I per fi… balenes!!

Després d’acabar amb totes les maduixes -les que vam pesar i les que no- vam continuar el viatge cap al nord. El dia s’estava posant cada vegada més lleig quan vam veure l’opció de fer un scenic drive cap a la costa. I aquí és on entra en joc la Dorothy, una iaieta encantadora que estava ben avorrida un diumenge a la tarda fent-se càrrec de l’oficina de turisme de Kempsey. Quan vam entrar i la vam veure amb el seu jersei de llana groc i les faldilles aquelles que porten les iaies, vam pensar que no ens ajudaria gaire. Però estàvem molt equivocats. No només ens va recomanar l’scenic drive sinó que pràcticament ens va fer el planning pel dia següent sencer.

Així que seguint les seves indicacions vam anar cap a Crescent Head, el paradís dels surfistes que van buscant “l’onada” (paraules textuals de la Dorothy). Un cop allà ens vam trobar uns quants surfistes però… una mica madurs, per dir-ho suaument. No sabem si era l’hora del dia, el dia de la setmana o què, però aquesta és la realitat. Llegint ens vam assabentar que aquest indret va ser un dels primers llocs on els surfistes provinents de Sydney s’aturaven en l’època dels 50 per surfejar. De fet, el poble és una National Surfing Reserve. Nosaltres vam estar una estona passejant per la costa i sincerament ens van fer més gràcia els dofins que no pas els surfistes.

Pel dia següent l’agenda deia que havíem de visitar (si més no, de veure) la Trial Bay Gaol. En el segle XIX la Trial Bay era un punt de refugi pels vaixells a mig camí entre Sydney i Brisbane. De fet, la presó es va aixecar per acollir els presoners encarregats de construir el trencaonades. Van trigar més de 9 anys en fer la presó i finalment la construcció del trencaonades es va abandonar perquè les condicions climàtiques no permetien avançar en la seva construcció. La presó es va tancar fins la primera guerra mundial, quan va servir per tancar uns quants alemanys. Tot això ho sabem gràcies als cartells explicatius a l’entrada de la presó, perquè els 10$ que costava l’entrada ens van fer enrere. Així que li vam donar un cop d’ull des de fora i vam baixar fins al trencaonades.

De tornada, pel camí cap al pàrquing, vam començar a veure milers de cagallons negres, massa grans per ser de cabra i massa petits per ser de cavall. I és que aquesta zona està plena de cangurs. Una mica més endavant ens vam trobar amb els culpables; bé, només amb dos.

Però el millor moment va ser quan mentre el César estava fent fotos de la presó es va sentir un crit salvatge, alguna cosa així com: Césaaaaar, BALENEEEEES!!!! S’han fet esperar però finalment les hem pogut veure. Davant nostre teníem un parell de balenes geperudes (ho sabem perquè els hi vam poder veure l’aleta dorsal). Estaven una mica lluny però encara i així vam poder veure com feien uns quants saltirons. I encara que a les fotos semblen petites, fan uns 10-15 metres de llargada.

Ja havíem fet el dia! Amb balenes i cangurs ja ens donàvem per satisfets, però la Dorothy va insistir en que féssim algun dels hikes que es poden fer per la zona del far. L’Smoky Cape Lighthouse és el far més elevat de la costa est australiana i fins allà ens en vam anar per fer alguna de les caminades.

La més coneguda és la que porta des de la presó fins al far, però són més de 10 quilòmetres només l’anada i no teníem pas tant de temps. El que vam fer va ser començar aquesta caminada fins l’enllaç amb el Green Island Track, que et porta fins a l’extrem oposat de la badia on hi ha el far.

El camí comença amb una zona selvàtica fins que s’arriba al trencant cap al mirador de Green Island. Allà el camí està una mica menys definit, però al fons pots veure el mar i tens clar quin ha de ser el punt final. Des d’allà es tenen unes vistes espectaculars, tant del far com de l’illa.

En total van ser uns vuit quilòmetres, suficient per gaudir del paisatge i no cansar-nos gaire i anar a dormir amb la sensació d’haver tingut un gran dia.