Mornington Península

No volíem abusar de l’hospitalitat de l’Ale i en Will, així que vam anar a dormir el tercer dia a les afores de Melbourne. El dia següent volíem anar a veure Brighton i St Kilda, dos suburbis que es troben al sud-est de la ciutat. Però el dia va tornar a començar amb la mateixa tònica que els darrers dies i vam pensar que era millor guanyar una mica de temps abans d’anar cap a la platja. Ens havien parlat molt bé la Mornington Peninsula (una mic més avall), a l’extrem de la qual hi ha el Mornington Peninsula National Park, i cap allà ens en vam anar.

Un cop dins del parc, ens vam aturar a la Quarantine Station, on hi ha el centre d’informació. Allà, a més de donar-nos un mapa amb les diferents caminades que es poden fer pel parc, ens van recomanar visitar tot aquell recinte, creat al 1852 per protegir Melbourne de les malalties contagioses que arribaven en els vaixells de l’estranger. La gent que arribava malalta d’un viatge en vaixell s’hi quedava en quarantena fins que estaven curats. Cap a mitjans del segle XX, amb la medicina més avançada, aquesta estació ja no va ser tan necessària, i es van començar a utilitzar alguns edificis com a acadèmia de cadets i escola de salut de l’armada. L’estació de quarantena es va tancar definitivament al 1980.

Un cop visitats alguns d’aquests edificis, vam començar una caminada que ens havia de portar fins a Point Nepean, la punta de la península, on hi ha diverses fortificacions que al segle XIX van servir de defensa a l’estat de Victòria. Vam començar a caminar per la platja, mentre vèiem com el dia poc a poc s’arreglava, i va acabar sortint un sol espatarrant.

Després d’un 45 minuts caminant per la platja, vam tombar cap el camí que s’endinsa pel mig de la península, i vam pujar fins al mirador de Cheviot Hill. En aquest lloc encara hi ha restes de bateries antiaèries de la Segona Guerra Mundial i des d’allà es tenen vistes de les dues bandes de la península: Port Phillip Bay per una banda i l’oceà per l’altra. Després vam continuar la caminada passant per Eagles Nest i Pearce Barracks, fins a arribar a Fort Nepean. En tot aquest recorregut, es pot veure una gran diferència entre les aigües de mar obert, i les que queden protegides a l’altra banda, que són molt més clares, transparents i tranquil·les.

En total van ser dues hores i mitja per fer poc més de 10 km, i vam tenir molta sort, perquè quan ja tornàvem es va tornar a tapar. El camí de tornada el vam fer per la carretera, que està tancada als cotxes privats i per la qual només circula un shuttle, que per 10$ anada i tornada, va fent recorreguts entre la Quarantine Station i el Fort Nepean.

De tornada, ens vam anar aturant als diferents poblets de costa de la part final de la península com Portsea, Sorrento, Rye… I com qui no vol la cosa, ja havíem fet el dia. Així que vam buscar un càmping per dormir no massa lluny de Brighton, amb l’esperança que el dia següent no fos gaire dolent, i a la fi poder anar a veure les casetes de colors de Brighton i el pier de St Kilda.

L’endemà no feia una dia espectacular, però al menys el sol es va deixar veure. Així que vam agafar el cotxe, i vam anar cap a Brighton, un dels suburbis més pijos que hem vist a Melbourne. Quines mansions!! Vam buscar un carrer allunyat de la platja per  aparcar gratis, i ens en vam anar a veure les casetes de colors a Dendy Street Beach.

L’origen d’aquestes cases de fusta es troba a finals del segle XIX, quan les senyores riques anaven a la platja i volien tenir un lloc on canviar-se la roba de bany i on guardar les hamaques i els estris per la platja. Avui dia, encara en queden 82, són totes de la mateixa mida i només poden ser comprades per gent local, i per una morterada!! Al 2009 costaven uns 200,000$, més 500$ anuals de taxes.

Vam seguir fent una passejada per la sorra fins a la platja del costat, que tot i no tenir casetes, era bastant més maca que l’anterior. I a més, no hi havia ningú fent-se fotos tontes.

Per variar, se’ns va tirar el temps a sobre, i un cop a St Kilda, només vam tenir temps de fer una passejada pel seu moll, una passarel·la de més de 500 metres sobre el mar, que acaba en el St Kilda Pavillion, on actualment hi ha un cafè. Aquest edifici va ser construït al 1904 i es va convertir en un emblema de la ciutat. Quan al 2003 va ser destruït per un foc intencionat, tota la comunitat es va implicar per tornar-lo a construir seguint els plànols originals. En el trencaonades que hi ha al costat del pavelló hi ha una colònia de Little Penguins, que es poden veure retornar al vespre després de buscar aliment per la badia. I a banda del pavelló i els pingüins, des del moll hi ha unes bones vistes del skyline de Melbourne.

I amb això vam donar per vist Melbourne i els seus voltants, i vam començar a fer via cap a Sydney, on en pocs dies hem de retornar la Delphi. Això s’acaba, amics!