Yangon o Rangun?

Pels que vau estudiar els països i les seves capitals a Ciencias Sociales (avui dia, Coneixement del Medi), potser el nom Yangon no us resulta familiar, i sí en canvi Rangun. Aquest és només un dels nombrosos canvis que va fer la junta militar en aquest país; l’altre gran canvi va ser treure-li la capitalitat a aquesta ciutat i donar-li a Naypyidaw.

Yangon és la primera ciutat ciutat que veiem a Birmània. Té una població de 5 milions d’habitants, és la ciutat més gran del país i concentra la major activitat econòmica. És una ciutat lletja i fins i tot podríem dir que bruteja, però té alguna cosa. Si més no, els barris per on ens hem mogut.

Vam arribar a Yangon en un bus VIP de la companyia JJ Exprés: pantalles tàctils, seients de pell ben amplis, hostesses… El bus ens va deixar a les 6 del matí a la terminal de busos, que es troba a uns 20 km del centre de la ciutat. Els allotjaments més econòmics es troben a prop de la Sule Pagoda, però havíem llegit que eren molt cutres, així que vam compartir un taxi amb un australià i una japonesa, i aquest ens va deixar a Chinatown. Després d’entrar a preguntar a uns 7 o 8 allotjaments, vam acabar al Royal 74, un hotel regentat per xinesos, no pas econòmic (30$ la nit), però més que correcte si el comparem amb el que és habitual a Birmània. I en aquesta zona, entre Chinatown i Sule Pagoda, hi vam trobar molta vida al carrer.

Després de descansar una estona del viatge nocturn, vam decidir aprofitar la tarda fent una primera volta per la ciutat. El primer lloc on vam anar va ser al Bogyoke Market. Ens esperàvem una altra cosa, era més aviat un basar que no pas un mercat. Hi havia molta botiga de teles i joieria i la veritat és que no vam estar-hi gaire estona. Una mica més enllà es troba la St. Mary Church, una església catòlica del 1899 ( …neix el club que porto al cor, ui! perdoneu el lapsus 😉 ). És la catedral més gran de Birmània i tot i que a l’entrada posa que no es poden fer fotos, en vam fer un parell perquè poguéssiu veure com n’és, de maca, per dins.

Vam continuar caminant en direcció a la Sule Pagoda, i ens vam trobar que al parc Mahar Bandoola, just al davant de l’ajuntament, hi havia un míting del NLD (Lliga Nacional per a la Democràcia). Hi havia un munt de gent amb samarretes vermelles i banderes del partit. La imatge era, si més no, xocant. Estaven tots confiats en un espai delimitat per una mena de tanques amb filferro espinós, mentre a l’altra banda, sobre la gespa del parc, la gent gaudia d’una tarda de diumenge.

La Sule Pagoda només la vam veure per fora. Cal pagar una entrada de 2$ per cap, i tenint en compte que ja hem vist moltes pagodes i que la nostra intenció era anar a veure la pagoda més gran de Yangon el dia següent, vam pensar que tampoc calia.

I ens sembla mentida que a aquestes alçades de la pel·lícula encara no us hàgim parlat del betel nut. Una de les primeres coses que et trobes en arribar a Myanmar, i la més desagradable amb diferència, són les escopinades vermelles que hi ha pel terra a tot arreu. Són principalment els homes qui van mastegant una cosa que el tenyeix les dents d’un color vermellós, i que no s’empassen, sinó que ho escupen a terra. Es tracta del betel nut, el fruit de la palma d’areca, que emboliquen dins una fulla, i li afegeixen llima, tabac i espècies com el clau o la canyella. Té propietats estimulants i a més de mastegar-la per una qüestió de tradició cultural, molts homes ho fan per mantenir-se desperts durant llargues jornades laborals. És un excitant equivalent a sis tasses de cafè, i aquesta gent es passa el dia mastegant-ho. La mala notícia és que a més de destrossar-los les dents, estudis recents han determinat que és causant de nombrosos càncers orals. Us estalviarem les fotos de les escopinades i de la destrossa que es fan a les dents.

Una altra cosa que ens va sorprendre, en aquest cas de Yangon en particular, és que no hi vam veure ni una sola moto. La llegenda diu que un motorista va xocar contra un cotxe oficial i a partir de llavors les motos van quedar prohibides. Una versió una mica més creïble diu que el 2009 el govern va prohibir les motos a Yangon degut a l’alt nombre d’accidents que provocaven. Continuant amb les curiositats, aprofitem per explicar-vos aquí que a Myanmar es condueix per la dreta, amb la particularitat que els cotxes també tenen el volant a la dreta, amb els inconvenients que això provoca a l’hora d’avançar. El país va ser una colònia britànica fins el 1948 i per tant s’hi conduïa per l’esquerra, però al 1970, el General Ne Win va ordenar canviar el sentit del trànsit. La llegenda diu que ho va fer seguint els consells d’un vident que li va dir que el país aniria millor així.

El segon dia a Yangon el vam començar amb la cara d’estupefacció del noi de l’hotel quan, després d’oferir-nos un taxi, li vam dir que no, que volíem anar caminant al llac Kandawgyi, al buda estirat de Chauk Htat Gyi Pagoda i Shwedagon Pagoda. I ho vam fer en aquest ordre. El llac Kandawgyi té 8 km de perímetre; hi ha una mena de passarel·la de fusta que el circumval·la per la seva part sud, i que et permet veure una rèplica d’un vaixell reial tradicional que hi ha en mig del llac. Suposadament s’han de pagar 2$ per accedir a aquesta passarel·la, però a nosaltres ningú no ens va dir res, i evidentment, no vam anar a preguntar.

Des d’allà vam seguir les indicacions del MAPS.ME per arribar fins la pagoda on hi ha el buda gegant estirat. I com gairebé sempre et guia pel camí més curt, li vam fer cas i vam acabar passejant per uns carrers per on segurament feia anys que no passava cap turista.

Finalment vam arribar a Chauk Htat Gyi Pagoda, on vam trobar el buda estirat de 65 metres de llarg i 16 d’alt. La imatge actual del buda és del 1966 i reemplaça a l’original del 1907. I hem de dir que ens va semblar un buda una mica artificial, amb cara de maniquí d’El Corte Inglés (gràcies per la definició precisa, Pilar).

I després d’un merescut descans per dinar alguna cosa i per evitar un ruixat dels bons que va caure, ens en vam anar a Shwedagon Pagoda, la més coneguda de Yangon. Que consti que vam començar el dia amb la ferma intenció de pagar els 8$ per cap que costava entrar-hi, perquè estava clar que era impossible colar-se sense pagar. Però a mida que ens hi anàvem acostant, ens anava fent més mal la idea de gastar-nos 16$, així que vam buscar algun turista que sortís, i li vam demanar l’enganxina que et posen quan pagues. Així, una parella d’alemanys van ser els nostres benefactors. A l’entrada hi deia clarament que només hi pots entrar una vegada per tiquet, però en passar pel control, ningú no ens va aturar.

Shwedagon Pagoda és una visita obligada si vas a Yangon, realment val molt la pena, fins i tot si et toca pagar. El seu origen no està clar, i hi ha dues versions. Hi ha textos de monjos budistes que diuen que és anterior a la mort de buda, i que per tant, actualment té més de 2500 anys, el que la convertiria en la pagoda més antiga del món. D’altra banda, estudis arquitectònics diuen que a seva construcció seria entre els segles VI i X. El que no és discutible és la seva alçada, 99 metres, i la seva bellesa, tota coberta de pa d’or.

Vam entrar-hi cap a les 4 de la tarda, perquè la nostra intenció era quedar-nos a veure la pagoda també il·luminada de nit. Mentre fèiem temps i moltes fotos, també vam tenir ocasió de parlar amb algunes persones locals, i fins i tot amb un monjo, que ens volia convidar a la seva lliçó de l’endemà. Llàstima que nosaltres el dia següent ja deixàvem la ciutat.

Ja de nit, i després de gairebé 18 km caminats al llarg del dia, vam arribar a l’hotel una mica trinxats. Per l’endemà ens quedava comprovar com n’és de bo el sistema ferroviari de Birmània.

Propera parada, Bago.