Luang Prabang i un comiat exprés de Laos

Fa 4 mesos que no publiquem res, i és que vam haver de deixar Laos d’una manera inesperada i immediata. Una trucada de la família dient que el pare del César havia tingut un accident molt greu amb la bicicleta, ens va fer comprar els vols de tornada en qüestió d’una hora, per ser a casa el més ràpid possible. Ara que comencem a veure el final de tot aquest mal tràngol i que el pare del César ja és a casa recuperant-se poc a poc, no volem deixar d’explicar-vos els darrers dies de la que sense dubte ha estat la gran aventura viatgera de les nostres vides.

Així que rebobinem. Us havíem deixat a un poble preciós de Laos, Nong Khiaw. Ens hi haguéssim quedat una setmana més sense fer gaire res, gaudint simplement de la tranquil·litat de les seves muntanyes, però havíem de continuar la nostra ruta. I per anar de Nong Khiaw a Luang Prabang, hi havia una mena de mini-busos que sortien 4 o 5 cops al dia, i el bitllet no es podia comprar anticipadament. Així que ens va tocar esperar dues hores, ja que el bus que volíem agafar ja era ple. Però això va fer que coincidíssim amb la Cristina i la Mònica, dues cordoveses amb qui vam congeniar des del principi, i amb les quals el viatge de 5 hores (que al final van ser gairebé 7 perquè es va espatllar el mini-bus i ens va haver de venir a recollir un altre mini-bus) es va fer més amè.

Luang Prabang és una de les ciutats més grans de Laos, però de fet, a nosaltres ens va semblar més aviat un poble gran. Les cases d’estil colonial francès del centre li donen un encant especial, i dóna gust passejar-hi durant el dia.

A partir de les 5 de la tarda, quan es comença a fer fosc, tallen el carrer principal per muntar un dels mercats nocturns més xulos de tots els que hem vist a Àsia i al món en general. Un mercat ple de roba, suvenirs i tot el que us pugueu imaginar. Però sabeu què és el millor? Que ningú t’atabala per a que compris res. Els venedors estan tan tranquils, i quan t’apropes a mirar alguna cosa, potser et diuen hola i poca cosa més. Això, estant a Àsia, és com un miracle.

El millor de tot va arribar quan la Cristina i la Mónica ens van fer creuar el mercat tèxtil i ens van portar fins un carreró ple de parades de menjar. Elles havien estat a Luang Prabang feia uns dies i havien vingut a menjar aquí i recordaven el peix com una delícia! Així que vam passar les parades de all-you-can-eat (buffet lliure) de què parlaven tot els blogs de viatgers (i no gaire bé, per cert, pel que fa a la qualitat del menjar) i vam anar a encarregar un parell de peixos a la brasa, acompanyats de cervesa. Ens vam posar les botes! I amb a Cristina i la Mónica, ens ho vam passar genial!

L’endemà, de nou sols perquè la Cristina i la Mònica van agafar un vol cap al sud del país, ens en vam anar a visitar els temples de la ciutat. Vam començar passejant pels jardins del Palau Reial, que es troba al carrer principal de Luang Prabang, el mateix que el dia anterior estava ple de paradetes. El Palau Reial va ser construït al 1904 i allà hi va viure la família reial fins que al 1975 els comunistes els van fer fora, i tot aquell recinte es va convertir en museu nacional. Al museu no hi vam entrar, però sí que vam fer un cop d’ull pels voltant, per entre d’altres, veure de ben aprop el temple Haw Pha Bang, possiblement el temple més maco de la ciutat, i també un dels més ostentosos.

Seguint el mateix carrer, una mica més enllà, es troba un dels temples més grans de Luang Prabang, el Wat Mai Suwannaphumaham. Construït al 1780, és un dels pocs temples que no va ser destruït en la invasió xinesa del 1887 i era el temple que utilitzava la família reial de Laos.

Després vam seguir caminant, allunyant-nos una mica del centre de la ciutat i ficant-nos per barris menys turístics, on vam poder visitar altres temples i monestirs, on no hi havia gairebé ningú i on no et demanaven pagar una entrada per veure’ls. La primera parada va ser a Wat Manorom. És un dels temples més antics, i no se sap molt bé si data del segle XIV o del XV. Per allà vam trobar una colla de monjos força joves, tots ells amb la túnica d’un color taronja ben intens.

Continuant la nostra “ruta dels temples” vam anar a parar al Wat Aham, un temple budista del segle XIX. Es diu que aquest temple va ser contruït al lloc on al segle XIV hi havia els santuaris dels dos esperits guardians de Luang Prabang: Pu No i Na No.

Quan ja teníem intenció de tornar cap al centre per menjar alguna cosa, ens vam adonar que érem molt aprop del Old Bridge (el pont antic) i ens va fer gràcia anar a veure’l. Pensàvem que podríem creuar a l’altre ribera del Nam Khan, un dels afluents del Mekong, però quan vam arribar-hi vam canviar ràpidament d’idea. La part central d’aquest pont és només per a vehicles, i a banda i banda hi ha un estret pas per a vianants, amb unes fustes que es movien que donava gust! Això pels més atrevits pot ser molt divertit, però a nosaltres no ens va fer cap mena de gràcia i després dels primers passos, ens vam mirar i vam recular sense dubtar-ho.

I com era hora de menjar alguna cosa, ens vam apropar fins el riu Mekong. I ho vam fer seguint el seu afluent Nam Khan, on vam poder veure uns quants ponts fets amb quatre canyes de bambú. Suposadament pots creuar a l’altra banda del riu per visitar un monestir i el barri que l’envolta, però el pont devia haver patit les conseqüències d’una crescuda de riu important, perquè en faltava la meitat, i l’alternativa era creuar en un barqueta de dubtosa estabilitat. No, gràcies!
El matí següent, vam fer un volt ràpid pel mercat diurn. No és ben bé un mercat, més aviat dos o tres carrers amb unes quantes parades de menjar a terra, però ja sabeu que els mercats són una de les nostres debilitats. No teníem molt de temps per entretenir-nos-hi, perquè aquell matí voliem anar a visitar les catarates Kuang Si.

Les catarates Kuang Si es troben a uns 30 quilòmetres al sud de Luang Prabang. Vam desestimar les bicis perquè feia molta calor, vam preguntar en dos o tres llocs els preus de les motos de lloguer, però ens van semblar molt cares. Potser estavem mal acostumats als preus de Myanmar i Tailàndia. Així que l’opció que ens quedava era negociar el preu amb algun dels conductors dels tuk tuks que cada matí feien guàrdia al final del carrer principal.

I perquè fan guàrdia allà? Doncs perquè en aquesta part del carrer es troben tots els xiringuitos on fan els famosos entrepans amb els quals somnia tothom qui porta més de sis mesos fora de casa. I és que a Laos es troba pa de pa. De fet, el que es troben són baguettes, sí, sí, baguettes! Laos va formar part de l’Indoxina francesa des de 1893 fins el 1954 i d’aquella època van quedar per una banda els edificis colonials i de l’altra el costum de menjar pa. La clau està en arribar cap al migdia que és quan el repartidor deixa el pa acabat de fer i pots gaudir d’uns entrepans que entre nosaltres, no és que siguin excepcionals, però després de molts mesos viatjant, et semblen boníssims.

Vam arribar a la zona dels tuktukeros no molt d’hora, punt en contra nostra a l’hora de negociar, però vam tenir la paciència suficient i vam saber dir que no moltes vegades abans que un dels conductors acceptés portar-nos per un preu raonable, això sí, fent- nos prometre que no li diríem el preu que havíem pagat a les altres 3 parelles amb qui compartiríem el viatge.

Un cop pagada l’entrada a les piscines naturals el primer que et trobes és un centre de recuperació d’óssos negres asiàtics, un tipus d’ós de mida mitjana i pèl negre. Aquest centre recull aquests animals que han estat “salvats” de la caça furtiva i el comerç il·legal. Actualment n’hi ha poc més d’una vintena. Vam estar una bona estona veient com es movien per la zona o senzillament feien mandres a les plataformes de fusta.

El salt d’aigua principal de les catarates Kuang Si és d’uns 60 metres d’alçada. En el seu recorregut, l’aigua va formant unes piscines naturals de color blau turquesa molt semblants a les que vam veure ja fa molt de temps a Semuc Champey (Guatemala) o fa no tant al parc nacional de Huanglong (Xina). Hi havia gent banyant-se, encara que ens n’esperavem molta més. Tot i així vam decidir primer fer la pujada fins a la part de dalt de la cascada principal i deixar el bany per la baixada.

La pujada no és molt llarga però te un desnivell considerable. A més s’ha d’afegir que l’humitat del lloc fa que el terra en molts llocs estigui enfangat i algun tram rellisqui força. Vam suar una mica però va valer molt la pena. Allà dalt, tot just abans que l’aigua comenci a caure, s’hi forma una piscina infinita natural amb unes vistes maquíssimes. La vam travessar i vam baixar per l’altra banda de la cascada. Un cop a baix vam decidir fugir de la piscina principal on estaven gairebé tots els turistes, vam buscar un racó més tranquil i ens vam ficar a l’aigua, que per cert estava fresqueta (segons en César) o més aviat gelada (segons la Mònica). 

Aquell vespre encara ens van quedar forces per pujar fins al mirador del Mount Phusi, situat al mig de Luang Prabang, per veure la posta de sol. Quan vam arribar a dalt, tot i haver pagat l’entrada, vam estar a punt de marxar. El lloc és petit i estava a rebentar de gent. Al final vam trobar un lloc on seure i vam esperar que es pongués el sol. Continuem pensant que les postes de sol estan sobrevalorades, sobretot quan les has de compartir amb centenars de turistes.

El nostre proper destí era Vang Vien. No teníem pensat aturar-nos-hi, ja que el turisme principal d’aquesta ciutat és jove, de festa i borratxera, res més lluny de les nostres preferències. Però tant la Cristina i la Mònica com el Víctor i el Pedro ens havíen parlat molt bé dels voltants de la ciutat i ens havíen recomanat llogar unes bicis i fer un parell d’excursions. Així que finalment vam canviar els nostres plans i vam comprar un bitllet de bus fins a Vang Vien.

Al bus vam coincidir amb l’Anna i el Fran, una parella de Masnou que s’han pres uns mesos per viatjar pel sudest asiàtic. Amb ells el viatge se’ns va fer una mica menys pesat. Tot i que suposadament vam comprar els bitllets per un dels millors busos que feien aquest trajecte (Vip Bus!), ens van encabir en un minibus que semblava una llauna de sardines. Encara vam tenir sort i no ens van tocar els seients afegits al passadís. L’Anna i el Fran, pobres, no van tenir tanta sort.

Després del llarg viatge i d’una bona estona buscant un hostel decent, bé de preu i que estigués allunyat del merder nocturn, vam quedar amb ells per sopar plegats. Però aquest sopar no es va arribar a fer, perquè tot just quan ens instal·lavem a l’habitació del hostel vam rebre la trucada des de casa que ens deia que el pare del César havia patit un accident amb la bici i que estava ingressat a la UCI. Van ser uns moments durs, molt durs. Va ser una barreja de tristesa, impotència, tensió, frustació… No teníem temps a perdre, així que en pocs minuts mentre el César buscava vols per Internet, la Mònica parlava amb l’Eva per gestionar les reserves (creiem que encara no t’hem donat prou vegades les gràcies) i amb el seu pare, preguntant a l’asseguradora com podíem gestionar la tornada a casa el més aviat possible (a tu també, gràcies de nou per l’ajuda).

D’aquesta manera tan cruel és com es va acabar la nostra aventura. És sens dubte, el millor que hem viscut mai, un viatge que des d’aquí recomanem a tothom. Una experiència única que durant 19 mesos ens ha portat a recórrer 26 països; en alguns només hi hem estat 3 dies, en altres ens hi hem passat dos mesos. Del què ha suposat aquesta volta al món per nosaltres us en volem parlar més extensament, però això serà en un proper post.