Great Ocean Road

La Great Ocean Road segurament és la carretera turística/scenic drive/digues-li com vulguis, més coneguda d’Austràlia. És una carretera de 243 km que va des d’Allansford fins a Torquay, a la costa sud-est d’Austràlia dins l’estat de Victoria. La carretera es va construir entre el 1919 i el 1932 per soldats que havien sobreviscut a la Primera Guerra Mundial i va ser dedicada a aquells soldats que no van tenir la sort de tornar.

La principal característica d’aquesta ruta són els penya-segats de pedra calcària i arenosa que han estat erosionats per l’aigua. Aquesta erosió ha fet que avui dia hi hagi alguns illots de pedra que han quedats aïllats en mig del mar.

Nosaltres vam començar la ruta per l’oest de la Great Ocean Road, ja que veníem de Warrnambool. Vam sortir una mica tard perquè el dia no prometia gaire i fer una scenic drive amb mal temps no tenia cap gràcia. En aquests pocs dies que portem a Victoria hem pogut comprovar allò que diuen que aquí pots trobar les quatre estacions de l’any en un mateix dia. Així que quan cap a mig matí va sortir el sol, vam agafar la carretera i el primer lloc on ens vam aturar va ser Bay of Islands. Ja amb les primeres vistes ens va quedar clar perquè és tan coneguda aquesta carretera. Pocs quilòmetres més enllà vam continuar amb les aturades, les oficials i les oficioses, perquè cada cop que vèiem un lloc on deixar el cotxe, ens aturàvem per donar un cop d’ull i fer alguna foto.

La Pili i el Fernando ens van recomanar anar a veure sí o sí London Bridge. Aquesta és una formació que s’endinsa a l’oceà en forma de pont, recordant en la seva forma el famós pont de Londres, d’aquí el seu nom. Ara fa 24 anys, el principal arc que connectava el London Bridge amb terra ferma va caure i el va deixar aïllat al mar. Curiosament dos turistes van quedar atrapats sobre el pont i van trigar unes hores en rescatar-los en helicòpter.

Després d’una breu aturada a The Arch, vam passar una estona voltant per Loch Ard Gorge. Aquest lloc rep el nom d’un vaixell, el Loch Ard, que es va enfonsar en aquesta zona de la costa.

Fins aquí tot havia anat de conya. Els llocs on vam parar eren impressionants i els vam poder gaudir-ne amb tota la tranquil·litat del món. Com a molt vam coincidir en alguna aturada amb 4 o 5 persones. De fet a Loch Ard Gorge ens haguéssim quedat més estona si no fos perquè se’ns estava fent tard i volíem arribar amb prou llum al highlight de la Great Ocean Road. Però només arribar al pàrquing de The Twelve Apostles ja vam tenir clar que allò no ens agradaria gaire. I és que no volem ni imaginar com deu estar això en temporada alta! És el lloc més conegut i és un lloc molt xulo, però la quantitat de gent, sobretot asiàtics, fa que perdi part del seu encant perquè allò és un formiguer.

Els 12 apòstols mai han estat dotze. De fet, avui dia i després de la caiguda de l’últim al 2005 provocada per l’erosió de l’aigua, només en queden 8 però continuen rebent el nom original. Alguns arriben als 40 metres d’alçada i la ràtio de l’erosió a la base dels pilars és de 2 cm per any.

Vam estar el temps just per fer quatre fotos i vam marxar cap al Cape Otway. Allà ens havien dit que hi havia un far molt xulo, que es podien fer algunes caminades i que podríem veure koales en llibertat pel camí. Però de tot això només vam veure koales. En una de les aturades per veure’n un, vam coincidir amb la Raquel i el Fabrizio, una parella catalano-italiana que està de vacances per la costa est i que venien del far. Vam estar xerrant una bona estona amb ells i quan ens van dir el preu per entrar al recinte del far (17$!!), vam girar cua.

Aquella nit ens en vam anar a dormir a Apollo Bay. Ens quedarà pendent una part de la Great Ocean Road perquè l’endemà vam anar directes a Melbourne, on hi teníem una cita.