Està clar: venim del mico!

Si vens a Borneo, has d’anar a veure orangutans. Quan estàvem buscant informació sobre on els podíem veure, vam trobar que també hi ha una altre tipus de micos, els Proboscis Monkeys, que són endèmics de l’illa de Borneo. I resulta que a prop de Sandakan hi ha dues reserves, així que aprofitant el viatge, podíem veure a uns i altres.

Sandakan està a uns 300 km a l’est de Kota Kinabalu; un trajecte que vam fer en 6 hores, ja que hi ha un tram de carretera de muntanya, amb moltes corbes, pujades i baixades i els seus respectius camions fent la guitza. Tot això, sumat a que el cotxe que vam llogar era el més econòmic (amb un motor d’1.1 L), va fer que en algunes pujades gairebé haguéssim d’empènyer-lo. Aquesta carretera passa pel costat del Mount Kinabalu, que amb els seus 4.095 metres és la muntanya més elevada de l’arxipèlag malai. No vam tenir gaire sort amb el temps, i no vam veure el Mount Kinabalu, que estava ben tapat pels núvols, i a més ens va caure una tromba d’aigua impressionant.

Havíem reservat l’allotjament que hi ha dins la pròpia reserva dels Proboscis Monkeys, anomenada Labuk Bay. Resulta que érem els únics clients i vam tenir un dels 6 dormitoris de 10 persones per nosaltres sols. L’endemà a les 9:30h vam anar fins la Plataforma A, on els posen menjar (bàsicament cogombre i pancakes), i els micos nassuts van apareixent poc a poc per gaudir de l’àpat gratuït.

La reserva de Labuk Bay només té 20 anys. Tota la zona propera a Sandakan és plena de palmeres, i és un lloc plenament dedicat a l’explotació d’aquests arbres per la producció d’oli de palma. Quan el propietari d’aquest terreny es va assabentar de la presència d’aquests micos, va deixar de banda la seva intenció d’explotar-lo comercialment i va decidir preservar l’hàbitat d’aquests animals, oferint-los menjar i aigua diàriament.

La característica principal dels Proboscis és el seu nas. Quan són petits tenen un nas de mida normal, però amb els anys va creixent fins a mides -en alguns casos- descomunals, sobretot els mascles, que com més gran tenen el nas, més èxit tenen entre les femelles. La seva alimentació consisteix bàsicament de fulles, però no fan fàstics als trossos de pancake que els posen els rangers.

Però el que més ens va cridar l’atenció no van tant ser els meus moviments, sinó les seves postures: la manera de seure, de posar-se drets, de repenjar les mans sobre els genolls… Ens va quedar ben clar que venim del mico!!

Vam estar més d’una hora observant els Proboscis, i després vam anar fins la Plataforma B, a 1,5 km, on a les 11:30h donen de menjar als micos d’aquella altra zona. Ens vam haver d’esperar una bona estona, però volíem aprofitar bé l’entrada (60 RM, uns 12 €). El fet que sigui força cara, té la seva part positiva. No hi havia gaire gent i vam poder gaudir dels micos amb molta tranquil·litat.

Havíem llegit a la web que en aquesta segona plataforma, si tens sort, també pots veure un altre tipus de micos que acostumen a aparèixer a les hores de menjar. Quan ja havia començat a marxar la gent perquè els Proboscis ja s’havien retirat a la jungla, de sobte van fer aparició una dotzena d’aquests primats. Són els langurs platejats, uns micos força més petits que els Proboscis, però també amb una aspecte força divertit.

Estan molt acostumats a la presència humana, i a diferència dels Proboscis, als quals vèiem des de la distància, aquests van pujar a la plataforma on érem els turistes i es passejaven per allà sense cap mena de problema. El més curiós d’aquests micos és que les seves cries de fins a 3-4 mesos tenen el pèl taronja, i el contrast amb els adults és impactant.

El que no ens va fer tanta gràcia d’aquesta visita a Labuk Bay, i ara que ja n’estem lluny us ho podem explicar, va ser la presència de militars -metralladora en mà- que van ser-hi tant al ressort on vam dormir, com també a les dues plataformes d’alimentació dels micos. Vam preguntar a un dels responsables de la reserva per què hi havia els militars, i es van limitar a dir-nos que era per la nostra seguretat. El fet és que des de fa uns anys a la zona est de Sabah hi ha problemes de terrorisme per part d’un grup pro-filipí, que reclama part del territori. Hi ha hagut atacs i algun segrest per la zona, i per evitar mals majors, els militars acompañen als turistes durant tota la visita.

L’endemà vam anar a Sepilok a veure els orangutans. A diferència de Labuk Bay, aquest és un centre de rehabilitació d’orangutans que s’han quedat orfes o han patit alguna mena d’accident o malaltia. La idea és retornar-los a la vida en llibertat, però en la majoria dels casos primer cal ensenyar-los coses bàsiques per la seva supervivència: buscar menjar i aigua, fer nius i moure’s pels arbres.

Aquí també hi ha una plataforma d’alimentació, però en aquest cas, els orangutans que hi acudeixen són animals gairebé ja rehabilitats i que viuen en semi-llibertat a la jungla que hi ha al costat del centre. D’aquesta manera, poden acudir a les hores d’alimentació si volen, però ja t’avisen a l’entrada que poden acudir alguns orangutans, només un o cap.

Quan vam arribar, només hi havia un orangutà a la plataforma, i quan van començar a donar-li el menjar, només van aparèixer uns quants micos més petits que viuen a la zona i que aprofiten la situació del menjar gratis.

Durant força estona no va aparèixer cap orangutà més i la majoria de gent va decidir continuar la visita a les instal·lacions. Quan estàvem a punt de marxar nosaltres també, va aparèixer un dels cuidadors amb un parell de galledes de llet i això va atraure a un parell de orangutans més.

Un dels dos orangutans realment feia molta pena, ja que li havia caigut tot el pèl. Vam pensar que devia ser un orangutà molt vellet, però quan vam preguntar ens van dir que tot just tenia 10 anys i que havia tingut una malaltia gàstrica, que l’havia deixat sense pèl. De fet, en aquest centre de rehabilitació donen molta importància a la protecció dels animals dels bacteris i gèrmens que puguin passar-los els humans. En una explicació prèvia a la visita ens van dir que tots els cuidadors porten guants i mascaretes quan s’apropen als orangutans i a nosaltres ens van fer desinfectar-nos mans i sabates abans d’entrar al recinte.

Fins aquí la visita ens va decebre una mica, segurament perquè la visita del dia anterior havia deixat el llistó molt alt. Però llavors vam anar fins a la “llar d’infants” i la cosa va guanyar força. A la “nursery” hi tenen una mena de pati amb cordes penjant, on ensenyen als més petits a enfilar-se pels arbres i a entrenar-se per la seva futura vida en llibertat. Per no molestar-los, a aquests orangutans els veus a través d’unes vidrieres que hi ha en un edifici annex.

Una altra cosa que ens va agradar d’aquest centre va ser la informació que et donen. Entre la xerrada d’una de les treballadores, el vídeo i els plafons informatius ens vam assabentar de moltes coses. Orang-utan vol dir “home del bosc” en malai, i no és d’estranyar, ja que el 98% del nostre ADN és idèntic. Només hi ha dos llocs al món on hi ha orangutans: a Borneo i a Sumatra (Indonèsia). Les seves cries són les més depenents de la mare de tot el regne animal; fins els 6 anys no se’n separen i si la mare mor, tenen poques possibilitats de sobreviure.

Han estat dos dies genials envoltats de micos. Hi ha altres maneres de veure els Proboscis i els orangutans a l’illa de Borneo: al P.N. Bako i a la reserva Semenggoh (a Sarawak) o en un tour pel riu Kinabatagan (a Sabah). Per nosaltres la millor opció és la que hem escollit, i d’aquesta manera hem pogut veure’ls de ben a prop, encara que no estiguessin en plena llibertat. Sincerament, ens ha encantat!

Ara ja marxem cap a Kuching, però abans farem una parada tècnica a Brunei.