Platja, platja i més platja

L’esquena del César encara no estava al 100%, però després de 5 dies a Ubud, necessitàvem un canvi. Així que seguint els consells de l’Ana, una amiga de la Mònica que portava tot el mes (i uns quants anys) surfejant Bali de platja en platja, vam decidir anar a fer un cop d’ull al sud de l’illa. Arribar-hi en moto quedava descartat, i pagar les més de 250.000 rúpies d’un transport privat, també.

Així que a les 9 del matí érem davant del mercat d’Ubud, des d’on suposadament sortien els bemos cap a Batubulan. Quan vam arribar-hi cap dels 4 bemos que hi havia allà hi anava, però tots ens oferien portar-nos-hi per 100.000 rúpies. El millor en aquests casos és no mostrar desesperació i amb tranquil·litat dir que “ja ens esperem, que no tenim pressa”. Als 20 minuts va arribar el bemo que sí anava a Batubulan i també ens demanava 100.000 rúpies, però va ser bastant ràpid aconseguir que ens portés per 40.000 rúpies (els dos). Sabíem que encara era massa, però ja començàvem a tenir ganes de marxar.

A la terminal de Batubulan, tot va ser més senzill. De seguida vam veure el bus blau de Trans Sarbagita, un sistema de bus públic força nou, que per 3.500 rupies cadascun, ens portaria fins a Nusa Dua, on teníem intenció de llogar una moto i així fer els 10 km que ens quedaven per arribar a Pandawa, on teníem l’allotjament reservat. Després de més d’hora i mitja al bus, vam arribar a Nusa Dua, i la nostra sorpresa va ser que allò era una zona d’hotels i ressorts de luxe i que allà no teníem opció de llogar una moto a un preu raonable. Però vam veure que el Trans Sarbagita tenia una altra línia de mini-busos que anava cap al sud i que ens deixava a un quilòmetre del nostre guesthouse.

El primer que vam fer va ser llogar una moto per poder moure’ns per aquesta zona de l’illa; això sí, tornant a negociar el preu, perquè ens demanaven 60.000 rúpies per dia, i vam poder rebaixar-ho fins a 50.000. Per aquí baix hi ha molt poques benzineres, i tothom es mou en moto, així que a cada cantonada tenen benzina a litres, amb la peculiaritat que els envasos que fan servir habitualment són ampolles de vidre de licors, en especial d’Absolut Vodka.

De totes les platges que ens havien recomanat, vam començar per Pandawa Beach, que és la que teníem més a prop. Quan vam enfilar el darrer tram de carretera que baixava fins la platja, hi havia una mena de check-point, on s’ha de pagar una entrada d’accés (20.000 rúpies entre els dos). No estem d’acord en pagar per accedir a un espai públic, però un cop a la platja, no ens va saber greu haver gastat 1,2€.

Pandawa és una platja bastant llarga, on les onades trenquen a uns 150 metres de la sorra. El problema va ser que quan vam arribar, la marea estava molt alta, les onades arribaven amb molta força i feien poc agradable el bany. Així que vam llogar unes hamaques i vam llegir una estona, fent temps fins que baixes la marea i es calmés el mar.

L’endemà vam anar a treure el nas a Labuan Sait Beach, al costat de Padang Padang, on està ple de surfistes. La platja és molt maca, però un altra vegada vam arribar-hi amb la marea que estava pujant, i pràcticament no quedava sorra.

Mentre miràvem les peripècies dels surfistes, va passar per davant nostre una cara coneguda. Era la Marina, una excompanya de la ràdio de la Mònica, que està de vacances a Bali amb el seu company, el Juanjo. Feia més de 6 anys que no es veien, i vés per on, es van retrobar en una platgeta en un racó de Bali. Vam estar xerrant tots quatre força estona i com que ja no ens podíem banyar, ens en vam anar a dinar junts. Allà vam continuar posant-nos al dia, i compartint anècdotes sobre viatges.

Marina i Juanjo, gràcies per la companyia i pel dinar, us en devem un! No serem tan cabrons de publicar aquest post el proper dilluns, però ens en recordarem de vosaltres. Una abraçada ben forta i ens veiem a Barcelona. 🙂

Vam deixar la Marina i el Juanjo i ens en vam anar una mica més a l’oest, per visitar el temple d’Uluwatu. Suposadament des d’allà hi ha unes postes de sol excepcionals, però entre que vam arribar-hi d’hora i que no ens feia gràcia conduir de nit, vam fer una visita ràpida i no ens vam esperar a la posta de sol.

Després de pagar les 20.000 rúpies per cap i posar-nos el sarong corresponent vam començar la visita. Una altra vegada ens vam trobar amb un temple que no es pot visitar per dins i que en realitat és el menys impressionant d’aquest lloc. Perquè el realment maco és veure les vistes dels penya-segats a banda i banda del temple.

Des del temple principal i mirant al mar hi ha un camí a dreta i esquerra que voreja els penya-segats. Cal anar amb compte amb els micos que habiten aquest lloc, que tal i com t’adverteixen a l’entrada poden arribar a ser agressius. Nosaltres vam veure com una pobra turista japonesa es quedava sense cap de les dues xancles a mans -o millor dit a queixalades- d’un mico.

Ens quedava un darrer dia de platja i en aquest punt ja érem conscients que la marea alta ens faria la guitza. Tot i això vam voler apropar-nos fins a Greenbowl Beach, si més no per veure el paisatge. Vam baixar els 325 esglaons que et porten fins la platja quan encara quedava a la vista una mica de sorra. En qüestió de minuts, la sorra va desaparèixer.

El dia anterior la Marina i el Juanjo ens havien recomanat la platja de Balangan, al costat d’on ells tenien l’allotjament, tot just a 15 km de Pandawa. Així que vam pensar que entre que hi anàvem i dinàvem, potser la marea ja hauria baixat i tindríem alguna oportunitat de banyar-nos. Les vistes des del pàrquing on es deixa la moto ens van deixar clar que la Marina i el Juanjo tenien raó quan deien que era una platja molt xula.

Vam dinar alguna cosa en un warung a la platja, mentre observàvem les desenes de surfistes que hi havia a l’aigua. En aquesta zona, o almenys aquest dia, hi havia onades de més de 3 metres d’alçada!

Aquí com a Pandawa vam pagar per unes hamaques i un para-sol. Tot i regatejar, ens van sortir una mica més cares (50.000 rúpies), però com no s’ha de pagar l’accés a la platja, va quedar compensat.

Finalment la marea va baixar i ens vam poder remullar una mica, però tampoc gaire. Van aparèixer uns núvols grisos i no ens volíem arriscar a haver de tornar a casa amb la moto i plovent. Així que vam recollir els trastos i amb una mica de pena ens en vam tornar cap al homestay.

A dos quarts de sis vam rebre el mail de l’agència que ens gestiona el visat, dient que l’endemà havíem d’anar a Denpasar a fer les gestions a Immigració. Ja us explicarem com ha anat…