Ni hao Beijing

Com ja us vam explicar, vam arribar a Beiing de matinada, i fins les 9 del matí no havíem quedat amb en Bin, el nostre host. Entre una cosa i l’altra, se’ns va fer migdia, i la Xiaoming ens va fer el dinar per agafar forces abans d’anar a fer un volt per la ciutat.

El dia era molt gris; hi havia molta pol·lució, però tampoc era qüestió de quedar-se tancat a casa. Així que vam agafar el metro (molt modern, per cert) i ens en vam anar cap a Tiananmen. Aquesta plaça va ser construïda al 1949 amb la intenció de poder-hi fer grans actes de adhesió política, a l’estil dels que es feien a la Plaça Roja de Moscou. I no s’hi van posar per poc: es tracta d’una plaça de gairebé 900 m de llarg per 500 d’ample; una bestiesa, vaja! Malauradament, és molt més coneguda pels esdeveniments del 1989 durant la revolta pro-democràcia, que va acabar amb centenars d’estudiants morts i la imatge d’un estudiant davant d’un tanc va donar la volta al món.

Amb només unes hores a la ciutat, ja ens vam adonar de les mesures de seguretat que s’estilen en aquest país. Cada vegada que entres al metro has de passar un control de bosses i motxilles (tipus aeroport), per entrar als llocs turístics també, i a la plaça Tiananmen hi ha càmeres de videovigilància per tot arreu.

Aquella mateixa tarda vam quedar amb en Pedro i en Víctor, els amics que vam fer durant el tour del Gobi, que també estaven a Beijing. Ells, que ja són uns experts en aquest país, ens van recomanar no deixar la compra de bitllets de tren per última hora, ja que s’esgoten de seguida. Així que un cop vam comprar els bitllets pels propers trams del viatge, ens en vam anar a sopar amb ells, i vam aprofitar per planificar una mica l’excursió a la Gran Muralla que volíem fer junts en un parell de dies.

Però si aquest primer dia va ser gris, l’endemà ho va superar amb escreix! Ens vam llevar amb uns nivells de contaminació ambiental de 236. Per a que us en feu una idea, el barem és el següent. Per sota de 50 la qualitat de l’aire és bona, entre 50 i 100 és moderada, entre 100 i 150 no és sana per persones sensibles, de 150 a 200 no és saludable, de 200 a 300 no és gens saludable i per sobre de 300 és perillós. Amb aquest panorama, anar a fer el turista era un esport de risc. Com que auguràvem unes fotos de merda (a banda del tema salut, no hi havia visibilitat), ens vam decantar per fer un cop d’ull a la zona olímpica.

Quan hi vam arribar, només passar el control d’entrada, vam trobar-nos amb una explanada on es troben l’estadi olímpic, la piscina i el palau d’esports. Es pot passejar per tota aquesta zona sense pagar entrada (si vols visitar l’estadi i la piscina, sí que es paga), i estem segurs que en un dia de sol, val la pena. Però el que nosaltres ens vam trobar va ser bastant tristot.

Aquí ens va passar per primer cop el que serà una constant en els propers dies: una noia jove xinesa es va apropar i ens va demanar si es podia fer una foto amb nosaltres.

Poc ens esperàvem que es posés a ploure. Van començar sent 4 gotes, però quan va apretar una mica més, vam decidir ficar-nos en un centre comercial que hi ha sota terra i buscar alguna coseta per dinar. El centre comercial era força modern, però al supermercat ens vam comprar una safata amb fideus i una altra de pollastre amb cogombre, que ens va sortir per menys de 3 euros. La nostra sorpresa va ser quan una hora més tard vam sortir d’allà. Havia deixat de ploure, feia més fresqueta i el vent s’havia emportat gran part de la contaminació que hi havia al matí.

Per primera hora de la tarda teníem pensat anar a visitar el Lama Temple. Aquí a Beijing els horaris dels llocs turístics van una mica en contra del turista, ja que molts d’ells tanquen entre 16:30 i 17h. Però quan vam sortir del metro, plovia bastant, i vam pensar que seria una llàstima no poder visitar el temple en condicions. Així que vam anar a fer un cafè i quan va deixar de ploure, ja era massa tard, així que vam anar a fer un volt pels hutong que hi ha allà mateix. Els hutong són els carrerons típics del casc antic de Beijing. Avui en dia, molts d’ells estan reconstruïts, i dels carrers originals, ja no en queda res. Caminant una mica, ens vam trobar amb tot de restaurants i botiguetes de disseny, tot molt xulo, però molt poc xinès.

Quan ja donàvem el dia per acabat i ens dirigíem cap al metro per tornar cap a casa ens vam trobar de pet el Temple de Confuci, que tancava més tard i vam decidir entrar a veure què. Confuci va ser un mestre del segle sisè a.C. que va ser clau a la cultura, política, literatura, història xineses. Va ser el primer en obrir una escola privada a Xina i va arribar a tenir més de 3000 deixebles. Com a educador va ser un avançat a la seva època en temes com la no discriminació per classe social i apostava per adaptar els ensenyaments a les característiques dels alumnes.

Inicialment establert al 1287, el temple va ser utilitzat pels emperadors de les famílies Yuan, Ming i Qing per fer cerimònies de veneració a Confuci. A més del temple principal hi ha tot una sèrie de pilars de pedra dedicats a alguns dels deixebles de Confuci més destacats. La visita a aquest recinte va ser una sorpresa molt agradable i vam gaudir d’una bona estona molt tranquils perquè era darrera hora de la tarda i queien 4 gotes, la qual cosa va fer que hi estiguéssim pràcticament sols.

Al final vam haver de córrer perquè havíem promès a la Xiaoming i el Bin fer-los una truita de patates. I aquí s’acostuma a sopar cap a les 7/8 de la tarda.