Tour pel desert del Gobi (Dies 5-6)

Si la gorga de Yolyn Am era un dels highlights, el cinquè dia havia de ser EL DIA del tour, però malauradament el temps no va acompanyar. Aquell dia ens vam aixecar tots plegats bastant trinxats. No vam trobar un lloc on acampar suficientment arrecerat i per la nit va fer molt de vent, i el resultat van ser poques hores de son.

No us hem parlat prou de la furgoneta 4×4 UAZ. Encara que no ho sembli, és una bèstia. És un model rus que es va començar a produir als anys 60 i que pràcticament totes les companyies a Ulan Bator fan servir per anar al desert. Pot anar per tot arreu, hi hagi pista o no. Us sorprendríeu de la força que té per superar segons quines pujades. No és tan incòmode com podria semblar; només hem trobat a faltar algun lloc on agafar-nos, ja que els seients estan enfrontats i quan hi ha molts sots surts volant fàcilment.

Un cop vam sortir de la gorga ens vam trobar de nou amb la immensitat del no-res. Aquesta és una de les coses que més ens ha agradat d’aquest viatge: la facilitat amb que el paisatge canvia radicalment en tan poc espai de temps. Vam passar de conduir entre muntanyes a trobar una planícia interminable en només uns minuts.

El dia no va donar gaire més de sí. En principi teníem un trajecte de només 170 km fins arribar al ger davant de les dunes de Khongoryn Els. Quan vam arribar-hi cap a les 16h, feia una calor infernal, així que vam estar una estona descansant dins del ger.

Suposadament ens havíem de quedar dues nits en aquest lloc; fer una passejada en camell el matí següent i pujar fins a la duna més alta al vespre per veure la posta de sol. Això volia dir que el dia que vam arribar des de les quatre de la tarda ja no teníem res a fer i que el dia següent entre les 12h i les 19h tampoc. Tot una mica agafat amb pinces. Al final, després d’unes “tenses negociacions” vam decidir pujar a les dunes aquella mateixa nit, matinar l’endemà per fer la passejada en camell i així guanyar un dia que faríem servir el darrer dia del tour per visitar el Parc Nacional Hustai i intentar veure els cavalls salvatges.

Així que després de sopar vam sortir corrents per tal d’arribar a temps per la posta de sol. I és que no us penseu que pujar una duna és feina fàcil. Estàvem a només 15 minuts de la duna més alta i en arribar ja ens vam adonar que amb la quantitat de núvols que hi havia, aquell dia no veuríem res.

Tot i així vam començar a pujar. En Víctor ens va aconsellar una ruta més ràpida i senzilla de la que fa servir tothom, però de totes maneres vam arribar a dalt sense alè. En el temps que vam trigar per pujar fins la part més alta, tot el cel es va cobrir de núvols. I per acabar-ho d’adobar es va girar un vent molt fort que no deixava ni treure les càmeres de fotos. Sort en vam tenir de portar la GoPro amb la seva funda i així vam poder fer quatre fotos i algun vídeo per recordar el moment. De totes maneres ens ho vam passar molt bé allà dalt. Ja us hem dit que hem tingut molta sort amb els companys que ens han tocat en aquest viatge i vam estar passant l’estona comentant històries i rient-nos de nosaltres mateixos per la mala sort que havíem tingut amb el temps aquell dia.

El sisè dia ens va tocar matinar. Per tal de poder fer tot el que volíem, a dos quarts de vuit ja estàvem esmorzant per poder anar amb els camells. El César portava uns dies amb l’esquena no gaire fina així que pensant en les dues hores de passejada va decidir (encertadament segons van dir-li tots a la tornada) quedar-se dormint al ger.

Van ser 45 minuts d’anada fins a les dunes amb uns camells força tranquils i que anaven fent fila l’un darrera l’altre. Els camells eren molt mansos, però fotien una pudor considerable. N’hi havia un que estava refredat i es va passar tota l’estona esternudant, deixant al David tot ple de babes. Un cop a les dunes ens van deixar un quart d’hora per poder pujar i fer unes fotos per acabar tornant al ger tot seguit. En total van ser dues hores força entretingudes tot i que la Mònica va quedar baldada.

Cap a les 11 del matí vam sortir en direcció als Flaming Cliffs, que es troben a uns 180 km de les dunes. Aquest conjunt rocós recorda, pel seu color i també per la forma, als parcs naturals de l’oest dels Estats Units.

Però pel que realment són coneguts els Flaming Cliffs és perquè aquí es va trobar el primer ou de dinosaure, a més d’ossos de velociraptor. De tot plegat a Mongòlia en queda ben poc, ja que els americans s’ho van endur cap a casa seva. Tot i això, el lloc és espectacular i el joc de colors de les roques és preciós.

Entre els camells, el viatge i els Flaming Cliffs, vam arribar al ger més tard del habitual. De seguida es va pondre el sol i vam aprofitar per treure les càmeres i fer algunes fotos xules amb menys llum.

I per acabar aquest post, volem retre homenatge a un company de viatge, que ha estat amb nosaltres cada nit. Com sopàvem bastant d’hora, abans d’anar a dormir fèiem el ressopó al ger. I és aquí on el nostre amic NUSCO entra en joc: gràcies a la Nitzan i al David, que van portar tot tipus de snacks (dolços i salats) i a les botigues de les ciutats on hem anat parant durant el viatge, hem pogut fer un petit rebost, que ens ha fet el tour una mica més dolç.