Després d’un mes a Colòmbia podem dir que a banda de tenir un país molt maco (ja ho heu pogut veure als posts) i que s’hi menja molt bé, els colombians són gent molt amable i hospitalària. Tant, que de vegades fins i tot es passen. I és que perquè un colombià et digui que NO a alguna cosa, li has d’haver demanat un impossible. Aquí tot és “a la orden”, “con gusto”, “a su merced”, “bien pueda”… Conyes a part, són molt bona gent i ens hem sentit molt ben tractats.
Una cosa que no ens ha agradat gens és la conducció en aquest país. Si ens queixàvem de Bolívia i Equador, el de Colòmbia no té nom. Les busetas (un minibus d’unes 25 persones) i les vans (una furgoneta d’uns 12-14 passatgers) van com boges. Així, els avançaments en línia contínua, superar els límits de velocitat i la conducció temerària en general, estan a l’ordre del dia. El més curiós és que tots ells porten un cartell a dins i a fora que diu Cómo conduzco? Marque gratis #767. A això cal afegir-hi que algunes carreteres estan en un estat força lamentable: asfalt de l’any de la picor i uns forats que posen a prova la millor de les amortiguacions. I també sorprèn trobar-se un peatge enmig d’una carretera.
I ara unes quantes curiositats! Ens va cridar l’atenció que els motoristes duien una armilla i el casc amb el número de la matrícula de la moto. Quan vam preguntar a que es devia, ens van dir que en la pitjor època del narcotràfic a Colòmbia, això era obligatori. Els sicaris solien moure’s en moto i aquesta mesura, juntament amb la prohibició d’anar dos homes en una moto a partir de determinada hora de la tarda, pretenia ajudar a disminuir el nombre d’assassinats. I parlant de narcotràfic, una altra cosa curiosa va ser trobar-nos al hostel de Medellín un cartell que anunciava el Tour Pablo Escobar. No el vam fer perquè era molt car, però ens van dir que podies anar fins a una de les seves haciendas i fins i tot parlar amb el seu germà. Tota una freakada!
Avui dia, Colòmbia ja no és el país dels 90, i la perillositat no és la mateixa. Nosaltres ens vam adonar que hi havia molts policies i militars per tot arreu (des de les grans ciutats, fins als pobles més petits). El que ens va sorprendre és l’edat de molts d’aquests policies i militars. La majoria són nanos que amb prou feina acaben de fer els 18 anys. Segons ens van explicar, poden fer aquesta mena de servei militar alternatiu fent de policies auxiliars.
I per acabar amb les curiositats, volem parlar del sistema de numeració dels carrers. Enlloc de tenir nom, tots els carrers tenen un número y estan dividits en calles y carreras. Les calles són les que van d’est a oest i les carreres les que van de sud a nord. Suposadament, així és més fàcil orientar-se, tot i que al principi és un embolic!
Com a tot arreu, el nord i el sud són ben diferents, i Colòmbia no n’és una excepció. Només aterrar a Cartagena ens vam adonar que allò era “una altra Colòmbia”. Amb la majoria de gent de raça negra i amb aquell accent amorós que deu donar el Mar Carib, ens va semblar que estàvem a un altre país.
I així resumint, hem de dir que ens hem quedat amb ganes de més, que segur que tornarem perquè aquest país és molt gran i té molts llocs bonics per veure, i que si algú té algun dubte sobre si venir a Colòmbia, que no s’ho pensi més, perquè és un país meravellós.
PD: samarretes del Barça 57- samarretes del Madrid 36