Langmusi, dos dies entre muntanyes

Deixem Xiahe a les 7.40 del matí dins d’un bus on tornem a ser els únics no xinesos. Moure’s per aquesta zona del país no és que sigui complicat, però les opcions són limitades. En aquest cas, de Xiahe a Langmusi només hi ha un bus directe al dia. És per això que vam comprar el bitllet el dia abans, per evitar-nos sorpreses d’última hora.

Gairebé 4 hores després arribàvem a Langmusi, un poble a la frontera entre les províncies de Gansu i Sichuan. La seva població és una barreja de Han (xinesos), Hui (musulmans) i Amdo (tibetans). I aquesta barreja ètnica es fa molt evident només fer els primers passos pels seus carrers.

Com ja vam veure a Xiahe, els Amdo tibetans tenen unes faccions molt diferent als xinesos i vesteixen amb roba més tradicional. Els homes porten un vestit, la característica principal del qual són les seves mànigues interminables, mentre que les dones porten una faldilla fins els peus amb una mena de faixa de roba a la cintura. Un altre tret que els diferencia és que a més del xinés parlen una altra llengua, l’Amdo Tibetà.

L’Amdo és una de les 3 regions tradicionals del Tibet, tot i que es troba fora de la regió autònoma del Tibet (el que es coneix com a Tibet pròpiament dit), ocupant pràcticament tota la província de Qinghai. Alguns dels tibetans més famosos són d’aquesta regió, com és el cas de l’actual Dalai Lama.

Durant el segle XX aquesta regió ha estat intermitentment envaïda pels musulmans. I és que l’Islam va arribar a la Xina fa més de 1400 anys i avui dia els Hui són més de 10 milions a tot el país. Si la vestimenta dels tibetans ens va sorprendre, el fet de trobar-nos a xinesos amb el típic barret musulmà i veure dones amb el mocador al cap ens va xocar encara més. Pel que fa a la fisonomia i a la llengua que parlen, els Hui no es diferencien en res dels xinesos.

A Xi’an, Xiahe i ara també a Langmusi hem pogut veure que la comunitat musulmana es dedica al comerç. Així, molts restaurants, botigues de queviures i forns de pa són regentats per Huis.

Langmusi és un poblet típicament alpí. A més de 3000 m d’altitud i envoltat de muntanyes, una cosa que et pot passar és que pateixis mal d’alçada. Així que el primer dia no vam poder fer res, perquè la Mònica tenia mal de cap i malestar general provocats per aquesta altitud.

El poble és un carrer principal on es troben totes les botigues, restaurants i allotjaments a banda i banda. Des d’aquí molta gent fa excursions a cavall d’entre 1 i 3 dies per les muntanyes del voltant, visitant famílies nòmades. Nosaltres el tema cavalls no el toquem, i menys 3 dies (quin mal de cul!), així que l’endemà, que la Mònica ja es trobava millor, vam anar a fer un cop d’ull al Kirti Gompa.

Els Gompa són recintes religiosos d’aprenentatge i formació ubicats principalment al Tibet, nord de l’India, Nepal i Buthan. El seu disseny i decoració interior varien depenent de la regió, però el que és comú en tots és la seva distribució geomètrica al voltant del recinte central d’oració, on normalment es troba un Buda i bancs perquè els monjos resin o meditin. A Langmusi n’hi ha dos, sortint del poble un a cada cantó: el Kirti Gompa i el Serti Gompa. De fet es diu que la rivalitat històrica entre aquests dos monestirs ha fet que el poble quedés dividit entre dues províncies; la frontera entre Sichuan (Kirti Gompa) i Gansu (Serti Gompa) passa pel mig del poble.

Per visitar els monestirs s’ha de pagar una entrada de 30 iuans. Nosaltres veníem de Xiahe de veure el monestir de Labrang, que és un dels més grans fora del Tibet, així que vam creure que visitant-ne només un a Langmusi, ja en teníem prou. Vam escollir el Kirti Gompa perquè un cop creuat aquest monestir es pot accedir a la Gorga Lhamo. El que ens va decebre una mica d’aquest lloc és que no vam poder visitar cap dels seus edificis per dins; tots estaven tancats i barrats.

No teníem clar si podríem fer o no la caminada, perquè el cel amenaçava pluja, així que aprofitant una estoneta de sol vam iniciar el camí. Un cop deixes enrere el darrer dels edificis del monestir i creues un petit prat, comença el recorregut.

Al començament s’ha de creuar un parell de cops el Riu del Drac Blanc, però de seguida t’endinses per la gorga. És un lloc sagrat i ja de primeres et trobes amb les banderoles de colors i alguna cova on ens vam trobar amb dones tibetanes cantant i fent alguna mena de ritual ficant-se per forats a la roca dins de la cova.

Un cop creuat el riu comença el camí dins la gorga. El camí és planer, tot i estar envoltat per muntanyes bastant altes. No ens vam creuar amb gaire gent, ja sabeu que als xinesos no els hi agrada caminar. I vam anar fent xino-xano, perquè a qui ja sabeu no se li accelerés massa la respiració degut a l’alçada.

Aquest trekking arriba fins al peu d’una muntanya de 4.000 m i es pot tornar al poble fent un recorregut circular. Però per això es necessiten dos dies caminant i no era el cas. Ens vam plantejar anar fins la muntanya i tornar pel mateix camí (5 hores), però ens van advertir que en aquesta gorga hi viuen algunes famílies nòmades amb gossos, que més d’un cop han atacat als excursionistes. Així que veient els núvols que s’apropaven quan érem en una part del camí que travessava un prat obert, vam decidir recular i tornar al poble.

Si amb Xiahe la vam encertar, amb Langmusi podem dir el mateix. Tot i les complicacions per l’alçada, han estat dos dies envoltats de muntanyes que ja feia temps que ens venia de gust. Per ara aquesta volta per anar de Xi’an a Chengdú desviant-nos de la línia recta, està sent tot un èxit.