Ulaanbaatar: la capital més lletja del món

Escrivim aquest post perquè en total hem passat gairebé una setmana a la capital de Mongòlia. Quan vam arribar-hi havíem de gestionar el visat per Xina i trobar una agència que fes el tour al desert del Gobi, i un cop n’hem tornat, volíem descansar una mica i planificar la ruta per Xina. Però si no fos per tot això, no hi haguéssim passat més d’un dia.

Vam arribar a Ulan Bator en un tren directe des d’Irkutsk. Era més car que agafar un tren fins a Ulan Ude (gairebé a la frontera entre Rússia i Mongòlia), fer nit allà i després agafar un bus, però és que ens feia il·lusió acabar de fer tot el trajecte del transmongolià. Aquest trajecte no el fa tanta gent i al tren hi anàvem quatre gats. Estàvem sols al compartiment i vam viatjar força més còmodes. Suposadament el primer tram des d’Irkutsk fins a Ulan Ude, que voreja el llac Baikal, és maco de veure des del tren, però vam enganxar un dia molt ennuvolat i no vam gaudir gaire de les vistes.

La gràcia d’agafar aquest tren és que la frontera puja al tren, enlloc de baixar tu i passar la frontera. Primer a Rússia, a Naushki i després a Mongòlia, el tren es va aturar durant dues hores i van anar passant un rere l’altre els d’immigració, els de duanes, la policia, militars… A la sortida de Rússia van entrar fins a 6 persones al nostre compartiment!

Un cop vam arribar a Ulan Bator, i ja instal·lats a casa de la Sofía i el Pol, el nostre primer objectiu era preparar tots els papers per gestionar la visa per la Xina. No la vam poder fer a Barcelona per falta de temps i vam llegir que a l’ambaixada de Xina a Mongòlia, si ens armàvem de paciència, es podia fer. Al final, tot plegat va ser força més senzill del què ens imaginàvem. Només ens demanaven un vol d’entrada i sortida del país i una reserva d’hotel pels primers dies a la Xina. La reserva d’hotel va ser fàcil, gràcies a la política de cancel·lació gratuïta de Booking.com. I pel tema del vol, la Sofía ens va recomanar anar a una de les oficines d’Air Market, on sense pagar res, ens van fer una reserva de vol falsa. Només entrar i dir que volíem un vol per Pekín, ens van preguntar si era pel visat xinès i en un moment sortíem d’allà amb el paper en mà. Amb tots els papers que necessitàvem, l’endemà vam anar a l’ambaixada (que només obre 3 dies a la setmana i pel matí) i com érem els primers, en 8 minuts vam enllestir la gestió.

Ulan Bator és una ciutat que no podem recomanar. No té pràcticament res que valgui la pena: és una ciutat lletja, amb molta pol·lució i un trànsit infernal. Es nota que s’està intentant obrir al capitalisme, i el centre comença omplir-se de gratacels i hotels de luxe. Com a l’hivern arriben a temperatures de fins a -40ºC i no es poden fer obres, a la que comença el bon temps, la ciutat s’omple de grues i obrers per tot arreu, que treballen fins a ben entrada la nit.

Abans de marxar cap al desert, vam aprofitar per fer un parell de visites interessants. La primera va ser a l’anomenat “Black Market”. Tot i que no el recomanen gaire als turistes, pel l’alt percentatge de possibilitats que tens que et robin, nosaltres ens hi vam apropar a fer un cop d’ull, tot i que no teníem intenció de comprar res. Es tracta d’un mercadillo gegant, on hi venen tot tipus de coses: roba, sabates, equipament d’acampada, ulleres de sol… i tot a preus força assequibles. El cap de setmana poden arribar a anar-hi fins a 60.000 persones, i és per això que nosaltres hi vam anar entre setmana. Si us som sincers, no és res de l’altre món!

El que sí ens va agradar més va ser el recinte del monestir Gandantegchenling. L’entrada val 4000 tugriks per cap (uns 2€), però si no vols entrar en el temple principal, el Migjed Janraisig, no cal que paguis i pots passejar pel recinte lliurement.

Des que a començament del segle XIX es va traslladar del centre de la ciutat a la seva ubicació actual, el monestir va anar creixent i va arribar a tenir fins a 5.000 monjos, convertint-se així en un important centre d’aprenentatge i pràctica budista.

Amb l’arribada dels comunistes i la supressió de la religió a Mongòlia al 1938, es van destruir fins a 900 monestirs a tot el país i els monjos van ser assassinats, empresonats o obligats a fer-se militars. A Gandan es van destruir cinc dels temples i la resta es van fer servir com a allotjament pels oficials russos. Al 1990, després de la revolució democràtica, van començar les feines de restauració. Avui dia hi ha 10 temples i uns 900 monjos.

Per la tornada del Gobi ens vam deixar la visita al Chojin Lama Temple Museum. El preu de l’entrada és més que raonable -8.000 tugriks per persona, 3.000 per estudiants-, però el que està totalment fora de lloc és que cobrin 50.000 tugriks (25€!!!) per fer fotos, així que us haureu de conformar amb un parell de fotos des de fora.

El temple va ser construït al 1904 amb un tipus d’arquitectura budista que barreja estils mongols, tibetans i xinesos. El temple està dedicat a Chojin, un lama nascut al Tíbet al 1872, que amb només 3 anys va anar a Mongòlia i es va convertir en un símbol important del budisme a Mongòlia.

Només entrar al recinte, un noi jove ens va rebre dient que era guia, i que la visita guiada estava inclosa en el preu de l’entrada. Així que el que pensàvem que serien 15 minuts passejant pels diferents temples, es va convertir en gairebé una hora d’explicacions sobre tots els objectes que s’hi exposen: figures de deus i deesses, màscares, brodats i fins i tot la decoració interior d’un temple amb paper maixé. Tot plegat va ser molt interessant i per tant, ho considerem molt recomanable!