Helsinki, ni fu ni fa

I ara us preguntareu què hi pinta Hèlsinki enmig d’aquest viatge. La resposta és ben senzilla. Ara fa nou mesos, quan estàvem a Cusco (Perú), vam rebre un missatge de la germana d’en César preguntant-nos per la data exacta de la nostra tornada a Barcelona. No va ser difícil endevinar que alguna cosa es duia entre mans. Quan ens va dir que es volia casar i que ens esperava fins que tornéssim de la nostra aventura, a part de caure’ns alguna llagrimeta, no ho vam dubtar ni un moment, i ja en el mateix hostel de Cusco ens vam posar mans a l’obra per buscar un vol baratet des d’Àsia a Barcelona pel següent setembre. Gairebé es pot dir que vam ser nosaltres qui vàrem decidir la data del casament. 😉 El setembre ha arribat i per això avui estem a Hèlsinki.

El vol més econòmic que vam trobar va ser amb Finnair des de Singapur, fent una escala d’onze hores a Hèlsinki. Així que quan hem arribat a dos quarts de set del matí a l’aeroport, hem deixat una de les dues motxilles petites a les guixetes i cap a la ciutat a fer un volt.

Com que no teníem res preparat, el trajecte de 40 min en autobús ens ha servit per fer-nos una ruta del que volíem veure. Hem començat anant a l’estadi olímpic, on es van celebrar els Jocs del 1952. Una mica més amunt està el monument a Sibelius, compositor finès del segle XIX. El monument representa un orgue gegant amb 600 tubs d’acer.

Tot això es troba en un barri una mica allunyat del centre comercial de la ciutat, on els edificis són molt sobris, austers i freds; tot molt “rus”. A vegades recorda la part est de Berlin amb l’única diferència que aquí les façanes tenen una mica de color, això sí, pastel.

Després hem passat davant del Museu Nacional de Finlàndia, però com hem arribat tan d’hora, encara no havia obert. I ja des d’aquí en 15 minuts caminant ens hem plantat al centre de Hèlsinki.

Finlàndia va pertànyer a Suècia durant molts segles. Quan Rússia va derrotar Suècia a la batalla de Finlàndia al 1809, Finlàndia va passar a ser un Ducat Autònom de Rússia. I va ser llavors quan Hèlsinki va començar a prendre protagonisme. Ja al 1812 es converteix en la capital del país, però ha d’esperar fins al 1917 per ser independent. Per tot això, els idiomes oficials són el finès i el suec.

Un cop al centre ens hem apropat a la plaça de la catedral. És una catedral evangèlica luterana de principis del segle XIX que es va construir en honor al tsar de Rússia, Nicolau I. De fet fins l’any de la independència es deia Església de Sant Nicolau.

Hèlsinki és una ciutat petita de només 600.000 habitants, i un cop al centre tot està a tocar. Dos carrers per sota de la plaça de la catedral arribes al port, que és on es troba la Plaça del Mercat. Allà tots els dies hi ha paradetes de fruita i menjar cuinat, on pots menjar un salmó amb verduretes o unes mandonguilles amb patates rostides que feien una pinta… També hi ha quatre parades de souvenirs i artesanies. Però el que atrau les mirades i les fotos dels turistes és l’escultura Bad Bad Boy, un nen gegant nu que s’està pixant a les aigües del port.

Tots els carrers del voltant estan plens de palaus imperials. En destaca especialment el Palau Presidencial, una de les residències habituals del President de Finlàndia, que es troba a Esplanadi davant de la Plaça del Mercat.

I per acabar amb aquesta visita exprés (perquè si va ser exprés la de Singapur, aquesta ho ha estat encara més), hem anat fins a la Catedral Uspenski, situada sobre un turonet a la península Katajanokka al final del port. Està dedicada al Dormitió dels Theotokos, una festa de la pasqua ortodoxa.

I com no teníem ganes d’anar corrent cap a l’aeroport aquí hem donat per acabada la nostra visita a Hèlsinki. No sabem si ha estat el temps que hi feia, el cansament de tantes hores de viatge, o que teníem el cap en un altre lloc, però hem de dir que Hèlsinki, ni fu ni fa. Que no se’ns enfadi cap finès: no estem dient que la ciutat sigui lletja, sinó simplement, que no mata.