Maleït temps!!

I va arribar el gran dia, o això és el que havia de ser. La Mònica estava feta un sac de nervis des del dia anterior. I és que no hi vas cada dia, a fer snorkel a la Gran Barrera de Corall… A més, per primera vegada ens hem tret la careta de backpackers i ens hem posat la de turista convencional, i enlloc d’escollir el tour més econòmic amb una de les companyies cutres, vam escollir una de les millors: Poseidon. I per si això era poc, vam llogar una càmera d’aquelles que permeten fer fotos sota l’aigua. En total, un pastón!

El dia es va aixecar així, així… però confiàvem que s’arreglés al llarg del matí i sortís el sol, com havia passat els dies anteriors. Un cop la Mònica estava embarcada, el César (ja sabeu que l’aigua i els vaixells no són els seus millors amics) se’n va anar a gaudir del seu dia de solter.

Va començar el dia visitant la 4-mile Beach, a Port Douglas. I no es va fer les 4 milles caminant, però gairebé. Es va trobar amb una platja d’aquelles de “Perdidos”; salvatge, amb palmeres a tocar de l’aigua. Realment, el va sorprendre! I allà, com no podia ser d’altra manera, va continuar el misteri de les boletes de sorra, en aquest cas, enlloc d’una obra de dissenyadors, era més aviat d’arquitectes, perquè eren unes muntanyetes molt ben organitzades.

Tenia tot el dia lliure, però volia fer moltes coses. Després d’una estona a la platja, se’n va anar a Mossman Gorge, una mena de reserva natural que en el seu moment va pertànyer als aborígens, els Kuku Yalanji. S’hi poden fer visites amb guies indígenes, però el César va optar per anar-hi tot sol, caminant des del Mossman Gorge Centre (uns 25 minuts). Un cop allà, va fer un parell de caminades per la vora del Mossman River. El moment estel·lar del dia va ser quan se li va creuar un tros de serp pel mig del camí. Parlant amb un local li va dir que no era pas verinosa però que podia arribar a fer 5 metres de llargada.

Les dues caminades de Mossman Gorge són força senzilletes i curtes. La primera de només 600 metres, i la segona, el Rainforest Circuit Track, de 2,5 km. L’únic problema és que precisament per això, estava ple de gent, i en alguns moments, semblava les Rambles. Un cop avançades totes les famílies amb nens, grupets d’avis i companyia, va poder gaudir de racons molt xulos.

El César va estar tot el dia mirant el cel, i pregant perquè uns quilòmetres mar endins, fes millor dia que no pas a terra ferma. Però com veureu a les fotos, no hi va haver sort. Només pujar al vaixell, la tripulació li va recomanar a la Mònica i a tothom que es prenguessin una pastilla pel mareig, perquè la cosa prometia estar moguda.

I ho va estar. La primera hora i mitja és per arribar fins a la Gran Barrera de Corall, concretament al outer reef, és a dir la part exterior que ja dóna a mar obert. Poseidon va a la zona dels Agincourt Ribbon Reefs, suposadament la part més maca de la barrera en tota aquesta zona. Durant el trajecte, van anar explicant com aniria tot, com posar-se l’equipament, i quanta estona tindríem a cadascun dels 3 llocs on faríem snorkel. I mentrestant, el vaixell s’anava movent força, i ni rastre de sol.

La primera aturada va ser a The Point. Amb el cel ben tapat i la mar força picada, feia una mica de por entrar a l’aigua. Però un cop posat el vestit de licra, amb les ulleres, el tub, les aletes i un txurro d’aquells de piscina… un salt, i xof! La visibilitat no era gaire bona (sense sol, què voleu…), però ja vam poder veure els primers peixos de colors.

Després de gairebé una hora a l’aigua, lluitant contra les onades, perseguint peixos de colors i intentant fer alguna foto decent, vam tornar a pujar al vaixell, i ens van dir que en 15 minuts, seríem al segon punt. Això sí, abans de ficar-nos una altra vegada a l’aigua, era hora de dinar. Hi havia diferents amanides (verda, de pasta, de patata), embotit, gambes, fruita… Però calia no atipar-se massa, perquè encara quedaven un parell d’hores a l’aigua.

A Castle Rock ens va fer una mica millor temps. No es pot dir que sortís el sol, però es va aclarir el cel, i amb ell, l’aigua del mar. Allà vam poder gaudir dels diferents tipus de corall, amb les explicacions de la Alyssa, la biòloga marina que ens acompanyava.

El tipus de corall d’aquesta zona exterior de la barrera és corall dur. N’hi ha moltíssims tipus diferents, i encara que els seus colors no són tan llampants com els del corall tou que hi ha més a prop de terra, les seves formes no tenen res a envejar-li. En vam veure dels que semblen un cervell, una coliflor, branques d’un arbre o fins i tot petites taules.

D’aquí vam anar fins el darrer punt de snorkel del dia: Turtle Bay. Com indica el seu nom, aquesta zona és coneguda perquè hi ha força tortugues, però sincerament, no penses trobar-te nedant al costat (o més aviat al darrere, seguint-la, jeje) d’un d’aquests animals. Va ser un moment increïble!! I encara que les fotos no li fan justícia, el record ja no te’l treu ningú! A més, van ser dues, no només una. Vam tenir molta sort!

Quan fas snorkel, el més aconsellable no és pas anar passant per sobre de l’escull de corall, sinó anar fins a la vora del mateix, i anar-lo seguint. És allà on hi ha més peixos, i encara que no et submergeixes com els que fan submarinisme, els pots veure, encara que sigui des d’una mica més de distància. Això sí, amb el dia que feia, les fotos d’aquesta zona eren gairebé impossibles!

I així és com la Mònica va passar un dia de snorkel per recordar, que hagués estat absolutament increïble, sinó no hagués estat pel maleït temps!

Aquella nit vam anar a dormir a Cairns, i a la recepció del càmping vam sentir una noia que li deia al seu company: “A mi només em queden vint dòlars!”. I clar, els vam preguntar d’on eren, i va resultar que l’Iván i la Mireia eren de Xàtiva, i estaven de vacances, visitant uns tiets. Com era el seu darrer dia i l’endemà havien d’agafar un avió, havien de fer net de menjar. Així que ells van posar el sopar i nosaltres l’ampolla de vi. A la sobretaula ens vam encarregar de sembrar la llavor d’un futur viatge com el nostre, jeje. Ens veiem a la tornada, nois!