Aniversaris a Xian

Per arribar a Xian vam comprar bitllets pel tren ràpid xinès; l’AVE d’aquí, però una mica més lent. La velocitat màxima a la que va arribar va ser 243 km/h. Només era una mica més car que fer el mateix en 8 hores en un tren nocturn, i en 3 hores ens plantàvem al nostre destí. Ens va sorprendre que en un tren d’aquest tipus també hi viatgessin persones dempeus. I el que ja no ens estranya és que ens demanin fer-se fotos amb nosaltres, així que continuem amb el que vam començar a Pingyao: cada vegada que algú ens demana una foto, nosaltres també ens en fem una amb ell/a.

Evidentment, tothom que va a Xian ho fa per veure els Guerrers de Terracota, però com el primer dia vam arribar al migdia, ho vam deixar per l’endemà. Així que aquella tarda ens vam proposar fer un passeig per Xian.

Xian és una ciutat de més de 3 milions d’habitants; més de 8 a l’àrea metropolitana. El seu centre històric està emmurallat i és al seu interior on es troben la majoria de llocs turístics. Entre els més destacats estan la Torre de la Campana, la Torre del Tambor i la muralla (s’hi pot pujar a totes tres, però nosaltres no ho vam fer per temps, diners, i perquè ja havíem vist coses semblants a Pingyao). La muralla de Xian fa gairebé 14 km de llarg i a dalt fins i tot es poden llogar bicis per recórrer-la.

Vam preferir fer un volt pel barri musulmà, just a tocar de la Torre del Tambor. Sense gairebé adonar-nos-en, ens vam ficar de ple en uns carrers a vessar de gent, plens de paradetes de menjar. Llàstima que hi vam anar després de dinar i ja no teníem gana, perquè la fila que feien alguns dels “pintxos” de tota mena, era impressionant!

I després d’això vam tenir la brillant idea d’anar caminant fins a la Gran Pagoda de l’Oca Salvatge, a uns 8 km d’on érem. A informació turística ens havien comentat que cada dia a les 20h hi ha un espectacle de llum i so a les fonts que hi ha al parc que hi ha al davant. El camí se’ns va fer etern, però més eterna se’ns va fer l’espera un cop allà. Vam agafar posicions 5 minuts abans de l’hora, però l’espectacle no va començar fins les 21h. I estàvem tan farts d’esperar, que només vam aguantar 5 minuts per dir que ho havíem vist (qüestió d’orgull, què hi farem!), i vam fotre el camp.

L’endemà vam anar a veure els Guerrers de Terracota. Vam decidir anar-hi cap al migdia, ja que havíem llegit que a primera hora estava ple de grups de turistes xinesos. Per arribar-hi, s’ha d’agafar un autobús (el 306, el 914 o el 915), que surt de l’estació central de trens de Xian i que en poc més d’una hora et deixa allà. El fet és que vam arribar-hi a l’hora de dinar, i hi havia una gentada de por! Així, encara et fa més mal haver de pagar 150 iuans (més de 20€!!!) per l’entrada, sense opció de descompte d’estudiant.

En entrar al primer dels 3 recintes i veure els guerrers, t’oblides del què has pagat. De fet, vam començar la visita per l’excavació més impressionant! El “pit 1” fa 230 metres de llarg per 62 d’ample i s’hi poden veure uns 2.000 guerrers, dels 8.000 que es creu que hi ha. Aquests guerrers eren rèpliques de la guàrdia imperial de l’emperador Qin, i havien de protegir el mausoleu que l’emperador es va fer fer. Es creu que es van començar a construir cap al 221 abans de Crist.

De tot això ens en van parlar la Sally i en Gonzalo (evidentment, aquests no són els seus noms xinesos, però és una pràctica habitual que es posin un nom occidental, perquè els seus són impronunciables). La Sally i el Gonzalo són estudiants voluntaris, que fan de guies de forma gratuïta a canvi de practicar el seu anglès o altres idiomes, com era el cas d’en Gonzalo, que parlava un castellà més que correcte. Aquests nois són la competència deslleial dels guies oficials que et trobes un cop comprat el tiquet d’entrada, i que estem segurs, no cobren pas poc. Nosaltres ens ho vam passar molt bé escoltant les seves explicacions; feien la seva feina amb molt d’entusiasme.

Els Guerrers de Terracota es van trobar al 1974, quan uns pagesos, fent un pou per extreure’n aigua, van trobar restes de ceràmica, fragments dels guerrers i armes de bronze on es troba actualment el “pit 1”. De seguida el govern va enviar-hi arqueòlegs, que van començar a excavar la zona. Un parell d’anys després, van trobar el “pit 2”, on a més de guerrers, hi van descobrir carruatges de bronze, arquers i cavalleria. Aquell mateix any van trobar un tercer recinte, amb alguns guerrers i més armes de bronze. Es va obrir al públic l’1 d’octubre de 1979, coincidint amb la diada nacional de la Xina.

És evident que els guerrers que es poden veure avui dia són figures restaurades completament. De fet, en la part posterior del recinte numero 1 es pot veure treballar els restauradors i arqueòlegs, que continuen excavant i reconstruint les peces que van trobant.

Vam sortir d’allà encantats! I com aquell dia era l’aniversari de la Mònica i el dia anterior havia estat el del César, vam rematar la jornada amb un sopar com Déu mana! Ens vam oblidar del pressupost del viatge i ens vam entaular en un restaurant amb molt bona pinta. No ens en vam estar de res!! I vam sortir d’allà ben tips i contents.