Escapada a Lisboa

Ja fa dos mesos i mig que vam tornar a Barcelona i, amb la perspectiva que dóna el temps, hem de dir dues coses: primer, que el fet de no continuar amb el viatge ha estat una decisió del tot encertada i segon, que ha estat força dur.

Encertada, perquè era un moment complicat i hem pogut ajudar i donar suport moral a la família i dur perquè després d’un any de total llibertat, tornar, tornar a casa dels pares (sogres) i passar hores i hores a diferents hospitals amb visites, proves i tractaments, no ha estat gens fàcil per nosaltres.

La Mònica per la seva banda de seguida va trobar feina a una escola de Barcelona. Per una part servia per desconnectar i per l’altra per fer pujar una mica els números del compte corrent. Però com que no tot podia ser bona sort, un cotxe va decidir que l’àmbar no era un bon color per aturar-se en un semàfor, i l’Scoopy va sortir per una banda i la Mònica volant per una altra. Gràcies a aquell que no existeix, no va ser res massa greu, tot i que ha estat un mes de baixa amb una bona fuetada cervical. Després de les sessions de rehabilitació, de les mans de la millor fisio del món (gràcies Amparo!) i de mooolta paciència, encara té molèsties a l’esquena, però ja torna a estar operativa fent classes.

I amb tot aquest panorama comprendreu que necessitàvem una escapada. Així que vam pensar que qui millor que la Teresa i el Tiago, els nostres amics lisboetes, per compartir un cap de setmana. Durant el nostre viatge vam coincidir amb ells a tres països (Bolívia, Perú i Colòmbia). I a banda de compartir vivències i anècdotes (ens vam conèixer ni més ni menys que en la visita a les mines de Potosí, i passar 3 hores sota terra no us podeu imaginar com uneix!! 😉 ), ens vam adonar que teníem moltes coses en comú. Tot plegat va fer que, un cop els nostres camins es van separar, continuéssim en contacte per mail i avui dia els considerem uns bons amics.

Així que dit tot això, el cap de setmana a Lisboa prometia. A les vuit del matí de dissabte aterràvem a Lisboa i allà estaven ells per recollir-nos. Vam deixar les nostres coses a casa seva i ens en vam anar a recórrer la ciutat.

Vam començar fent un brindis amb una ginjinha per celebrar que tornàvem a estar junts i una mica també per recordar aquelles copes que ens vam prendre junts a Sud-Amèrica. El motiu principal de la nostra visita era passar un parell de dies amb ells, però com la Mònica no havia estat abans a Lisboa, el Tiago i la Teresa ens van preparar una visita exprés per la ciutat.

Un cop arribats a la Praça do Comércio i fetes les fotos de rigor vam començar a caminar cap al barri d’Alfama. És el barri més antic de Lisboa i segurament també el més conegut pels seus edificis antics, els restaurants, les cases de fados… Sembla més un poble que no pas un barri. També té el seu encant creuar-te amb els seus veïns, tot i que avui dia és més fàcil trobar-te amb un altre turista. Ens va encantar recórrer carrerons estrets de terres empedrats i amb la roba estesa a les finestres.

Aprofitant que érem allà, vam anar a fer un cop d’ull a la catedral, Santa Maria Maior de Lisboa, l’església més antiga de la ciutat. Es va construir al segle XII i la seva façana ens va recordar l’estil de Notre-Dame de París. Després de 4 mesos entre Nova Zelanda i Austràlia ja trobàvem a faltar algun edifici amb història, després de tanta natura. I parlant de trobar a faltar, el que també enyoràvem era un bon tiberi. I com que la Teresa i el Tiago són dels nostres en aquest sentit, ens van portar a un restaurant amb terrasseta al carrer, on vam gaudir d’un pica-pica mar i muntanya deliciós.

Aquella tarda, després d’una bona migdiada, ens en vam anar a fer una visita obligada, que tothom que hagi anat a Lisboa recordarà molt bé. Vam anar a berenar uns Pastéis de Belem. Són uns dolços amb història: es van començar a vendre en un petit comerç a principis dels segle XIX, al costat del monestir Los Jerónimos, al barri de Belem. Des de llavors, la recepta s’ha mantingut secreta i encara que a la resta de la ciutat pots tastar d’altres pasteis de nata també molt bons, cap ha arribat a ser igual que els originals.

A tocar d’aquesta pastisseria hi ha Los Jerónimos, un monestir d’estil manuelí del segle XVI. Tal i com ens va explicar el Tiago, en la construcció d’aquest temple hi van anar a parar les riqueses dels descobriments dels portuguesos a Amèrica. És una llàstima que aquell dia estigués tancat, perquè té un claustre molt maco, que no vam poder veure. I ja que estàvem a Belem, vam aprofitar per apropar-nos a la Torre de Belem, una icona del barri i de la ciutat. Inicialment construït com a fort que pertanyia al pla de defensa de la ribera del Tajo, avui dia és només una atracció turística, i es considera una de les construccions d’estil manuelí més representatives.

Pel dia següent el Tiago i la Teresa ens tenien preparada una ruta pels voltants de Lisboa. Quan ens vam aixecar al matí, els nostres amics van poder constatar la seva teoria: el sol segueix als MiC MiC per allà on van!! Les previsions pel cap de setmana eren de pluja, però el diumenge va fer un sol espatarrant. Durant tot el viatge per Sud-Amèrica ells es queixaven que al nostre blog sempre veien les fotos dels llocs amb sol, i quan ells hi arribaven unes setmanes més tard, els enxampava la pluja.

Vam començar per Cascais, un petit poble de costa a mitja hora en cotxe de Lisboa. És un lloc maco per fer-hi un passeig, i més encara en aquesta època, que està molt tranquil. Però si el poble és bonic, encara ho és més la carretera per arribar-hi tot vorejant la costa. D’aquí vam tornar a agafar el cotxe per anar a la Boca del Infierno, una cova formada per l’erosió de les onades. Un dels desavantatges de tenir un dia amb sol, és que el mar no estava picat i per tant no vam poder gaudir de l’espectacle de les onades trencant dins la cova. Uns quilòmetres més enllà hi ha el punt més occidental de la península ibèrica i de tota l’Europa Continental, el Cabo da Roca. Luís Camões el va definir com Onde a terra acaba e o mar começa.

I així ens vam plantar a l’hora de dinar, i com teníem la sort d’anar tant ben acompanyats de dos “autòctons”, vam tornar a encertar amb el restaurant. Ens vam menjar una cataplana de tamboril e camaraõ (caldereta de rap i gambes) que fins i tot vam demanar un parell de culleres per poder acabar-nos el suc!!

Per fer baixar una mica aquest festival (i per fer les postres, tot sigui dit), vam anar a fer una volteta per Sintra, un poble situat a la muntanya i conegut pel seu Castelo dos Mouros, el Palacio da Pena i el Palacio Nacional de Sintra. Però les entrades eren una mica cares, i vam decidir que posats a pagar, millor dedicar el pressupost a berenar uns travesseiros al cafè Piriquita. Es tracta del dolç típic de Sintra, fet a base de pasta de full i farcit amb una barreja de rovells d’ou, ametlles, sucre i canyella. En definitiva, una bomba!

I com qui no vol la cosa, se’ns va acabar el cap de setmana. Vam gaudir molt descobrint els racons de Lisboa i dels pobles del voltant, però sobretot vam gaudir molt de la companyia dels nostres amics. És difícil descriure amb paraules com de bé ens vam sentir amb la Teresa i el Tiago, recordant experiències i anècdotes del viatge, però sobretot compartint les dificultats i sentiments contradictoris que han aparegut amb les respectives tornades a casa. Va ser genial sentir-nos compresos, estimats, recolzats… en definitiva, acompanyats en aquest sentiment tan aclaparador del “i ara, què?”. No sabem del cert quan ens tornarem a veure, i sobretot, no tenim clar a on serà, però el que sí sabem segur és que tenim uns amics per tota la vida.

MUITO OBRIGADOS!

FINS AVIAT!

PD: Igual tenien raó amb la seva teoria; de camí a l’aeroport, quan ja marxàvem de Lisboa, va començar a ploure! 😉