Nong Khiaw, el millor inici a Laos

Ja hem comentat en altres ocasions que en un viatge tan llarg, no tots els dies són “festa”. I després de 3 dies molt ben aprofitats a Chiang Mai, en van venir tres -viatgerament parlant- molt poc profitosos. Vam passar sense pena ni glòria per Chiang Rai. De fet, només ens hi vam quedar una nit; suficient per anar a veure el White Temple i que ens deixés indiferents.

L’endemà vam agafar el bus que ens va portar fins a Luang Namtha, la nostra primera destinació a Laos. El vam agafar a les 12 del migdia (només hi ha aquest i no surt cada dia), a la frontera vam pagar els 35US$ del visat, i fins les 20h no arribàvem a Luang Namtha, o millor dit a l’estació de busos. Perquè encara vam haver de negociar el preu del songthaew (camioneta amb bancs de fusta al darrere) perquè ens portés fins el poble (10 km). Sort d’un noi madrileny i dues noies neozelandeses que feien el mateix trajecte, i així no vam haver de pagar el songthaew nosaltres sols. Al final van ser 20.000 kips per cap.

A Luang Namtha només hi vam dormir i l’endemà ja ens en vam anar. Hi havíem arribat plovent i plovent vam marxar. La nostra idea era quedar-nos-hi un dia i llogar unes bicis per recórrer la zona, però vist el mal temps, vam decidir continuar amb la ruta. I la nostra següent parada era Nong Khiaw, però resulta que no hi havia busos directes. Així que ens vam ficar en un bus que anava en direcció Luang Prabang, i que ens 6 hores aproximadament ens havia de portar fins a Pak Mong. El bus era una autèntica carraca; i a sobre portàvem tot el passadís ple de sacs d’arròs. El viatge de 6 hores es va convertir en un de 8 hores, ja que la carretera era plena de corbes, pedres i hi estaven fent obres. Ens vam aturar dos cops durant més de 45 minuts cada vegada! I la música laosiana ens anava taladrant el cap, per fer-ho més amè…

Des de Pak Mong vam haver d’agafar una furgoneta, que per 30.000 kips per cap (3,35€) ens va portar fins a Nong Khiaw. Un cop més vam tenir sort de trobar dos viatgers més que també anaven al mateix lloc, i d’aquesta manera va ser més senzill negociar el preu del transport.

Totes les coses bones que havíem llegit sobre Nong Khiaw eren certes. Ens ha encantat. És un poble molt tranquil, envoltat de muntanyes i dividit en dues parts pel riu Nam Ou. A un cantó del pont hi fan més vida els locals; hi ha cases, botiguetes petites, les escoles… mentre que a l’altra banda del pont hi ha la majoria d’allotjaments i restaurants pels turistes. És un d’aquells pobles on t’hi podries quedar un temps descansant, sense fer gaire res.

Una de les millors maneres de gaudir d’una bona vista panoràmica de Nong Khiaw és pujar fins el seu viewpoint. Una mica abans del final del poble a mà esquerra hi ha l’accés al camí de pujada a aquest mirador. Cal pagar 20.000 kips per persona, uns diners que van destinats a la comunitat i a arreglar el camí després de l’època de pluges. Un cop hi puges, creus molt ben invertits aquests diners pel manteniment del camí. Aquest comença amb una pujada no molt forta però contínua, però als 10 minuts el paisatge canvia, t’endinses en una mena de bosc i la cosa es comença a fer feixuga, no només per la pujada, sinó sobretot per la humitat, que ens va fer suar la cansalada. Vam arribar a dalt després d’una hora i 10 minuts, amb les samarretes ben xopes!

Aquí ens en vam recordar del malparit d’en Murphy. Quan vam començar a pujar, el cel era ben blau i feia un sol espatarrant. Però quan vam arribar a dalt, tot eren núvols. Vam estar una hora descansant, gaudint del paisatge i esperant que escampessin els núvols. Quan ens vam rendir, vam començar la baixada (50 minuts) i en arribar a baix, el cel tornava a estar immaculat, sense ni un núvol i amb un sol esplèndid. Si no haguéssim estat tan destrossats, haguéssim tornat a pujar.

Aquell primer dia no vam fer gaire més que passejar pel poble i gaudir de la seva tranquil·litat. Per l’endemà la idea era recórrer els voltants del poble, i per fer-ho vam llogar dues bicicletes. El primer que vam fer va ser anar fins a la Pha Tok Cave, a uns 2,5 km de Nong Khiaw.

S’hi arriba per una carretera d’asfalt que fa unes quantes pujades i baixades, i un cop pagats els 10.000 kips per persona a l’entrada, cal fer un petit caminet que inclou creuar un rierol passant per un pont de 3 canyes de bambú i un tronc d’arbre. A l’altra banda, un mica més enllà, et trobes amb unes escales de ciment força empinades que et porten fins la cova principal. És evident que les escales són força noves i estem segurs que quan aquestes coves s’utilitzaven com a refugi antiaeri durant la Segona Guerra d’Indoxina, l’accés era força més complicat. A dins hi ha uns cartells que indiquen diferents utilitats d’algunes parts de la cova, com el punt de comunicació, el de la policia i una cadira i una taula del governador.

La cova principal és força gran, amb espais oberts i sense passadissos estrets. Fins i tot hi ha una zona que servia d’hospital, però que només es pot veure des de dalt, perquè s’hi accedia per un altre lloc. Abans d’entrar a la cova, van venir tres nois que ens van fer de “guies”, tot i que no parlaven gens d’anglès. Un cop vista la cova principal ens van portar fins una segona cova més petita, amb passadissos de difícil accés i on havies de fer contorsionisme per passar a l’altra banda. Quan vam acabar la visita, ens van demanar diners, però no els en vam donar, perquè pensàvem que eren guies oficials del lloc, i que estava inclòs dins l’entrada que havíem pagat. Després, buscant informació a Internet, hem vist que adverteixen d’aquests nois que arriben a demanar entre 50-100.000 kips als turistes pels seus “serveis”.

La nostra intenció era continuar el dia visitant els voltants de Nong Khiaw en bicicleta. Però això no és ni Bago ni Sukhothai, on vam poder pedalejar per camins força plans. El noi que ens va llogar les bicis ja ens va advertir que en més d’una pujada hauríem de posat el peu a terra. Volíem visitar un parell de poblats que hi ha riu amunt, però abans d’arribar al primer ens vam cansar de baixar i pujar a la bici i vam recular fins a Nong Khiaw, on vam fer un volt per la part “local” del poble i fins i tot una mica més enllà, riu avall. En total no van ser ni 20 km, que ens van deixar les cames bastant adolorides. Perquè el que no us havíem dit és que les bicis que vam llogar eren “de passeig”, sense marxes, roda prima i amb uns frens que funcionaven d’aquella manera.