Un parell de mesquites i poc més

Vam sortir de Kota Kinabalu en un bus a les 8 del matí. El nostre destí era la capital de Brunei, Bandar Seri Begawan. Per fer aquests 320 km per terra, vam trigar més de 9 hores!! Deixant de banda l’estona per dinar, la raó principal d’aquest viatge tan llarg és que et passes tot el dia creuant fronteres. La primera i més sorprenent és la de sortida de Sabah i entrada a Sarawak. És el primer cop que ens segellen el passaport sense sortir d’un país, només canviant de regió. Després, vam sortir de Malàisia, vam entrar a Brunei, vam sortir de Brunei per tornar a entrar a Malàisia i finalment vam sortir de Malàisia per tornar a entrar a Brunei. I això per què? Doncs perquè el territori de Brunei està format per dues franges, amb un tros de Malàisia pel mig.

Com ja us vam explicar al post de couchsurfing, el nostre pas per Bandar Seri Begawan era circumstancial, però ja que hi érem, vam dedicar-li mig dia a la ciutat. BSB es troba a la ribera del riu Brunei, sobre el qual està construït el Kampong Ayer. Es tracta del barri “flotant” construït sobre pilons de fusta més gran del món. Hi viuen unes 40.000 persones, un 10% de la població total del país. Per arribar-hi, hi ha un servei continuat de barquetes a motor que creuen el riu per un dòlar per trajecte. Nosaltres, per motius que ja coneixeu, ens ho vam estalviar.

També sabeu que el que sí ens agrada és tafanejar pels mercats locals. En aquest cas, en vam veure un al costat d’un dels canals del riu, i ens hi vam apropar a fer un cop d’ull. Bàsicament hi havia peix (fresc i assecat) i parades de fruita i verdura. Diríem que Brunei no és el lloc més turístic de Borneo, i menys encara un mercat tan petit, així que els venedors ens miraven força encuriosits.

Brunei és un sultanat, dels 4 que encara queden avui dia. L’únic equivalent és Oman, ja que els altres dos són dues regions (no països): Jogjakarta i alguns estats de Malàisia. El sultanat de Brunei data del segle XV, es va mantenir durant el protectorat britànic del segle XIX i XX, i va continuar després que el país assolís la independència al 1984. La riquesa de Brunei prové de les reserves de gas i petroli, i això el fa estar normalment entre els 5 països més rics del món.

La llengua oficial de Brunei és el malai, encara que l’anglès també està reconegut com a segona llengua. És un estat islàmic, i això vol dir entre altres coses, que està prohibit l’alcohol, així com qualsevol tipus de carn que no sigui “halal”. I per acollonir-te una mica abans d’entrar al país, a la targeta d’immigració que has d’omplir et recorden que la possessió de drogues es castiga amb la pena de mort.

I després de tot aquest rotllo que us hem fotut sobre Brunei, anem ara a ensenyar-vos algunes fotos de les dues mesquites principals de BSB. Probablement la més coneguda és la mesquita del Sultà Omar Alí Saifuddin. Va ser construïda al 1954 sobre una llacuna artificial, a tocar del riu Brunei. En destaca el blanc del seu marbre i la seva gran cúpula daurada, que es pot veure des d’arreu.

La mesquita és pot visitar per dins, sempre i quan no sigui hora de pregar. Això sí, t’has de descalçar, t’has de posar la túnica negra de rigor i les dones s’han de tapar el cap. De fet, només et deixen entrar uns metres per poder veure la sala principal i no està permès fer-hi fotos. El que sí que es pot és fer un volt per fora i arribar fins el mig de la llacuna a través d’un pont que condueix a una estructura que vol ser una rèplica d’un vaixell del sultà Bolkiah del segle XVI.

Però a nosaltres ens va agradar més la Jame’ Asri Sultan Hassanal Bolkiah Mosque, situada a uns 4 km del centre de la ciutat. Aquesta mesquita data del 1992 i es va construir per commemorar els 25 anys de regnat del sultà actual. És la mesquita més gran de Brunei i està decorada amb 29 cúpules daurades, ja que el sultà ocupa el lloc 29è en la seva dinastia.

Aquí també ens vam haver de guarnir, i vam poder accedir a la sala principal per una escala de 29 esglaons. Un cop a dins, tampoc t’hi pots passejar, sinó que t’has de quedar a la zona pels turistes. Aquí tampoc vam poder fer cap foto, i és una llàstima, perquè era realment molt maca per dins. Ens va fer gràcia que tinguessin l’aire condicionat tan fort i que hi hagués també unes escales mecàniques per accedir a la sala principal.

En el camí de tornada ens va agafar un xàfec important, i vam haver de demanar a un home si ens podia acostar en cotxe fins el centre. Molt amablement ens va dir que el seu anglès era “very little”, però ens va deixar a la porta de l’estació de busos. Teníem previst acabar el dia visitant el Royal Regalia Museum, que ens venia de camí. Allà s’hi exposen els elements de coronació i regals que els mandataris d’altres països van fer al sultà. Però degut a la pluja, vam descartar tornar enrere i vam agafar el bus cap a casa de l’Allison.