Tour pel desert del Gobi (Dies 1-2)

A Mongòlia hi hem vingut bàsicament per anar al desert del Gobi. L’únic problema és que no pots anar-hi pel teu compte. Les opcions queden reduïdes a contractar un tour i deixar-te una pasta, o bé pagar un conductor que t’hi porti. La segona opció és més econòmica, però vas sense guia, normalment els conductors no parlen anglès, necessites material d’acampada, t’has de fer càrrec del menjar i has de ser un número mínim de persones perquè surti a compte. Així que la cosa estava prou clara; només havíem de decidir amb quina agència fer el tour.

Tots els tours ofereixen més o menys el mateix i tots són cars, així que vam creure que anar amb algú de qui tinguéssim referències era el més encertat. L’Eva i el Mario fa dos anys van fer-ho amb Golden Gobi, un hostel cèntric que també ofereix rutes pel desert, i és per això que no vam perdre massa temps buscant alternatives.

Després de negociar amb en Bob, un dels propietaris, vam acordar que faríem una ruta de 9 dies i que ell s’encarregava de buscar altres persones per omplir la típica furgoneta russa que fan servir tots els operadors per anar al desert. Dilluns a les 9 del matí començava l’aventura amb en Pedro i en Víctor, una parella catalano-manxega que fa més d’un any que està voltant per Àsia, i la Nitzan i en David, una parella israeliana que estan fent un viatge alternant tren i bici per Xina i Mongòlia.

De conductor ens va “tocar” l’Ochiro, un senyor de més de 60 anys que és tot un personatge i de guia en Víctor, que no es diu així, però que té un nom mongol impronunciable i es fa dir així.

Vam decidir fer la volta en 9 dies i no en menys per tal d’evitar passar moltes hores dins el cotx cada dia. S’ha de tenir en compte que un cop surts d’Ulan Bator, gairebé tots els dies es circula per pistes de terra en un estat bastant deplorable.

El primer dia vam anar direcció sud, cap a una muntanya sagrada, Zorgol Khairkhan, on només els homes poden pujar fins el cim mentre que les dones s’han de conformar en quedar-se a mig camí.

Aquest primer dia ja ens va servir per tenir una idea del que ens esperava. En arribar l’hora de dinar, buscàvem un lloc on aturar-nos, en Victor i l’Ochiro treien totes les motxilles, sacs, etc del darrera de la furgoneta, ho deixaven a terra i començaven a cuinar. Una hora més tard ja teníem el menjar preparat. Hem de dir que el menú no ha estat gaire variat al llarg d’aquests 9 dies, però era prou bo i sincerament ens ho esperàvem molt pitjor. Això sí, hem acabat una mica farts d’arròs, pasta i patata.

En aquest tipus de tour, s’alterna la tenda de campanya amb estades a gers “suposadament” de famílies nòmades. El primer dia ens va tocar estrenar les tendes de campanya. Feia anys que no en muntàvem una! I a sobre aquella nit feia força vent, així que vam dormir poc i malament.

Al matí següent, després d’esmorzar i endreçar les tendes de campanya, vam seguir la ruta. Va ser en aquest moment que ens vam adonar que el Gobi és un desert força peculiar. La primera parada del dia la vam fer a un llac d’aigua salada, el Davast Lake. I és clar, l’última cosa que un s’imagina quan va a un desert és trobar-hi un llac d’aquestes dimensions. Amb només un dia de viatge ja podíem constatar que Mongòlia és el país dels cavalls, les ovelles i les cabres.

En aquest segon dia també vam poder constatar que els nostres companys de tour eren molt macos i que ens ho passaríem molt bé amb ells, i també que el guia era una mica petardo. Les seves explicacions no eren gaire complertes i només es basaven en xifres. Hi havia expressions recurrents com “nice spot” (llocs macos per fer fotos o aturar-se a dinar), “atraction of the day”, “nomadic family” o “Informazion”, però sens dubte el que més ens va fer riure era la seva manera de pronunciar el nom del desert amb una veu greu i separant les dues síl·labes: GO-BI. Ja sabem que només ho entendran els nostres companys de tour, però ho havíem de dir perquè hem rigut molt.

Després d’una caminadeta i el dinar a Baga Gazarin Chuluu, una mena de formació rocosa que recorda uns pancakes com si estiguessin posats els uns sobre els altres, vam anar cap el primer ger on passaríem la nit.

Aquí volem aprofitar per fer una mica de crítica a tot aquest tipus de tours. Quan el contractes et venen la moto que podràs viure l’experiència de conèixer i conviure amb una família nòmada, i la veritat és que no deixa de ser un negoci, on aquestes famílies tenen uns gers preparats pels turistes i pràcticament no hi ha interacció amb ells. De fet, quan vam arribar aquest dia, no hi havia ningú de la família i ens vam trobar amb el fill de 2 anys lligat dins un ger. Segons el nostre guia, ho feien perquè no ho destrossés tot i per la seva pròpia seguretat. El primer que va fer quan el vam “alliberar” va ser baixar-se els pantalons davant del ger i fer les seves necessitats. Nosaltres, una mica més pudorosos, vam agrair que en alguns gers hi hagués una caseta amb un forat a terra on amagar-nos per fer les nostres coses.

El guia de tant en tant intentava integrar-se en el grup i aquella tarda ens va proposar jugar a jocs típics de “nomadic family”. Ens va treure una pila d’ossos de turmell de cabra, i ens va ensenyar a jugar a dos tipus de joc. El primer era força avorrit. Es tractava de fer una mena de cursa de cavalls fent servir els ossos com a daus per avançar. El segon joc era com una espècie de joc de bales, que ja ens va semblar una mica més divertit.

Aquell vespre va arribar al ger un altre grup del Golden Gobi. Eren dues noies alemanyes, la Wanda i la Marie, i una dona tailandesa que anava al seu rotllo. Amb les alemanyes de seguida vam connectar i després de sopar, vam anar a fer una volta per les roques del voltant del ger fins que es va fer fosc.