Bago en bicicleta

Vam arribar a l’estació de tren de Yangon amb temps: sabíem que el nostre tren sortia a les 8 del matí, però no teníem bitllet. A l’estació va ser molt fàcil comprar-lo; el més difícil va ser decidir si anar en ordinary class per 600 kyats o en upper class per 1200 kyats. Tot i ser un dispendi (1$), vam triar la segona opció. Realment, la primera classe ens va sorprendre; els seients eren amples i còmodes i hi havia uns ventiladors al sostre del tot necessaris. Fent un cop d’ull als vagons de seients més econòmics, ens vam adonar que havíem fet una bona elecció. El que sí que haurien de millorar una mica és la velocitat del tren i els seus moviments bruscos en les tres dimensions. Vam trigar gairebé 2 hores per fer 70 km.

Només arribar a Bago vam anar directament al San Francisco Motel, on després de deixar les coses, vam llogar dues bicis una mica justetes, la veritat, i ens en vam anar a recórrer la ciutat, ja que només pensàvem estar-hi un dia.

Per començar, ens vam dirigir cap al monestir Kha Khat Wain Kyaung, on a les 11h els monjos reben les donacions de diners i menjar. Tot i el mal sabor de boca que ens havia quedat amb l’experiència d’Amarapura, on els turistes eren molt poc respectuosos amb els monjos, vam decidir donar-li una segona oportunitat. En aquest cas, tot i haver-hi turistes, la cosa va ser bastant més tranquil·la. Hi havia força gent fent donacions, i en general, tothom ens va semblar més respectuós.

A Bago hi ha coses a veure a l’est i a l’oest del riu Bago. Ja que havíem començat pel monestir, vam seguir explorant la zona est de la ciutat, i la segona parada la vam fer a la Hintha Gon Pagoda. Amb totes les pagodes hem vist fins ara, aquesta tampoc ens va semblar res de l’altre món; no la posaríem pas dins el TOP10.

No gaire lluny d’allà hi ha l’anomenat monestir de la serp. Vam estar pensant si anar-hi o no, perquè estava una mica retirat de la resta de llocs que volíem visitar i havíem d’anar per un camí de terra ple de forats. Al final va poder més la curiositat de veure una pitó de 5 metres de llargada. La llegenda diu que és la reencarnació d’un monjo i que comptant la seva vida anterior, ja té més de 100 anys. La gent va a veure-la i li fa ofrenes (bàsicament diners i menjar) com si realment fos un monjo.

Sortint del monestir, mentre anàvem passant cases de fusta i nens jugant al mig del carrer, vam veure que hi havia una altra pagoda dalt d’un turó. Aquesta no la teníem “marcada” dins la nostra ruta pel dia, però ens vam aturar a fer-li un cop d’ull. És la Shwe Taung Yoe Pagoda.

A la part est de la ciutat, l’atracció turística per excel·lència és la Shwemawdaw Pagoda, la més gran de tot el país amb 114 metres d’alçada, 15 més que la Shwedagon de Yangon. Nosaltres ja havíem vist des de la distància que la seva stupa central estava plena de bastides, degut a les tasques de restauració. Si a això li sumem que demanen 8.000 kyats per entrar a visitar-la, estava clar que en podíem prescindir. Tot i això vam anar fins l’entrada principal, a veure si hi havia sort, però de seguida va sortir la noia a reclamar-nos l’entrada. Mentre la Mònica discutia amb ella sobre el preu, el César va aprofitar l’avinentesa per fer un parell de fotos.

Després d’una petita pausa per dinar i recuperar forces, ens en vam anar a la part oest de la ciutat. Vam començar pel Naung Daw Gyi Mya Tha Lyaung, un buda reclinat força gran, que es troba a l’aire lliure, i que poc té a envejar-li al buda reclinat més famós de Bago. Fa 78 metres de llarg, i també l’estaven restaurant, però només tenia algunes bastides per la zona de la cara.

Passant de llarg l’altre buda reclinat, vam anar a parar a Mahazedi, una pagoda que ens va agradar molt. Estàvem ja una mica cansats de la bici i del sol, però el César encara va tenir esma de pujar fins a dalt de tot de la stupa.

I volíem fer temps fins les 5 de la tarda, així que per què no veure una pagoda més? Darrere de Mahazedi es troba Shwegugale, una pagoda que forma part d’un complex monàstic. El monestir té un llac amb un temple al mig, al qual es pot accedir per diferents passarel·les, i que era ple de nens monjos corrent i jugant per allà.

I per què volíem esperar fins les 5 de la tarda? Doncs perquè havíem llegit que a partir d’aquesta hora ja no controlen l’entrada al recinte on es troba el buda reclinat Shwe Tha Lyaung. A diferència del que havíem visitat a primera hora de la tarda, aquest es troba sota cobert, i cal presentar el tiquet per accedir-hi. Nosaltres vam entrar-hi per la porta del darrere i tot just vam tenir temps de fer un parell de fotos abans que vingués un home a reclamar-nos el camara fee, un tiquet que es paga per fer fotos a alguns lloc turístics. Com no teníem clar si ens estava demanat el tiquet de les atraccions turístiques de Bago (que no teníem) o si només era el camara fee, vam girar cua i vam marxar. Ja n’hem vist uns quants, de budes gegants, i aquest tampoc era gaire més especial que els altres.

Quan ja ens retiràvem cap al guesthouse, el César encara es va voler aturar a una pagoda que vam trobar pel camí, la de les Quatre Figures (no hem trobat el nom en birmà). Allà ens vam creuar amb un d’aquests somriures que tant ens agraden.

Se’ns estan acabant els dies a Birmània, i el nostre proper destí abans de creuar cap a Tailàndia serà Hpa-an. N’hem sentit a parlar molt bé, segur que no ens decebrà!