De “vacances” a Lombok

Després de Gili Air, la veritat és que ens havíem quedat amb ganes de platja, platja; d’allò d’estar escarxofats a la sorra, llegir tot el dia, i fer algun banyet de tant en tant. Encara ens quedaven 5 dies a Lombok abans de tornar a agafar l’avió cap a Bali, així que sense pensar-nos-ho gaire, vam decidir aprofitar-los explorant les platges del sud, les que hi ha pels voltants de Kuta. Així que prepareu-vos per un post amb molta foto i poca lletra.

Vam llogar una moto, perquè volíem llibertat per moure’ns cap a l’est i l’oest i visitar vàries platges que havíem llegit que eren espectaculars. De seguida ens vam adonar que Kuta era un poble ben petit, força més tranquil que la majoria de llocs de Bali, i que tot era molt més rural. De fet, a la carretera no havies de patir pel trànsit, sinó més aviat per a que no se’t creués un gos, un gat, una gallina o una vaca.

Per aquesta zona, tot i que hi ha força platges ideals pels surfistes, també n’hi ha unes quantes d’aquelles paradisíaques, amb sorra blanca i aigües turqueses, ideals pel què volíem. El primer dia vam escollir Tanjung Aan, a uns 10km a l’est de Kuta.

Ens va sorprendre positivament no trobar-hi gairebé ningú, més enllà de tres o quatre parelles més. No ens vam fer nosa els uns als altres, perquè la platja és enorme. Tanjung Aan és una badia en forma de ferradura, amb un gran pedrot al mig que separa les dues platges i al qual es pot pujar. Des d’allà es tenen unes bones vistes i es poden apreciar molt bé les diferents tonalitats de l’aigua.

El següent dia era diumenge, i en Chico, l’encarregat del guesthouse, ens havia dit que anéssim on anéssim, trobaríem gent local, ja que els diumenges acostumen a anar a la platja. Així que vam escollir Selong Belanak, la platja més allunyada de Kuta, pensant que allà trobaríem menys gent.

I si bé és cert que hi havia gent, ni molt menys era agobiant. Selong Belanak és una altra tros de platja que no s’acaba mai i només caminant una estona cap a una de les bandes estàvem pràcticament sols una altra vegada.

En aquesta platja a més de llegir vam passar força estona veient com la gent local es banyava, especialment els més petits que s’ho passaven d’allò més bé jugant “contra” les onades. També hi va haver un moment una mica surrealista quan va passar per la sorra un home amb el seu ramat de búfals, camí del camp per pasturar.

Vam estar fins a migdia i de tornada vam pensar que podíem aturar-nos per fer un cop d’ull a una altra platja, Mawi, de la qual també n’havíem sentit a parlar bastant bé. El problema aquí va ser que els gairebé 3 quilòmetres de camí des de la carretera principal fins a la platja estan en un estat deplorable, plens de forats i pedres, i la Mònica es va estressar bastant amb la moto.

Pel tercer dia la platja escollida va ser Mawun. Cada matí mentre esmorzàvem, en Chico volia donar-nos consells d’on anar, però nosaltres ja portàvem els deures fets, i al final l’únic consell que ens repetia cada dia era: Please, be careful with the dogs and the chickens! (Si us plau, aneu amb compte amb els gossos i les gallines!).

Mawun també ens va agradar força, però hi vam trobar un parell d’inconvenients. Estava una mica bruta (l’aigua i també algun tram de sorra), i aquell dia entre la marea alta i el vent, hi havia unes onades molt altes, que feien difícil o gairebé impossible, banyar-se.

Així que mentre la Mònica es quedava torrant-se al sol, el César se’ns va anar a fer una excursioneta de les seves pels turons del voltant. Cap a la banda oest de la platja hi ha 4 cases de pescadors amb les seves barques i tot just al darrera comença un caminet que uneix Mawun amb la platja del costat. Des del punt més alt es poden veure totes dues platges.

El darrer dia vam tornar a Tanjung Aan, la platja que més ens havia agradat i així vam donar per acabades les nostres “vacances” a Lombok.

En total han estat 38 dies a Indonèsia entre Java, Bali i Lombok, tres illes força diferents entre elles però cadascuna amb el seu encant: els volcans de Java, els temples de Bali, les platges de Lombok…

TERIMA KASIH, INDONÈSIA!