Una de vins i de pingüins

McLaren Vale és una zona vinícola uns 30 km al sud d’Adelaide. No teníem clar si visitar-la o no, però després que Barossa no ens acabés de fer el pes necessitàvem un millor comiat dels vins australians. Aquesta regió va començar sent una zona agrícola i no va ser fins mitjans del segle XIX que no es van plantar les primeres vinyes. Com a Barossa, la zona és ben coneguda pels seus vins negres, en especial el Shiraz i el Grenache (garnatxa pels amics), encara que també fan bons Chardonnays. Hi ha més de 80 cellar doors a McLaren Vale; la majoria són petits negocis familiars.

Vam seguir les recomanacions dels Viatge a Ítaca, que havien estat en aquesta zona feia poc. I com ens refiem del seu criteri, vam començar el dia a Primo Estate una petita bodega d’origen italià. Les instal·lacions són precioses, tot molt ben cuidat i ple de detalls i allà la Judy ens va rebre com si fóssim un més de la família. En aquesta bodega pots fer un tast gratuït dels vins de la sèrie Primo Estate o bé un tast més “professional”, on a més de tastar els vins d’alta gama (Joseph) et donen pa amb oli d’oliva (de fabricació pròpia) i formatges. Vam optar pel tast gratuït i per fer-li honors a l’origen de la bodega vam començar amb un Prosseco. Després van venir els negres, tots boníssims.

En el mateix carrer, una mica més endavant es troba Wirra Wirra, que en llengua aborigen significa al voltant dels arbres del cautxú. En Luke, que estava una mica avorrit, ens va estar explicant els orígens de la bodega, les característiques de la zona vinícola i fins i tot ens va recomanar altres bodegues a visitar. Menys mal que li vam parar els peus, perquè ens posava un vi darrera un altre. Tots els vins negres que vam tastar estaven força bons i com ja va sent costum des que estem a Austràlia vam acabar el tast amb un fortified, en aquest cas un Moscato. A veure si al final ens en farem fans!

Al costat de Wirra Wirra hi ha Hugh Hamilton. Només portàvem 3 bodegues però ja teníem clar que aquesta zona ens agradava més que Barossa. I és que l’entrada a la bodega entre arbres, les vinyes al fons i un cellar door elevat amb vistes panoràmiques de 360 graus són espectaculars. Aquí ja vam posar el fre i només vam tastar 3 vins; el Black Ops, barreja de Shiraz i Saperavi (raïm originari de Georgia) estava realment bo.

Després de dinar alguna cosa ràpida i tornar a agafar forces vam continuar el tour amb la que al nostre parer és la bodega més maca que hem vist a Austràlia: Coriole Vineyards. L’entorn de la bodega és breathtaking, stunning… En fi, que ens va encantar. La Liz ens va explicar que és una bodega familiar relativament jove, del 1967, i que avui dia la porten la segona i tercera generació dels Lloyd. Dels vins en destaquem el Willunga Shiraz del 2012.

Per acabar el dia vam anar a constatar que l’Eva i el Mario tenien raó recomanant la visita a Fox Creek, una altra bodega petita i joveneta que amb prou feines té 25 anys. Des del primer moment la Rosalind no va parar de somriure i d’explicar-nos els ets i uts dels seus vins. Tots els vins eren molt bons, però el Reserve Shiraz ens va deixar en èxtasi.

I amb això vam donar per acabat el nostre periple per les bodegues australianes. Ara no sabríem dir quants vins hem tastat, però han estat uns quants i podem dir sense por d’equivocar-nos que aquesta gent en sap, de fer vins.

Aquella nit ens en vam anar a dormir a Victor Harbour, perquè no tot en aquest viatge és pimplar. És una ciutat a la costa de la Península Fleurieu, on la principal atracció turística és la Granite Island. Per arribar a l’illa, situada a uns 700 metres davant la costa a la Encounter Bay hi ha un pont que pots creuar de dues maneres: o bé a peu o bé amb un tramvia molt antic arrossegat per un cavall. Nosaltres vam anar a peu, no només perquè el viatge d’anada i tornada costava 9$, sinó perquè el pobre cavall ens feia molta pena.

Un cop a l’illa es pot fer una caminada d’uns 45 minuts que dona la volta sencera. En un dia assolellat com el que vam tenir hi ha unes vistes de la badia molt maques. A Austràlia ens hem trobat que per posar noms als llocs no es compliquen gaire. Que a la ciutat arriba un vaixell que es diu Víctor? Doncs, Victor Harbour. Que a la badia es troben un parell de vaixells que venen un per cada banda? Doncs, Encounter Bay (la Badia de la Trobada).

Però la veritable raó per la que vam anar a Victor Harbour era un centre de recuperació de Little Penguins, els pingüins més petits que hi ha. Aquest centre va obrir ara fa 7 anys i des de llavors han tractat i donat d’alta a més de 300 pingüins. Cal dir que al 2007 a l’illa n’hi havia uns 2000 però actualment només en queden uns 30. Les principals causes d’aquest descens a la població són els atacs de gossos, gats i guineus, així com també els atacs de foques. Ens van explicar que més que menjar-se’ls (són molt petits i tenen moltes plomes), juguen amb ells i els deixen morts.

Actualment al centre hi ha 10 pingüins i tots ells tenen nom: Nugget, Billy, Nelly… Els donen de menjar dos cops al dia i per 8$ pots entrar a veure’ls. Si passen massa temps al centre, no els tornen a deixar en llibertat, perquè no sobreviurien. La dona que els alimenta ens va estar explicant curiositats de la vida d’aquests pingüins. Les cries es queden 9 mesos amb els pares, després marxen i 18 mesos després tornen al mateix lloc per criar ells. També ens va dir que les femelles escullen el mascle que els fa la millor casa (por el interès te quiero Andrés!) i que els mascles són molt territorials amb la casa i la seva parella, no molt lluny d’alguns espècimens humans. 😉

Propera parada, Warrnambool.