Chengdu en blanc i negre

Arribar a Chengdu i trobar-se amb una temperatura uns 20 graus superior a la que teníem a Songpan, va ser tot un xoc. A més, fins les 7 de la tarda l’Erique no arribava a casa, i per tant, vam buscar un centre comercial amb un lloc amb aire condicionat i wifi, on poder menjar alguna cosa, fer passar el temps i fer una mica de feina. Vam allargar la Coca-cola del durant més de 3 hores!

A la Xina, Chengdu és sinònim de pandes. I com teníem només dos dies a la ciutat, la nostra prioritat era anar a la reserva de cria de pandes gegants, que es troba a uns 10 km del centre de la ciutat. El millor moment del dia per veure’ls, sobretot a l’estiu quan fa molta calor, és a primera hora del matí. L’Anne, la noia francesa que vam conèixer a Songpan, ens va dir que ella volia ser-hi a les 7:30h (l’hora d’obertura de portes), així que tot i semblar-nos una mica d’hora, ens vam trobar amb ella per ser dels primers a entrar. Des de l’estació de trens del nord cal agafar dos busos (el 9 i el 198) i es triga més d’una hora, però nosaltres veníem del sud, així que vam optar per agafar el metro i un taxi (27 iuans), perquè en transport públic hagués estat impossible arribar a les 7:30h.

I vam fer molt bé de matinar! A aquella hora hi havia poca gent al parc i després de passejar només 10 minuts, vam agafar les primeres posicions al lloc on hi ha el grup de pandes més gran del parc. Aquí vam poder veure a en Cheng Shuang, Yuan Run, Oreo i Cheng Dui entre d’altres. Aquests pandes tenen 3 anys i quan vam arribar, estaven fent l’àpat del dia. Es notava que són animals joves, ja que a més de menjar, s’anaven prenent les canyes bambú i alguns es mostraven força juganers.

Avui dia, hi ha només uns 1.000 pandes a tot el món, dels quals un 10% està a zoològics i un 80% a la província de Sichuan. Es considera una espècie en perill d’extinció i és per això que es va crear aquest centre de recerca i reproducció. Es veu que els pandes no són exactament uns addictes al sexe, i això fa que les tasques de reproducció siguin una mica complicades. A més, aquest centre investiga les malalties que afecten a aquests animals, i posa a la disposició dels pandes unes quantitats immenses de bambú, sense les quals no podrien sobreviure. Cada panda menja més de 30 kg de bambú al dia, i per això que el centre s’ha de proveir de subministradors externs, ja que amb el que creix al parc no en tindrien ni per començar.

En aquest parc, a més dels pandes gegants, hi ha uns altres animalons molt graciosos, que comparteixen el nom, però no hi tenen gaire a veure, almenys físicament. Són els pandes vermells. S’assemblen més a una guineu de peluix, que no pas a un os panda. El seu color pel-roig els fa molt divertits. Són una mica més esquerps que els pandes gegants i si hi ha molta gent o soroll, s’amaguen. Com els pandes gegants, s’alimenten principalment de bambú, tot i que són omnívors i també mengen ous, insectes, ocells i algun petit animal. També estan en perill d’extinció i es calcula que en queden uns 10.000 exemplars adults entre l’oest de Nepal i l’est de Xina.

Vam sortir del parc cap a les 10:30h, amb una gran sensació de felicitat per haver pogut gaudir dels pandes. Més encara després de veure que quan sortíem d’allà, hi havia gent fins i tot en 5a fila intentant veure els 2 pandes que quedaven, ja que els altres s’havien retirat a descansar.

Vam tornar a la ciutat en autobús públic –ja no teníem pressa-, i per aprofitar el dia, després de dinar alguna cosa ràpida, vam anar amb l’Anne fins el monestir Wenshu. És un dels monestirs budistes més grans i millor conservats de Chengdu. Suposadament s’havia de pagar una entrada de 5 iuans, però no vam veure el lloc on fer-ho, ni ningú ens va demanar res. El recinte és força gran, i té algunes relíquies antigues i més de 300 estàtues de Buda de diferents materials.

Allà ens vam acomiadar de l’Anne, ja que volíem anar a visitar un parc i un monestir taoista que hi ha a prop del centre de la ciutat. Però entre la calor que feia, el que havíem matinat i que ja feia unes quantes hores que voltàvem, no vam tenir forces i després d’una visita exprés al carrer Jinli (un carrer d’aquells de mentida, al més estil xinès), ens en vam anar a casa a descansar, perquè al dia següent tornàvem a matinar.

Diumenge havíem tornat a quedar amb l’Anne, aquest cop a les 7 del matí a l’estació de trens del sud. Allà ja vam començar a veure que aquell dia no seria tan rodó com l’anterior. Vam aconseguir 3 bitllets d’anada a Leshan, això sí, pagant una mica més perquè només quedava 1a classe. Els problemes van començar a Leshan, quan ens van dir que no quedaven bitllets de tornada a Chengdu en tot el dia. Però vam decidir anar a veure el buda, i preocupar-nos després d’això.

Entre unes coses i altres, vam arribar a l’entrada del recinte a tres quarts de deu, un pèl tard pel nostre gust. En veure la quantitat de xinesos que hi havia a les taquilles, el César ja no volia ni entrar, però ja que érem allà, vam pagar els 90 iuans (50 amb descompte d’estudiant). El primer que vam fer va ser travessar el recinte per arribar fins el buda gegant. Es tracta del buda més gran esculpit en una roca: fa 71 metres d’alçada i perquè us en feu una idea, els seus dits fan més de 8 metres de llargada. Va ser esculpit entre els segles VII i VIII, i es va trigar 90 anys en fer-lo.

L’únic problema és que és tan gran, que quan el tens a prop, no el pots veure sencer. Nosaltres, concretament, només li vam veure el cap i el tors, ja que per veure’l des de baix, calia fer una cua de més de dues hores i mitja, per baixar els 70 metres d’escultura pel lateral de la muntanya. Sincerament, no estàvem disposats a fer cua durant tant de temps. Així que per amortitzar l’entrada i rebaixar el nivell d’emprenyament que portàvem a sobre, vam anar a veure els temples i la pagoda que hi ha al voltant del Buda.

Hi ha una altra opció per veure el Buda sencer i és pagar 70 iuans, que és el que et costa el vaixell que et porta pel riu i s’atura just al davant de l’estàtua. Nosaltres ja no volíem saber res del Buda, i menys encara amb el dia boirós que feia. Però a l’Anne sí que li feia gràcia, així que la vam esperar durant mitja hora, a canvi que ens fes un parell de fotos pel post.

 

 

 

 

 

 

 

En aquest punt era l’una del migdia, ja havíem acabat la nostra ‘feina’ a Leshan, però no teníem ni idea de com tornaríem a Chengdu. Leshan està a 160 km de Chengdu, així que no està precisament al costat. Vam pensar que si no hi havia places de tren, trobar un bus també podia ser complicat. I com volíem evitar pagar els 300 iuans que demanaven els ‘taxis il·legals’, vam decidir provar sort amb la gent que sortia del pàrquing amb cotxes particulars. No vam tenir sort amb els 2 o 3 primers, però finalment vam trobar una parella jove, que com no parlava anglès, van trucar a una amiga i aquesta ens va explicar que si podíem esperar una hora a que veiessin el Buda, ens portarien a Chengdu. Així que vam aprofitar per dinar uns fideus a un xiringuito al costat del pàrquing.

Als 45 minuts va tornar la noia, i ens van fer pujar en un Volkswagen Jetta, tan nou que encara portava els plàstics protectors, i el compta-quilòmetres marcava només 600 km. El viatge va ser una mica estrany perquè l’única conversa que vam poder tenir va ser a través del Google Traductor, però es veia que eren una parella molt maca, i es van negar en rotund a que paguéssim res; vam intentar pagar el peatge o part de la benzina, però no hi va haver manera.

Quan ens van deixar a la parada de metro de Chengdu, ens vam acomiadar també de l’Anne, amb qui hem passat un parell de dies molt a gust. És una d’aquelles viatgeres amb qui tenim molt en comú pel que fa a la manera de veure i viure els viatges.

Anne, ha sido un autentico placer coincidir contigu! Muchísima suerte en tu vuelta a Francia y esperamos volver a verte muy pronto! Besos!