Mal temps al Baikal

Vam arribar a Irkutsk després de 2 dies i mig dins d’un tren. Havíem llegit a altres blogs que una excursió de tres dies a l’Illa Olkhlon era una de les millors maneres de gaudir del llac Baikal. Així que quan vam arribar a Irkutsk, la nostra intenció era buscar un tour o esbrinar com ho podíem fer pel nostre compte. Però quan l’Ilya ens va dir que hi havia algun problema amb un dels dos ferris que fan el trajecte i a més vam veure que la previsió del temps no era gaire bona, vam decidir deixar-ho per la propera, quedar-nos només un parell de dies a Irkutsk i continuar el nostre viatge cap a Mongòlia.

Però per no quedar-nos amb les ganes de veure el llac més profund del planeta, l’Ilya ens va acostar amb el cotxe fins a Listvyanka, just on hi ha la desembocadura del riu Angara. El Baikal és un llac immens. Té uns 80 km d’amplada i gairebé 700 km de llargada. En alguns punts, la seva profunditat és de 1680 metres, i amb l’aigua que conté (un 20% de l’aigua dolça no congelada del món) es podria cobrir tota la superfície terrestre amb un pam d’aigua.

Ja que érem allà, l’Ilya ens va proposar tastar un peix fumat típic de la zona. El vam comprar en una mena de ‘mercadillo’ a l’aire lliure, i ens el vam menjar molt a gust, era boníssim i molt fresc.

Fins aquí la nostra experiència amb el Baikal (una mica pobra, què hi farem!).

L’endemà vam agafar el bus a primera hora per anar fins a Irkutsk i passejar per la ciutat. El bus no ens va deixar precisament al centre i no teníem mapa. En aquest punt un dels dos es va posar en modus “let’s radical” i va dir: Irkutsk no es mereix ni un post! (ja us imagineu qui va ser, oi?). Però gràcies a Maps with me, una aplicació pel mòbil que ens va recomanar fa 2 anys la nostra amiga Ceci i que et permet descarregar els mapes d’un país i després consultar-los offline, ens vam poder orientar. Xino-xano en un quart d’hora ens vam plantar al centre de la ciutat. Vam trobar un carrer peatonal que ens va portar fins al circ. Ens vam plantejar anar a veure un espectacle, però fins el mes vinent no n’hi ha.

I va ser a prop del circ que vam veure que Irkutsk també té una línia pintada a terra que et va portant pels punts turístics de la ciutat. En aquest cas, i a diferència d’Ekaterinburg, la línia és verda. Així, en 5 minuts ens vam plantar a la plaça Kirov, al centre, on vam veure que alguna cosa s’estava coent. Estava ple de paradetes, hi havia un escenari muntat i vam veure policies per tot arreu. Vam preguntar 3 o 4 vegades, però trobar un rus que parli anglès és feina impossible. Després ens vam assabentar que era la diada de la ciutat, que celebrava els seus 354 anys.

Al voltant de la plaça vam trobar l’Església Polonesa, l’Església del Salvador i la Catedral de l’Epifania. Aquesta va ser construïda amb fusta al 1693, però es va cremar uns anys després i la van reconstruir al 1718 amb les donacions dels ciutadans i aquesta vegada la van fer de pedra. Vam entrar per veure-la per dins, però estaven fent missa i no era el moment de posar-se a fer fotos.

En aquest punt la línia verda va paral·lela al riu Angara, un tros de riu. Vam estar caminant una estona per aquest passeig i després de passar per l’Arc de Moscou, un arc de triomf de l’any 1811, vam arribar fins a l’estàtua de XXXX. Allà hi tenien muntat un escenari amb activitats pels més joves. Nosaltres, que ja portàvem una bona estona caminant, vam aprofitar per descansar una estona a la vora del riu.

Un cop descansats vam fer l’últim tram del recorregut. Ens va cridar l’atenció que en el centre de la ciutat encara hi haguessin cases de fusta força antigues. Havíem vist aquest tipus de cases en pobles de les afores, però no ens imaginàvem que en el centre de la ciutat també n’hi hagués. Una altra cosa que ja vam veure a Ekaterinburg i Sant Petersburg són grups d’estudiants asseguts davant d’un edifici/pont/parc amb tots els seus estris dibuixant al carrer. I alguns ho fan realment bé.

Però encara ens quedava la nostra visita obligada de cada ciutat d’aquest país. Oi que més d’un ja trobava a faltar al nostre amic? Irkutsk no podia ser menys i també té la seva estàtua de Lenin. Ja fa dies que cada vegada que veiem a Lenin en aquesta postura ens ve al cap una cançó de Macaco. Però no us diem quina, perquè ens sembla que només ens fa gràcia a nosaltres.

Ja només ens quedava apropar-nos fins a l’estació de trens i mirar de fer-nos entendre i aconseguir comprar els bitllets cap a Ulan Bator. En ser un tren internacional, els bitllets no es poden comprar per internet ni a les màquines de l’estació, com havíem fet fins ara. Vam tenir la sort que quan estàvem parlant l’idioma dels signes amb una dona de la Renfe russa, unes noies ens van veure i es van oferir a ajudar-nos. Si no hagués estat per la Vera i l’Anna, dues estudiants d’Economia, no haguéssim trobat mai les finestretes on es venien els bitllets. Estaven al primer pis d’un dels edificis de l’estació, al costat de les sales de descans pels viatgers de llarga distància; com per haver-ho trobat sols! No només ens van acompanyar fins allà, sinó que es van esperar tota la cua (15 min) i ens van fer d’intèrprets.

Tot i que vam començar el dia sense donar un ral per Irkutsk, després de passar-hi unes quantes hores podem dir que té el seu encant. Sense anar més lluny, ens ha agradat força més que Ekaterinburg.

I aquí posem punt i final a 19 dies viatjant per Rússia; massa pocs per un país tan gran però suficients per fer-nos-en una idea.