Les piscines naturals de Huanglong

A Langmusi no hi ha estació d’autobusos, així que no podíem comprar el bitllet per sortir-ne amb antelació. Ens havien dit que el nostre bus sortia a dos quarts de set del matí del carrer principal del poble, i quan vam deixar el hostel a les 6 del matí, esperàvem que no hi hagués massa gent i poder agafar aquell bus. El nostre destí era Songpan, però com no hi ha bus directe des de Langmusi, primer havíem d’agafar-ne un fins a Zoige, i allà fer l’enllaç.

A tota aquesta zona els paisatges són espectaculars, però no vam poder gaudir-ne massa perquè feia mal temps: plovia i el cel estava molt tapat. Tot i això, vam treure la càmera per la finestra del bus per fotografiar els ramats d’ovelles i iacs que a aquelles hores del matí es desplaçaven buscant zones de pastura. Aquí hi ha moltes famílies nòmades que viuen principalment dels seus animals; tantes, que durant bastants quilòmetres a la carretera hi havia més animals que vehicles, i ens havíem d’anar aturant per deixar-los passar.

A dos quarts de deu ja érem a Zoige, des d’on hi ha dos busos al dia cap a Songpan: 10:30 i 14:30h. El problema va ser quan ens van dir que el primer ja estava ple i que havíem d’esperar 5 hores fins el segon. Plovent com plovia, no ens va quedar més remei que esperar-nos en una minúscula sala de l’estació d’autobusos. Feia bastant de fred i la Mònica es va anar posant capa rere capa per no congelar-se.

A Songpan hi vam anar perquè volíem visitar un dels dos parcs naturals que es troben a prop. De la ciutat en sí, poc en sabíem. Quan vam sortir de l’estació d’autobusos, ens vam trobar amb un carrer principal ple de botigues per turistes i també uns establiments amb tot de carn crua penjant, com assecant-se, just a tocar de la carretera. Encara no tenim clar de quines parts del iac es tractava, i no hem volgut penjar les fotos més gore per no ferir sensibilitats. El que tenim claríssim és que nosaltres mai compraríem un tros d’aquesta carn, exposada al trànsit de centenars de camions i autobusos al dia, que van cap a Chengdu.

El que tampoc sabíem era que Songpan té una ciutat antiga emmurallada. La construcció de la muralla data de l’època de la dinastia Tang (s. VI-IX), però com la majoria d’aquestes ciutats antigues, ha estat reconstruïda diverses vegades al llarg de la història. I això atrau a milers de turistes xinesos, que són absolutament fans de tot aquest tipus de reconstruccions.

L’entrada a Huanglong és cara, així que només ens plantejàvem anar-hi si feia bon temps. I com no teníem molt clar que l’endemà deixés de ploure, vam decidir quedar-nos un dia més a Songpan. La sorpresa va ser que el matí següent feia un sol espatarrant, però ja fèiem tard per Huanglong, perquè l’únic bus que t’hi porta surt a les 6 del matí. Però no us penseu que no vam aprofitar el dia! A Songpan, a banda de passejar per la ciutat emmurallada, es pot pujar caminant a un mirador que hi ha a una de les muntanyes que envolten el poble.

Per arribar on comença el camí, cal travessar el barri musulmà. I tot just a l’inici de la pujada, hi ha com una mena de temple de l’estil del monestir penjant de Datong, però a escala reduïda. Després d’això, cal armar-se de paciència per anar pujant poc a poc, ja que Songpan es troba a uns 3000 metres d’alçada i el desnivell fins el mirador és considerable.

En una hora i quart vam arribar fins a dalt de tot. Pel camí no vam trobar gaire gent, i menys encara xinesos. Ja sabeu que esforç físic i xinesos, no acostumen a anar de la mà. El que sí vam trobar pel camí van ser uns quants yaks, que en un moment donat es van palplantar allà al mig, i no ens deixaven passar. L’esforç va valer la pena perquè en arribar a dalt, les vistes eren molt maques.

De baixada, quan començaven a caure quatre gotes, vam conèixer l’Anne, una noia francesa que viatja sola, de la qual ja us en parlarem més endavant.

Ja hem dit que al voltant de Songpan hi ha dos parcs naturals: Jiuzhaigou i Huanglong. Els dos valen molt i molt la pena, però també és veritat que tots dos són molt i molt cars (entre 30 i 40€ per persona). Així que ens havíem de decidir per només un dels dos. Per què Huanglong? Doncs perquè probablement és un parc més petit, però diferent del que es pot veure a altres parts del món. Amb això no volem desmerèixer ni molt menys Jiuzhaigou; senzillament ens havíem de decidir per un.

Aixecar-se a les 5 del matí per agafar el bus de les 6 sense saber si et farà bon dia o no, és un risc. Però resulta que vam tenir sort, i no ens podem queixar del temps. La part positiva de matinar tant és que arribes al parc a tres quarts de vuit, una mica abans que obrin les taquilles, i força abans que arribin les hordes de turistes xinesos. A l’autobús vam conèixer al Huang i al Yuang, dos nois xinesos a qui vam preguntar si sabien com tornar a Songpan, perquè només hi havia un bus de tornada a les 12h i no et dóna temps de veure el parc. Vam començar a parlar amb ells, i finalment vam acabar fent l’excursió per Huanglong plegats.

Huanglong significa “drac groc” i això es deu al color groguenc del fons de les seves piscines naturals. Aquestes fan una mena de recorregut que recorda la forma serpentejant de la cua d’un drac. Però el que dóna fama al parc és el color blau turquesa de l’aigua de les seves piscines, formades pels dipòsits de calcita.

Per venir a aquest parc natural, cal estar aclimatat a l’alçada. Les primeres piscines es troben a 3.200 metres, i després d’un recorregut d’uns 5 km, s’arriba fins el punt més alt a uns 3.600 metres. Degut a això, durant tot el camí pots anar trobant petits quioscos de begudes i snacks, on a més a més, per uns 2€, pots comprar unes petites bombones d’oxigen. Vam veure algun xinès que l’havia comprada, no sabem si per problemes respiratoris o només per fer la gràcia.

Ja hem comentat que val la pena matinar per poder gaudir d’aquest lloc amb una mica de calma. Vam fer tot el camí de pujada relativament tranquils; amb gent, però res exagerat. Però quan vam arribar al punt més alt, al qual es pot accedir amb un telefèric (pagant més de 10 € més), van començar a sortir xinesos de sota les pedres. La majoria de gent puja amb el telefèric i després baixa caminant, encara que alguns fins i tot tornen a baixar amb el telefèric, i només veuen les piscines de dalt de tot. Just abans d’aquestes piscines hi ha un temple budista i una mica amagades, unes coves subterrànies que vam trobar gairebé per casualitat.

En total van ser 5 hores entre pujar, menjar alguna cosa i tornar a baixar. Així que a la una tornàvem a ser a la porta d’entrada, sense tenir ni idea de com tornaríem a Songpan. El Yuang i el Huang es van posar a preguntar a tots els cotxes i furgonetes que anaven passant si ens podien portar a Songpan, però tothom es vol aprofitar que no hi ha transport públic i ens demanaven un preu desorbitat. Ens van començar demanant 300 iuans; després un altre 280; un tercer ens portava a mig camí per 200. Però finalment, 45 minuts després, vam trobar una furgoneta que ens va dur fins a Songpan per 150 iuans. Tenint en compte que pel bus d’anada havíem pagat 28 iuans per cap, aquests 37,5 iuans ens van semblar un molt bon negoci.