Coves i més coves a Hpa An

Per arribar de Bago a Hpa An s’ha d’agafar un bus local. La dona del San Francisco ens va recomanar comprar el bitllet al mateix motel i no pas a la gent que te’l vol vendre al carrer principal, perquè segons ella, allà ens intentarien cobrar més. Vam pagar 6000 kyats per cap i després vam comprovar que la dona tenia raó. Esperant el bus vam conèixer la Mara, una noia canadenca, que havia pagat 10.000 kyats pel mateix bus.

Amb la Mara només arribar a Hpa An vam fer la ruta dels guesthouse buscant la millor opció. Vam decidir-nos per llocs diferents; ella va acabar al Soe Brothers (on van el 97 % dels motxilers que arriben a la ciutat) i nosaltres vam fer negocis amb la dona del Galaxy Motel, a qui li vam treure un bon descompte per tres nits d’allotjament i dos dies de lloguer de moto. Un cop vam deixar la motxilla al motel, vam quedar amb la Mara per dinar i per la tarda ens vam tornar a trobar per fer una cervesa i anar a sopar amb ella i un grup de gent del seu hostel. Feia dies que no fèiem “vida social” amb un grup tan gran.

A Hpa An hi ha moltes coses a fer, però totes a les afores. Com les distàncies són considerables, pràcticament tothom opta per fer un tour (el del Soe Brothers és el més famós), que per 5000 kyats et porta a tot arreu en un dia. És una mica incòmode, ja que vas en aquella mena de camioneta amb dos bancs de fusta al darrera on hi caben 8 persones.

Nosaltres vam llogar una moto, la millor que hem llogat fins ara, i vam començar el dia anant a visitar les coves Kawt Ka Taung. Aquesta cova no és especialment gran, però com era la primera que visitàvem, ens va sorprendre que fos tan plena d’imatges de buda i que fos una mena de santuari, fins i tot amb electricitat i el terra cobert de rajoles.

El segon lloc on vam anar és el highlight d’Hpa An, la Sadan Cave. Arribar-hi no va ser fàcil. Seguint el GPS ens vam ficar per un camí de terra ple de forats i pedres i va ser una odissea de 5 km, durant els quals el César va haver de baixar de la moto unes quantes vegades. Sadan Cave és una cova força gran i profunda, que ens van recomanar el Virgilio i la Cristina quan vam sopar amb ells a Bagan. Té una entrada molt espaiosa, amb tot de budes i una pagoda. Fins aquí arriba la llum natural, però un cop t’hi endinses, necessites una llanterna o frontal, perquè la meitat de les bombetes estan foses i és molt i molt fosc.

Són uns 10-15 minuts de caminar a les fosques, intentant no relliscar i sentint els ratpenats volant per sobre el teu cap. Divertit, divertit, no seria la descripció més exacta (Mònica dixit). Passats aquests 15 minuts surts de la cova per l’altra banda, on et trobes un llac i on t’esperen uns homes locals amb unes barquetes de fusta, que per quatre rals et tornen a l’entrada principal de la cova, tot creuant el llac i vorejant la muntanya que acabes de creuar. Nosaltres, com us podeu imaginar, vam recular per desfer el camí.

Però no tot són coves. De camí al monestir Kyat Ka Lat, ens vam trobar amb el jardí dels 1.000 budes, molt semblant al que havíem vist a Monywa, però en un entorn molt més maco i verd. El que fa especial el monestir de Kyat Ka Lat és que està al mig d’un llac, i té la seva pagoda principal just a dalt d’un roc força gran i prim.

La nostra intenció era acabar el dia anant a la Bat Cave, on a l’hora de la posta de sol, cap a les 6 de la tarda, surten milers de ratpenats. Però entre que aquests animals no ens feien especial il·lusió i que estàvem cansats d’anar tot el dia amb la moto, vam decidir que tampoc passava res per tornar al motel i descansar una mica abans d’anar a sopar.

L’endemà la idea era matinar una mica i anar fins el Mount Zwe Ka Bin per pujar fins al monestir que hi ha a dalt de tot. Ens havien dit que la pujada era força dura -dues hores de pujada i esglaons-, però que les vistes des de dalt ho compensaven tot. El problema va ser que ens vam aixecar amb un cel tan tapat que ens va semblar que no valia la pena l’esforç.

Que no fes sol ens va anar bé per no torrar-nos fent els 35 km en moto fins a Bayin Nyi Cave. Aquesta va ser amb diferència la cova que més ens va agradar de les que vam veure en els dos dies que hem estat a Hpa An. A part del hall, també enrajolat, pots endinsar-t’hi per un camí il·luminat amb estructures calcàries i estàtues de buda. Només has de vigilar de no relliscar, ja que com a totes, has d’entrar descalç i es va filtrant aigua del sostre.

Entre una cosa i l’altra se’ns va passar mig matí i el dia es va anar arreglant. Així, de tornada, ens vam anar aturant per fer fotos i gaudir dels paisatges d’aquesta zona, que ens van agradar tant o més que les seves coves.

Hpa An és una regió de muntanyes càrstiques, amb grans plantacions d’arròs, i que segurament en aquesta època de l’any és quan està més verda, ja que estem sortint de l’època de pluges. Ens vam aturar un parell de vegades per veure com treballava la gent local, o bé als camps, o bé pescant amb xarxa al riu.

Però encara ens quedaven un parell de coves més per visitar. De fet, l’única a la que vam entrar va ser la Ya Thay Pyan. En va rebre una manada de micos que pul·lulaven per allà, però poc tenien a veure amb els micos una mica malcarats i agressius de Bali. Aquesta cova és força més petita i potser no tan maca com la Bayin, però hi havia força gent local i vam poder intercanviar algun somriure, salutacions, fotos i algun comentari sobre el Barça.

L’altra cova, la Kawt Goon, és l’única que requereix pagar una entrada (uns 2€ per cap), i sincerament, després de totes les que ja havíem vist, no vam creure necessari pagar per veure-la. De tota manera, ens vam apropar fins l’entrada i des de lluny es poden veure els budes i algunes de les escultures tallades a la pedra.

Ja era tard i encara no havíem dinat i vam tenir el moment divertit del dia quan ens vam aturar en un xiringuito local on estaven dinant uns estudiants, amb la intenció de menjar alguna cosa. Quan va sortir l’amo parlant en birmà devia dir alguna cosa com “i ara com collons ens entendrem amb els guiris aquests?” i els nens reien. Així que va tornar a entrar a la cuina, va sortir amb un plat de fideus i va dir “Chicken!” i nosaltres vam respondre “OK!”. Ens va portar dos plats ben grans de fideus saltejats amb pollastre que estaven ben bons, pels quals ens va cobrar 0,70€ per cap!

Aquí s’acaba la nostra ruta per Birmània, i ens fa una mica de pena deixar aquest país, perquè sincerament, ens ha encantat! Hem vist llocs molt macos, però sobretot ens emportem el somriure de la gent i la seva amabilitat, tot i l’impediment de la llengua.