Dormir sota terra?
Un cop vam deixar l’Uluru sabíem que encara ens quedava un bon tros fins a tornar a la “civilització”. L’avantatge d’haver fet la ruta en aquest sentit és que fins Adelaide només hi ha 1500 km i això era pecata minuta al costat dels gairebé 3000 que havíem fet per arribar-hi des de Cairns. No se’ns va passar pel cap fer-los d’una tirada, així que vam buscar un lloc entre mig on poder passar la nit i que tingués alguna cosa interesant per fer o veure.
Coober Pedy és parada obligada a la ruta de tot aquell que baixa de l’Uluru. I quin és el principal atractiu d’aquesta ciutat, per dir-li d’algun manera? La ciutat és coneguda com la capital mundial de l’òpal. Uns quilòmetres abans d’arribar-hi ja pots veure a banda i banda de la carretera infinitat de monticles de terra blanca provinents de les excavacions mineres. Tot plegat en una zona desèrtica amb sis mesos a l’any amb temperatures màximes per sobre dels 30 graus. Degut a això, avui dia el 50% de la població viu sota terra en antigues mines rehabilitades com a habitatge.
Així que el que fa tothom (o gairebé) quan arriba a Coober Pedy és buscar un allotjament per dormir sota terra. Nosaltres vam preguntar si podíem baixar amb la Delphi a algun dels underground càmpings però ens van dir que només es podia dormir amb tenda o amb un matalàs al terra. Vam mirar preus d’alguna habitació i ens vam espantar, així que finalment no vam fer el que suposadament havíem anat a fer-hi.
Tampoc vam fer cap tour a les mines perquè vam preferir anar d’excursió fins a The Breakaways Reserve. Es tracta d’una zona 30 km al nord de Coober Pedy, on hi ha fragments de pedra arenosa que una vegada van pertànyer a l’altiplà de Stuart Ranges; d’aquí ve el seu nom. El resultat és un conjunt de petits turons d’uns colors força intensos.
Més enllà del mirador principal es pot continuar per una pista sense asfaltar que primer et porta fins a la base del turó més gran. Després es pot continuar fins a la formació que es coneix com Els dos gossos. Pels aborígens, els dos turons representen dos gossos ajaguts, un blanc i un marró.
Continuant uns quilòmetres més es pot arribar a la Dog Fence. És una tanca de 5300 km de llargada que s’estén per South Australia, Queensland i New South Wales, que es va construir a finals del segle XIX per protegir els ramats dels atacs dels dingos (gossos salvatges). Després d’aquest recorregut vam tornar al mirador principal per veure com el paisatge canviava de colors amb la posta de sol.
El dia següent ja vam enfilar cap a Adelaide. Pel camí no hi ha gaire res, més enllà d’assentaments de carretera minúsculs (ens neguem a dir-li pobles) on pots aturar-te a fer benzina, un riu i poca cosa més. En un d’aquests, Glendambo, vam veure un cartell que ens va fer molta gràcia, vosaltres mateixos veureu el perquè. Nosaltres hem tingut molta sort de venir en aquesta època de l’any; hem vist fotos d’altres amics viatgers amb més de 30 mosques enganxades a l’esquena.
Una mica més avall de Glendambo hi ha una zona de llacs de sal. Austràlia és un país molt àrid i té una quantitat important d’aquest tipus de llacs. Les aigües que hi arriben tenen un alt contingut en sals i en evaporar-se, fan que vagi augmentant la salinitat dels mateixos. Si l’aportació d’aigua és més petita que la quantitat que s’evapora, el llac pot arribar a desaparèixer deixant lloc a un salar. En aquest cas, ens vam aturar al llac Hart i va ser inevitable recordar la nostra visita al Salar d’Uyuni.
En aquest cas hi havia una mica d’aigua al llac i ens va permetre jugar amb els reflexos, cosa que no vam poder fer a Uyuni. Amb els peus ben molls vam haver de creuar una zona de sorra vermella per tornar al cotxe i vam acabar ben arrebossats.
I amb aquestes dues aturades, el camí fins a Adelaide se’ns va fer molt més suportable.