El pont de teca més llarg del món

I després de les dones amb les cares pintades i les fotos amb els monjos, vam agafar la moto per anar cap a Amarapura. Allà es troba l’U-Bein, el pont de teca més llarg del món. Segur que molts de vosaltres heu vist més d’una vegada la típica foto dels monjos creuant aquest pont. Però abans del pont vam anar a veure “l’espectacle” que cada matí a les 10h té lloc al Monestir Mahagandayon.

A aquesta hora els monjos d’aquest monestir s’apropen fins a una mena de menjador on esperen rebre en fila l’únic àpat del dia. Tots ells porten un recipient a la mà, on originalment la gent podia donar-los menjar. Avui dia, aquest moment s’ha convertit en un –per nosaltres- espectacle lamentable, on els turistes sense cap mena de respecte es posen a fer selfies al costat dels monjos.

Vam estar dubtant si anar-hi o no. Hem de reconèixer que també vam fer fotos, això sí des de la distància, però la situació és tan violenta que no ens vam quedar fins al final. Potser en un primer moment la idea era bona i el monestir treia profit de les visites turístiques, però creiem que la situació se’ls hi ha anat totalment de les mans.

Al monestir, fundat al 1914, hi viuen prop de 2000 monjos de totes les edats, principalment nens i joves, i es troba entre els monestirs d’aprenentatge més grans de Myanmar.

Just a l’altra banda del carrer on es troba el monestir vam entrar a donar un cop d’ull a la Shwe Mote Htaw Mahatheindaw Gyi Pagoda. Segons posa al cartell de l’entrada, aquesta pagoda va ser construïda al 1785, però el que es pot veure actualment és una reconstrucció del 1991.

Uns 200 metres més endavant comencen a aparèixer les primeres parades de souvenirs; això vol dir que estem a prop del pont. L’U-Bein s’ha convertit en un dels principals atractius turístics de la zona de Mandalay. Aquest pont de fusta de teca, el més llarg del món d’aquestes característiques, creua el Llac Taungthaman i té una llargada de 1200 metres.

És un pont que la gent local fa servir per creuar d’un costat a l’altre del llac, alguns fins i tot el creuen en bicicleta. Això sí, si t’hi apropes a l’hora en que acaba “l’espectacle” del monestir o al capvespre just abans de la posta de sol, allò semblen les rambles de la quantitat de turistes que hi ha. No volem pensar com és això en temporada alta.

Com ja us hem dit, segur que heu vist alguna foto d’aquest pont, la típica d’un monjo creuant-lo. Depenent l’època de l’any, el nivell de l’aigua del llac és més alt o més baix i això fa que es vegi més o menys tros dels pilons que suporten el pont. Nosaltres hem arribat al final de l’època de pluges i el nivell de l’aigua estava força alt.

Una visita obligada és apropar-se al pont per gaudir de la posta de sol. Aquí es poden fer unes fotos realment bones a contrallum amb la silueta del pont i de la gent que el creua. Va ser una llàstima que el temps empitjorés, que els núvols ho tapessin tot i que ens quedéssim sense la possibilitat de veure els colors ataronjats típics de la posta de sol en aquest pont.

Aprofitant que el dia següent encara teníem la moto i que anar cap al pont no ens suposava desviar-nos massa del nostre camí, vam pensar que teníem una segona oportunitat. La cosa va anar encara pitjor, perquè tornant de Inwa va començar a ploure i ni tan sols ens vam acostar al pont. Així que haurem de tornar en un altre moment a Birmània.