La pagoda blanca de Mingun

Mingun és una de les visites dels voltants de Mandalay que valen molt la pena. És un poble que es troba a l’altra banda del riu Irrawaddy, i per tant, per arribar-hi ha dues opcions. Tenim amics (l’Eva i el Mario, per exemple) que es van decantar per l’opció de la barca i d’altres (com el Joan i l’Èlia), que com nosaltres, hi van anar amb moto. La barca implica una hora remuntant el riu, mentre que la moto són 40 km, ja que cal anar en direcció contrària per trobar el pont que creua el riu.

A Mingun, com també passa a Mandalay, hi ha una taxa turística per visitar la zona; ells ho anomenen “arqueological site”. La qüestió és que tots aquests diners no reverteixen en la població ni en aquests monuments històrics. És per això que la nostra intenció –com la de molts altres viatgers- era intentar no subvencionar aquest govern clarament antidemocràtic.

Al 1988 a Birmània hi va haver un cop d’estat, a partir del qual una dictadura militar va prendre el poder. Des de llavors, hi ha hagut un parell d’eleccions totalment fraudulentes, i els moviments i partits democràtics de l’oposició han estat silenciats. El cas més flagrant és el de la Premi Nobel de la Pau de 1991, Aung San Suu Kyi, sota arrest domiciliari des del 1996, i que no va ser alliberada fins el 2010. No va poder recollir el Nobel fins el 2012, 21 anys després que li donessin.

Vam saltar-nos un primer control a l’entrada de Mingun, on un parell de joves ens reclamaven pagar 5.000 kyats per cap (uns 3€). Ens vam fer els tontos dient que només buscàvem un lloc per dinar, i vam passar de llarg. Però el problema va ser que quan vam deixar la moto davant de la Mingun Pagoda, ens va venir un altre noi com el de l’entrada, amb un policia al darrere. Així que teníem dos opcions: o bé pagar, o bé fer mitja volta sense veure res més. I vam pensar que després de 40 km en moto, per molt que ens fes mal, havíem de pagar.

La Mingun Pagoda és impressionant. Vista des de fora sembla un immens cub de pedra, amb una gran porta a la part del davant. La Mònica no hi va poder entrar, perquè anava en pantaló curt i samarreta de tirants, però no es va perdre res, perquè a dins només hi ha un forat amb un petit altar i una estàtua de buda. El que sí que és recomanable, encara que hi ha un cartell que adverteix que és perillós, és pujar les escales que et duen fins a dalt del gran pedrot. Des d’allà hi ha unes magnífiques vistes del riu i de la pagoda blanca.

Després de veure-la des de dalt, ens vam apropar fins la Hsinbyume Pagoda per veure-la de prop. La característica principal d’aquesta pagoda no és que sigui tota de color blanc, sinó que tots els murs dels passadissos inferiors que voregen la pagoda fan com una mena d’ondulacions molt particulars.

Aquí la Mònica es va fer una mena de faldilla amb l’impermeable del César, per poder entrar i pujar fins a la cúpula. Un dels avantatges d’anar amb moto va ser poder arribar fins aquí per la tarda, quan la majoria de turistes ja havien marxat amb la darrera barca que sortia cap a l’hora de dinar. Així que vam gaudir de la pagoda pràcticament sols.

Enfilant el camí de tornada, vam aturar-nos a veure la Mingun Bell (ja que havíem pagat, calia explotar tot el que ens oferia Mingun). Aquesta campana de 90 tones, va ser feta al 1808 i havia d’anar a la Mingun Pagoda, que mai es va acabar de construir. Segons diu un cartell, és la segona campana més gran del món. Hem buscat informació i a les llistes de les campanes més pesades del món apareix entre el segon i el tercer lloc; el primer lloc destacat és per la campana del Tsar del Kremlin. Allà vam tornar a tenir una sessió de fotos amb una família sencera; primer amb la Mònica, després amb el César… Va ser molt divertit! Ens torna a passar el mateix que a la Xina, però la sensació és molt diferent; aquí la gent és molt agradable i els fa la mateixa il·lusió fer-se la foto, que interactuar una mica amb tu, tot i la barrera de l’idioma.

Encara hi ha més pagodes a Mingun, però nosaltres només vam fer una última aturada a una del la qual no en sabem el nom, i que estava a la vora de riu, just al costat del control d’entrada al poble.

Anar i tornar amb moto va ser una mica pallissa, ja que al final acabes fent més de 80 km, però és molt recomanable, perquè a banda de visitar Mingun, tens l’oportunitat d’anar passant per diferents poblets, que es troben al costat del riu, i és la millor manera de veure com viu la gent d’aquí.

Per no fer tot el trajecte de tornada d’una sola tirada, encara ens vam aturar una darrera vegada a una pagoda que vam veure des de la carretera. Aquesta està una mica elevada, cal pujar uns quants trams d’escales i té unes bones vistes del riu. Però mentre érem allà fent un cop d’ull, de sobte van aparèixer uns gossos, que van començar a córrer en direcció a nosaltres sense deixar de bordar, i vam sortir d’allà cames ajudeu-me, baixant les escales de tres en tres.

Encara ens queda un dia de moto, que aprofitarem per visitar Inwa.