócolo feta amb blat de moro dolç i amb formatge a sobre.
Amb tota la costa que té Colòmbia, hem menjat molt poc peix. I a sobre a llocs on no hi havia mar! Gairebé tots els restaurants de Salento (zona cafetera) oferien truita, de mil maneres i realment estava molt bona. Nosaltres vam tastar-la amb un sofregit de tomàquet i all. I a Cali, a un restaurant “caribeny” vam menjar pargo; un arrebossat i l’altre amb salsa de coco. Tots dos acompanyats de patacón (plàtan verd aixafat i fregit) i arròs.
A Manizales aprofitant la nostra estada a casa de la família de la Diana i el Felipe vam estar 3 dies menjant com a autèntics colombians. La senyora Celmira ens va fer uns huevos perico (remenat d’ous amb pernil i sofregit de tomàquet i ceba) per esmorzar que estaven boníssims, acompanyats d’una aguapanela con chocolate. La panela és el sucre que s’obté en evaporar el suc de la canya de sucre. Fan bullir la panela en aigua i s’ho prenen fred, calent, amb xocolata, amb cafè… També a Manizales vam provar un dels plats preferits d’en Felipe: maduro con queso (plàtan a la graella amb formatge fos per sobre), boníssim!
A Colòmbia també es menja molta sopa, però en aquest cas nosaltres ens hem dedicat a tastar altres plats. Només la Mònica es va atrevir amb la sopa de mondongo, i diem atrevir perquè se la va fotre en un bar d’una terminal d’autobusos i el mondongo no és res més que tripa (o sigui, sopa de callos!!). El César en canvi, més tradicional, s’anava fotent coses més lights com chicharrón o chorizo, que com podeu veure a les fotos sempre venen acompanyats d’una arepa.
Però sens dubte el PLAT més contundent que pots menjar a Colòmbia és la bandeja paisa. És una bomba de rellotgeria sense retard. És un plat combinat que porta el següent: frijoles guisats, chicharrón, chorizo, ous ferrats, carne molida, advocat, patacón, arròs i arepa. Demanar-ho en un restaurant per sopar és un gran error, jaja. L’hem tastat de restaurant i casolà, i aquest darrer ens el va preparar la mare de l’Ana a Medellín quan vam anar a visitar-la.
En l’apartat de fruita, hem de dir que Colòmbia és el paradís, i amb uns preus molt baixos. Aquí hem vist unes papaies descomunals, unes pinyes dolcíssimes i uns mangos deliciosos, sense necessitat de comprar-los “d’avió”, jeje. D’entre totes les fruites “rares” que hem tastat, la que més ens ha agradat és la pitaya, però cal anar amb compte perquè en tema de trànsit, és millor que el kiwi 😉 També hem d’esmentar la qualitat i varietat de carros de fruita que trobes al carrer. Així, vam tastar el mango verd amb suc de llima i sal, que ens va encantar (i no donàvem un duro per aquesta combinació). I a Cali és molt típic el cholado, que és una bomba de rellotgeria, però dolça. Es tracta d’un got d’amanida de fruita, amb gelat i llet condensada, no apte per a diabètics.
I si parlem de Colòmbia, hem de parlar de cafè. Ja eren molts mesos sense prendre un cafè en condicions. I aquí n’hem pres uns quants: des del cafè fet a la manera tradicional (filtre de roba) a l’eix cafeter, fins a un Juan Valdez a qualsevol de les franquícies rotllo Starbucks que es poden trobar per tot el país. Us en recordeu de l’anunci de Juan Valdez? Doncs ara la marca a Colòmbia s’ha fet tan famosa, que fins i tot hi ha un càstig per escollir la persona més adient per representar la marca, amb el seu bigoti i barret de rigor.
I es mereix una menció especial el Crepes & Waffles. És una cadena de restaurants que ens havien recomanat la Mariona i el Xavi abans de començar el viatge, i sobre la qual vam veure un reportatge quan érem a Argentina. Ens va agradar tant la primera vegada a Medellín, que vam repetir a Bogotà i a Cartagena. Des d’aquí fem una crida a tots els emprenedors que tinguin diners, perquè s’animin a obrir una franquícia a Barcelona, ja que és un èxit assegurat!
I com sempre, per acabar us deixem amb les cerveses que hem tastat a Colòmbia.
