Els temples de Bagan (II)

Us havíem promès parlar-vos de les postes de sol a Bagan, i això farem. Si bé és veritat que només vam matinar un dia per veure la sortida del sol, dels cinc dies que hem estat a Bagan, tots els dies que no ha plogut hem anat a veure la posta de sol des de diferents pagodes. El primer dia ens la vam jugar i vam anar a Shwe Sandaw, on sabíem que ens podíem trobar a alguns dels revisors que controlen que els turistes tinguin el tiquet d’entrada. Però vam pujar-hi per les escales del darrere, i no ens van enxampar! Això sí, tal i com ens esperàvem, estava a vessar de gent i va perdre tot el seu encant. Mentre tothom s’amuntegava al cantó on es ponia el sol, nosaltres vam preferir posar-nos a l’altra banda i anar veient com canviaven els colors dels temples amb la llum de la posta de sol.

Els dos dies següents vam anar a dues pagodes una mica menys atapeïdes de gent: Bulethi i una de les dues Guni (la més alta, no sabem si era la North o la South). Allà vam estar infinitament més tranquils que el primer dia, i fins i tot vam poder veure des de la distància com Shwe Sandaw era encara més ple que el dia anterior. Hem de dir que cap dels tres dies hem tingut una posta de sol espectacular, i seguim pensant –com fins ara- que les postes de sol estan sobrevalorades. Però això ja és qüestió de gustos…

La visita de Bagan el primer dia sense tiquet ens va condicionar una mica. Pensàvem que els revisors podien estar als temples més grans i coneguts. Així que pels següents dies teníem tres opcions: no anar a veure aquestes pagodes, jugar-nos-la i haver de pagar si ens enganxaven o demanar-li algú que ja marxés de Bagan si ens podia donar el seu tiquet. Perquè el que no us hem dit és que el tiquet de Bagan és vàlid per a 5 dies, i la majoria de gent només s’hi queda un parell. Així que a la primera noia del hostel a la qual vam veure amb la motxilla preparada per marxar, li vam demanar i de seguida ens va dir que cap problema, que ens donava la seva entrada i la de la seva mare. Amb els tiquets a la butxaca i contents d’haver-nos estalviat 40$, vam agafar l’e-bike i vam sortir a veure més temples. A la primera a la que vam entrar, Htilominio, ens van demanar el tiquet, però després ja no ens el van tornar a demanar més. Suposem que en temporada alta són més estrictes i ho controlen molt més.

Hi ha més de 2.000 pagodes que encara queden en peu a Bagan, però de la majoria només en queda l’estructura de maons rogencs. El lloc on estan situades, una planícia sense cap mena de protecció del vent, ha fet que el material que les cobria s’hagi anat erosionant. Aquest color vermellós, juntament amb algun moment de cel blau i amb una vegetació ben verda gràcies a la temporada de pluges, fan que sovint et sembli que et mous entre postals.

I veient tot això, us deveu preguntar: i Bagan no és Patrimoni de la Humanitat? Doncs no, l’UNESCO pensa que el govern birmà és una mica destraler a l’hora de conservar aquest patrimoni històric, i no va veure amb bons ulls que es construís un ressort amb una enorme torre que es pot veure des de qualsevol pagoda, i un camp de golf molt a prop. A més, segons l’UNESCO, algunes de les reconstruccions dels temples no s’han fet seguint els criteris adequats.

Pel darrer dia ens vam deixar les pagodes de la zona d’Old Bagan. Perquè ho entengueu, hi ha 3 pobles al voltant de la zona de temples, tots tres al costat del riu Ayeyarwaddy. La més allunyada és Nyaung-U, on hi ha els allotjaments més econòmics, i per tant, on van a parar tots els motxilers. Old Bagan és l’antic poble on vivien els locals, fins que el govern els va fer fora al 1998 i els va desplaçar a New Bagan, uns quilometres més enllà.

El dia no el vam començar massa bé. Quan ens dirigíem cap a Old Bagan a uns 15 km/h (les motos electròniques no tiren gaire, la veritat), un noi que anava en bicicleta es va trobar un amic seu que venia en direcció contrària, i no va tenir millor idea que creuar la carretera sense mirar. Ens el vam menjar i vam anar tots tres per terra! Va ser totalment inevitable. Per sort, cap de nosaltres es va fer gaire mal, només un parell de rascades a colzes, genolls i turmells. I l’ensurt, és clar! Després d’això, la Mònica va tenir un moment religiós, i va estar buscant un buda que li agradés per donar-li les gràcies perquè no havia estat res greu. Ja sabeu que no som gens religiosos, però això va ser com quan el César de petit li resava a Déu per que Urruti parés els penals que li xiulaven al Barça en contra.

Casualment, totes les stupes que ens vam deixar pel darrer dia no eren les típiques de maons vermellosos, sinó que vam visitar pagodes blanques, amb cúpules daurades i amb estructures també una mica diferents.

De tots els països que hem visitat- i ja sabeu que en portem uns quants- Birmània és el lloc on més espanyols hem trobat. I el dia de la sortida del sol a Bulethi vam coincidir amb la Cristina i el Virgilio, una parella molt maca de Màlaga que està viatjant pel sud-est asiàtic durant uns mesos. Van començar fa un mes a Tailàndia, i els queda el mateix temps que a nosaltres. Ens van caure molt bé i vam quedar amb ells per sopar aquella nit, per continuar compartint experiències i consells.

¡Un placer, chicos! Quedan pendientes unos espetos en Málaga, pero seguro que nos vemos antes en Laos, Vietnam, Camboya o Bangkok. 😉