Xiahe, una decisió encertada

Aquests dies a Xiahe hem tornat als orígens. I diem això en molts sentits; hem tornat a fer cas dels consells d’altres viatgers (moltes gràcies, Pedro i Víctor), hem arribat a un lloc sense saber on dormirem aquella nit, hem tornat a compartir dormitori en un hostel, hem tornat a sortir d’excursió escollint l’opció barata (però complicada), sense tenir molt clar si trobaríem la ruta i arribaríem al lloc. En definitiva, hem tornat a recuperar l’esperit aventurer dels primers mesos a Sudamèrica.

Tot va començar amb una conversa amb en Víctor i en Pedro a Ulaanbataar. Quan estàvem parlant de la nostra ruta per Xina ens van recomanar fer una mica de volta per anar des de Xian fins a Chengdu i visitar així alguns pobles tibetans de la zona.

Xiahe és el nom del poble en xinés; el nom tibetà és Labrang. I és aquest mateix nom el que porta el monestir tibetà més important fora de la regió autònoma del Tibet. El Monestir de Labrang es va construir el 1709 i hi van arribar a residir fins a 4000 monjos. Avui dia hi viuen uns 1500.

El recinte del monestir és com si fos un petit poble dins del mateix poble, amb els seus carrers i les cases dels monjos a més dels 18 temples, 6 instituts d’aprenentatge i 1 stupa. Per visitar-lo s’ha de pagar una entrada sempre i quan hi accedeixis per la porta principal. Nosaltres sense voler vam acabar entrant sense pagar per un dels laterals i ningú no ens va demanar res.

Labrang és un dels sis monestirs de la secció Gelukpa del budisme tibetà. Els monjos vesteixen amb les típiques túniques vermelloses amb botes negres i barret de color groc estil mohicà. Ens vam quedar una mica parats quan en creuar-nos amb diversos grups de monjos, més d’un i més de cinc ens aixecaven el polze i deien: Barça!, Messi! Després vam comprovar que no estan tan desconnectats del món com ens pensàvem; molts d’ells tenien mòbil, algun fins i tot tablet i els vam veure pel poble agafant taxis o sopant a restaurants per turistes.

El que no ens esperàvem era trobar-nos en el lloc adequat en el moment adequat. Estàvem fent un cop d’ull al temple principal i de sobte van començar a arribar monjos atrets pel so d’una “trompeta”.

Primer es van reunir tots a les escales d’entrada al temple i anaven fent uns càntics/pregàries. Al parar la música es van descalçar i van entrar tots a dins el temple on van continuar amb les seves pregàries. Nosaltres amb això ja ens donàvem per satisfets però vorejant el temple vam trobar una porta lateral i ens hi vam ficar. Un cop a dins ens vam adonar que per la porta principal estaven demanant el tiquet que nosaltres no havíem comprat. Vam seguir la fila que s’havia format i vam poder visitar el temple per dins. És una llàstima que no s’hi poguessin fer fotos perquè era preciós.

Tant en el monestir com en el poble hem pogut comprovar que aquí la fisonomia de la gent és molt diferent a la resta de la Xina. I no només la fisonomia, també la manera de vestir. Les noies ens han recordat per moments a les “cholitas” de Bolivia però en primes.

El dia següent volíem fer alguna excursió pels voltants. Xiahé es troba en una zona de muntanya i havíem llegit que a prop hi havia un llac a on es podia fer una caminada. Preguntant al hostel ens van proposar anar amb taxi fins al llac, que el taxista ens esperés mentre caminàvem i després que ens tornés al hostel. Però això costava 250 iuans (36 €). Com tampoc vam trobar ningú interessat en compartir el taxi i les despeses vam decidir anar-hi pel nostre compte.

A les 8.30 del matí estàvem a l’estació de busos. I allà va començar l’aventura de trobar algú que ens entengués i que ens indiqués quin era el bus adequat. Gràcies a “Sant Google traductor” vam poder fer entendre que volíem anar al Dazong Lake, que volíem que ens deixessin a la carretera i que ja pujaríem caminant des d’allà. Primer ens deien que no hi havia bus directe al llac, després posaven cares rares quan dèiem que volíem anar-hi caminant des de la carretera, però finalment ho vam aconseguir i en 25 minuts estàvem al trencant on començava el camí de terra que pujava cap al llac.

Va ser una hora i mitja de pujada no molt dura. Pel camí ens van passar uns quants cotxes, no gaires, que ens saludaven i ens miraven amb cares de “esteu sonats”. I és que des que hem arribat a la Xina hem pogut constatar que els xinesos son bastant mantes. No es mouen ni que els paguin.

El que vam veure quan vam arribar al llac tampoc ens ho esperàvem. Resulta que el llac Dazong és un llac sagrat pels budistes tibetans i des de lluny es podien veure infinitat de les banderoles de colors típiques del budisme. Just davant del llac hi havia una mena de racó d’ofrenes on la gent quan arribava hi deixava menjar pels Déus. A més a més tot el terra estava ple de petits paperets blancs amb dibuixos que es tiren a l’aire com a ofrena.

Només arribar, pràcticament sense temps ni de fer una ullada al llac, ja ens estaven demanant de fer-se fotos amb nosaltres. Quatre fotos i vam començar a fer la volta al llac. Només portàvem cinc minuts quan vam haver de sortir del camí i deixar pas a una manada de yaks. Suposadament són mansos però entre el soroll que fan, les dimensions que tenen i les banyes vam creure oportú apartar-nos del seu camí. En total va ser només mitja horeta perquè el llac Dazong és petit tot i que hi ha alguna part del camí força empinada.

Quan tornàvem al punt inicial pensant en menjar alguna cosa vam sentir que algú ens cridava. Era la parella que s’havia fet fotos amb nosaltres que estava de pícnic amb tota la família. Ens van convidar a seure amb ells i a menjar tot el que havien portat: carn, dolços, fruita, begudes… Tot i que només un d’ells parlava un anglès acceptable vam passar dues hores molt divertides. Per moments vam pensar que ens volien cebar perquè no paraven d’oferir-nos de tot mentre reien entre ells.

Ens van explicar que eren de Labrang, que el Dazong era un llac sagrat pels budistes de la zona i que una vegada a l’any pujaven tota la família per pregar als Déus. Quan vam fer l’intent d’aixecar-nos per marxar ens van dir que de cap manera, que ens baixarien en cotxe fins el poble. Però aquí no va acabar l’aventura. Ens van portar fins a casa seva, una casa molt maca amb un pati interior on ens van convidar a seguir menjant i bevent. Van treure fruits secs, xocolata, més fruita (els mangos petits estaven deliciosos!), un tomàquet amanit amb sucre, ous durs amb pebrot… i encara s’estranyaven de que diguéssim que ja no podíem més.

Va ser un dia rodó, d’aquells que no s’obliden. Qui ens ho havia de dir a les vuit del matí quan no sabíem ni tan sols si seriem capaços d’arribar al llac.

XA TA, NAMJYAL!