“Atrapats” a Ubud

Havíem anat a Ubud amb la intenció de passar un parell de dies a la ciutat i després llogar una moto per fer una ruta pel centre de l’illa de Bali. Però amb el que no comptàvem era amb la lumbàlgia del César, que ens va treure aquesta idea del cap en un tres i no-res. Vam decidir prendre’ns Ubud amb calma i anar visitant coses sense presses, rollo imserso.

Vam començar per una visita l’Ubud Palace, que actualment encara és la residència de la família reial local, i per tant, només se’n poden visitar els patis i poca cosa més.

A on tampoc et deixen entrar (com a la majoria de temples hinduistes que estem visitant a Bali) és al Pura Padang Kerta, el temple de la família reial d’Ubud. És un recinte molt gran, amb nombroses estàtues a l’exterior, i amb una de les portes ornamentades més impressionants de la ciutat.

Un altre dels temples importants d’Ubud és el Pura Taman Saraswati, que es troba en el mateix carrer que l’Ubud Palace, amagat darrere el Lotus Café. Davant el temple hi ha dos estanys artificials, que estan plens de flors de lotus. Un dia a la setmana s’aprofita aquest espai de nit per fer-hi espectacles de dansa balinesa, amb el temple il·luminat com a teló de fons.

I per no empatxar-nos de temples, vam anar a fer una visita que en condicions normals no haguéssim fet. Al mig de la ciutat hi ha una reserva forestal, el Monkey Forest, al qual donen nom els mes de 600 micos que l’habiten de manera semi-lliure.

El Monkey Forest es considera un lloc sagrat, ja que dins el complex es troben 3 temples hindús. Però el que atrau als turistes són els anomenats micos Balinesos de cua llarga, que es passegen per allà com si fos casa seva. Bé, de fet, és casa seva! Estan molt acostumats als turistes, i el propi parc promou aquest acostament, venent plàtans per donar-los. Nosaltres vam entrar amb la intenció de fer un volt ràpid pel recinte, però la Mònica es va anar animant, i va caure en la temptació de donar-li de menjar a un mico. En un lloc més tranquil, on no hi havia tanta gent, un dels cuidadors del parc et donava uns grans de blat de moro, i un mico dels petits et pujava a sobre per agafar-los.

I després dels micos, vam continuar amb els temples. Vam anar a veure el Pura Desa, el temple principal d’Ubud. I com ja us vam dir en el post anterior, de seguida ens vam adonar que allà s’estava preparant alguna cosa important. Hi havia un munt d’homes i dones preparant ofrenes, engalanant el temple i alguns fins i tot assajant amb instruments de percussió. Vam preguntar i ens van dir que el dia següent era la Full Moon Ceremony.

L’endemà vam quedar per dinar amb el Víctor i el Pedro, que ja els coneixeu de sobres després de les nostres trobades a Mongòlia, Xina i Malàisia. A Ubud vam coincidir per quarta vegada en aquest viatge! I com ja són de la família, ni vam pensar en fer-nos una foto tots junts.

Cap al vespre, ens vam acostar al Pura Desa, on ja hi havia força ambient. Les dones anaven molt ben arreglades, els homes portaven els sarongs i el mocador al cap, i fins i tot els nens més petits anaven vestits per l’ocasió.

En la religió hinduista, es creu que l’univers està estructurat i que les coses no passen perquè sí. Per això és essencial mantenir l’equilibri entre l’ordre i el desordre. Els esperits tenen el control últim sobre la natura i per això han de ser honorats regularment per mantenir aquest balanç. El motiu de fer una cerimònia més gran quan hi ha lluna plena és perquè es creu que en aquest moment els esperits són més forts per beneir a les criatures de la terra. Així, mentre esperàvem dins el temple, vam veure com algunes dones sortien amb ofrenes sobre el cap, treien també com una mena de pas daurat; tot plegat al so d’una música de percussió. A dos quarts de set, van sortir del temple en una processó que els portaria fins el riu, juntament amb els passos que venien d’altres temples d’Ubud.

Encara ens quedava una darrera cosa a fer a Ubud. A més de trobar-te un temple a cada cantonada, Ubud està ple de botigues de roba i centres de spa i massatge. Com nosaltres òbviament no podem comprar roba, vam pensar que ens havíem guanyat un massatge balinès. I és que els preus són irresistibles; per 70.000 rupies (poc més de 4€), et fan un massatge de cos sencer d’una hora. La foto no és molt bona perquè només portàvem el mòbil, però us podeu fer una idea de com de relaxats en vam sortir!

I mentre esperem l’extensió dels nostres visats, ens en anirem al sud de Bali a fer uns dies més de platja. Com vam sortir de Malàisia uns dies abans del previst i tenim el vol de sortida d’Indonèsia pel 17 de setembre, la visa on arrival de 30 dies se’ns quedava curta. Els tràmits per l’extensió de la visa han canviat fa no gaire, i s’ha d’anar a una oficina d’immigració 3 dies seguits a fer els papers. En el nostre cas, la més propera era a Denpasar. Pagant una mica més a una agència, ens feien els tràmits, i nosaltres només haurem d’anar un dia a fer-nos la foto i deixar les empremtes dactilars. Esperem que tot vagi com ho hem programat i que aviat puguem marxar cap a Lombok.