Semillon i Shiraz a Hunter Valley

Hola, som la Mònica i el César i NO som alcohòlics.

Prometem que aquest serà l’últim post en que parlarem de vi fins que arribem a Barossa Valley d’aquí a 3 o 4 setmanes. No volem ser monòtons, però és que els vins australians estan molt bons i és una pena estar aquí i no aprofitar l’avinentesa. A més, és de les poques activitats gratuïtes que es poden fer en aquest país a banda de caminar, i ja veníem de dos dies de caminades per la muntanya. 😉

Hunter Valley es troba a uns 150 km al nord de Sydney i és una altra de les regions vinícoles d’Austràlia. Està situat a la vall del Hunter River, i això li dóna una bellesa especial en quant al paisatge. A diferència de Swan Valley i Margaret River, on les bodegues “antigues” tenien com a molt 50 anys, aquí es van començar a plantar vinyes al segle XIX. En aquells moments el raïm es feia servir principalment per fer vins dolços, però a partir dels anys 60-70, van començar a fer vi de qualitat. Les varietats principals d’aquesta zona són el Semillon, les primeres plantacions del qual daten del 1867 i el Shiraz, que es va començar a plantar al 1899 (quin gran any aquell, jeje!).

Vam arribar a Hunter Valley una mica després de l’hora de dinar, just a temps per fer els primers tasts. No ens havíem fet una ruta concreta, però ens havíem anotat algunes recomanacions. Així que vam fer la primera aturada a Meerea Park, una bodega de només 20 anys, que té la particularitat de no tenir vinyes pròpies, i com ens va explicar en Robert, compren el millor raïm dels productors de la zona. Aquí vam tastar 6 Shiraz diferents, i cadascun d’ells anava superant l’anterior. Quan finalment vam arribar al Black Shiraz 2011 (de 190$ l’ampolla!!!), vam pensar que seria difícil superar això. Clar que fent servir barriques de només 28 litres i a més, noves cada vegada, ja poden sortir cars, els vins. La Mònica va fer molt bones “migues” amb en Robert, perquè li anava encertant tots els matisos de sabor dels diferents vins: que si pebre, prunes, fruits vermells… I l’home anava flipant, i el César se’n fotia!

La segona parada va ser a la bodega De Iuliis, una bodega més gran, on ens va atendre la Kathy, que en sentir la paraula Barcelona, va explicar-nos que ella hi anava cada any, a veure la seva filla, el gendre i els néts, que viuen a Andorra. Ens va picar la curiositat i li vam preguntar què coi hi feien allà. I resulta que el gendre és pilot de motos, i no pas un aficionat. Amb la retirada de Casey Stoner, és l’únic australià a Moto GP. Sí, sí, vam fer el tast amb la sogra de Broc Parkes!! J Els vins no eren res de l’altre món, però vam acabar parlant de Catalunya, dels petards que es tiren a Barcelona després d’un Barça-Madrid; en fi, de tot menys de vi.

I perquè “no hay dos sin tres” i volíem mirar d’acabar el dia amb uns vins una mica millors, ens en vam anar a Tyrrell’s Wines, una de les grans. Aquí, la Tia ens va parlar de les 4 generacions de Tyrrell que han aixecat el negoci familiar, iniciat al 1858. De fet, a l’entrada del recinte encara es conserva la cabana de fusta on va viure el cap de família fa segle i mig. Vam tastar 4 vins negres bastant bons, i vam acabar amb un Verdejo anyenc que gràcies a no ser massa dolç, entrava sol.

I anant cap al càmping, vam veure uns cangurs en una prada. Ara feia dies que no en vèiem cap. Bé, això no és del tot exacte; no comptem els que hem vist morts a banda i banda de la carretera o el que ens vam fer a la graella l’altre dia per sopar. El que més ens sorprèn és veure’ls a llocs on no t’imaginaries trobar-te’ls: al costat d’una vinya, en una zona verda al costat de la carretera…

Pel matí següent ens havíem fet una ruta per no perdre temps decidint a quines bodegues anar. Vam començar per Tallavera Grove, una bodega que es troba a la zona de Mount View, una part menys visitada de Hunter Valley, però que val molt la pena. La bodega té unes vistes espectaculars, i si no fos pel pressupost, ens haguéssim quedat a dinar al seu restaurant, amb les vinyes als nostres peus. Però ens vam conformar amb el tast de vins que ens va fer l’Angus. En destaquem el Pinot Gris com a raïm poc comú, però que fa un blanc molt suau, i un rosat fet amb Merlot que semblava blanc.

I d’una bodega petita, tornem a passar a una altra de les grans: Mount Pleasant. Allà, amb una noia encantadora, la Lee, vam tastar els vins del títol del post; un parell de Semillons i tres Shiraz. I encara que tots eren prou bons, ens continuem quedant amb els negres: la Mònica amb un Rosehill Shiraz i el César amb un Old Paddock and Old Hill Shiraz. Com ja va sent costum, vam estar parlant més estona de viatges i voltes al món, que no pas de vi.

I abans de dinar encara vam fer una tercera visita a una bodega, en aquest cas a Tinklers, on ens va atendre en Tyler. Aquesta és una petita bodega familiar que va fundar el seu besavi fa més de 100 anys i que avui dia només processa 25 tones de raïm pel seu vi, i ven 300 tones a altres bodegues. Amb en Tyler vam tastar 4 blancs i 3 negres i tots ens van agradar força, en especial el U & I Shiraz, que no només vol dir “tu i jo” sinó que fa referència als noms del pare i tiet del Tyler: Usher & Ian.

En aquest punt, la Mònica reclamava una aturada tècnica per menjar alguna cosa. Així que després d’un piscolabis en una àrea de pícnic, vam decidir que aquella tarda només faríem dues bodegues més (i no tres, com teníem previst). La primera va ser Audrey Wilkinson. Allà ens va atendre “l’alegria de la huerta”; la Marianne, una neozelandesa molt trempada. Havíem llegit que aquesta bodega feia un rosat molt especial, i evidentment, va ser el primer que li vam demanar, però sincerament, ni fu ni fa. Els que ja ens van convèncer bastant més van ser un Tempranillo i un Shiraz. Boníssims! Per no fer-li un lleig, també ens vam atrevir amb els 2 vins de postres, i tot i que el Dessert Semillon ens va encantar (no massa dolç, ens el vam imaginar maridat amb formatges…), el Vin de Vie ens va embafar. Com aquesta també és una de les bodegues més antigues de la zona, al costat de la zona de degustació hi tenen un petit museu, on entre d’altres coses hi ha exposades algunes de les ampolles antigues d’aquesta marca.

I com a fi de festa vam anar a Brokenwood, una bodega on no ens van fer massa cas. Vam començar el tast amb la Fraiah, després va venir una altra noia, i el vam acabar un altre cop amb la primera, després d’estar xerrant amb un noi, perquè elles havien sortit a comprar-li flors a un venedor ambulant. Tot una mica desconcertant, vaja. Això sí, ens va cridar l’atenció un vídeo on ensenyaven la Festa del vi que fan un cop l’any pels socis de la bodega, on acaben de raïm fins les orelles, després de banyar-se en tines gegants.

I acabem el post amb el making-off d’una foto que ens van demanar els amics de Viatge a Ítaca, que estan preparant alguna cosa pel seu blog. Vam passar-nos el dia aturant-nos a cada vinya maca que vèiem i fent-nos una foto. Però quan no posàvem cara de menjar una llimona perquè estàvem cara al sol, se’ns marcava la “lorza”, i sinó el cel es tapava… Un festival! No servim per fer de models…