Daintree National Park

Els que sabeu alguna cosa de geografia australiana deveu estar pensant que des de Brisbane al Daintree National Park hi ha un tou de quilòmetres, però ja us vam dir que si no ens posàvem les piles, estàvem venuts! Però no us penseu que vam fer-ho d’una tirada.

Vam fer una parada de 2 dies a Airlie Beach i Bowen. A Airlie Beach la gent hi va a fer un vol escènic sobre la Gran Barrera de Corall, una excursió d’un dia a les illes Whitsundays o fins i tot a fer snorkel al voltant d’aquestes illes, al que es coneix com la part interior de la barrera de corall. Però l’ambient de poble de platja turístic i el mal temps van fer que només hi estiguéssim un dia (o mig, més aviat). Vam fer una caminada fins un mirador, el Honey Eater Lookout, des d’on suposadament es tenen unes bones vistes d’Airlie Beach i en un dia clar, fins i tot es poden veure les Whitsundays. Però no va ser el cas. Fins que no vam tornar a baixar del mirador, no es va arreglar el dia.

Així que quan va sortir el sol, vam pensar que podia ser un bon dia per anar a la platja i potser fins i tot fer un bany. Allunyant-nos d’Airlie Beach, ens en vam anar fins a Dingo Beach, més o menys de camí a Bowen. La platja ens va agradar molt: l’aigua era molt clara i no hi havia gairebé ningú, cosa que ens va fer pensar que alguna cosa passava. Però estàvem ben animats i ens vam posar els banyadors, disposats a fer una remullada. La nostra sorpresa va ser que un cop a l’aigua, vam veure que per molt que entréssim al mar, allò no tenia gens de profunditat, i l’aigua amb prou feines ens arribava als turmells.

Així que una mica decebuts, ens en vam anar cap a Bowen amb l’esperança de tenir-hi més sort. Concretament, vam anar fins a Horseshoe Bay, on a més de gent, hi havia unes onades que no convidaven a entrar al mar.

Després de 4 fotos, vam decidir provar sort amb la tercera platja del dia, Rose Bay, un parell de quilòmetres més enllà . Segons deia en un cartell, era una “award winning beach” (una platja que havia guanyat un premi, no sabem quin). Però ens vam tornar a trobar la marea baixa, i ja vam desistir del tot del bany en una platja que tampoc ens va semblar res de l’altre món. Això sí, a la sorra vam detectar una sèrie de boletes de sorra perfectes, que ens van fer molta gràcia. Estaven al voltant d’un forat, i feien unes composicions ben curioses. Creiem que són obra d’alguna mena de cranc petit, però no podem assegurar-ho, perquè no vam veure cap dels “artistes”.

Després d’una trobada de 3 furgonetes SpaceShips al càmping d’Airlie Beach, i de parlar amb una parella de canadencs que estaven fent la mateixa ruta que nosaltres (també en 42 dies!!), però en sentit invers, vam veure com aquests feien servir la versió estiuenca de la furgoneta per dormir. Nosaltres fins ara no ho havíem provat, perquè feia “fresqueta” a les nits, però amb el clima de la costa, ens vam estrenar a Bowen. I ens va encantar! Tens força més espai vital, el sostre no et queda tan a sobre i pots veure les estrelles.

I en aquest punt va ser quan a la Mònica se li va ficar al cap, que per una vegada que estava a Austràlia, potser era un bon moment per fer snorkel a la Gran Barrera de Corall. I després de molt mirar i preguntar a diferents llocs, vam creure que fer-ho des de Port Douglas era la millor opció. Això només ens feia desviar-nos 700 km cap al nord, per haver de tornar-los a baixar després. I què són 1.500 km més en una volta de 10.000?

Però com les sortides no sempre es poden contractar d’un dia per l’altre i nosaltres ens vam decidir a última hora, ens va quedar un dia lliure pel mig, que vam aprofitar per anar al Daintree National Park. Aquest és un parc que està encara uns quilòmetres més amunt, però “de perdidos al río”. I parlant de rius, per arribar-hi s’ha de creuar el Daintree River amb un ferri tipus transbordador, pagant 24$ per l’anada i la tornada (i el més fotut és que no hi ha alternativa). Després cal fer uns 40 km més fins al Cape Tribulation, i pel camí et vas trobant tot de senyals que t’avisen que et pots trobar amb un cassowari, una au d’1,5-2 metres d’alçada, que no vola, i que es veu que es força perillosa. Només n’hi ha a Nova Guinea i al nordest d’Austràlia, i estan en perill d’extinció. Per això et demanen que si en veus un, ho informis al personal del parc, i que condueixis amb precaució, perquè l’índex de mortalitat més gran d’aquests animals és a causa de topades amb vehicles de motor.

Al Cape Tribulation ens vam trobar amb una platja força salvatge, on no et recomanen que t’hi banyis per dos motius: hi pot haver cocodrils i també meduses. Per la picadura de les segones hi ha una ampolla de vinagre, però si t’enganxa un cocodril, poca cosa hi ha a fer…

De baixada vam anar fent diverses aturades. La primera va ser per fer el Marrdja Walk, un passeig de poc més d’un quilòmetre pel mig d’un manglar.

La següent parada va ser a Thornton Beach, on tampoc recomanen banyar-s’hi, però on hi vam veure un parell de valents dins l’aigua. Allà vam trobar més pilotetes de sorra a la platja, en aquest cas amb uns dissenys més artístics que els de Bowen.

I com ja era l’hora de dinar, ens vam apropar a Cow Bay, on una família ens va regalar mig coco i un llangardaix força gran ens va venir a saludar. Després del pícnic, vam fer un cop d’ull a la platja abans de continuar la ruta.

I per acabar ens vam deixar el Jindalba Walk. Allà hi havia dos opcions: o bé fer un circuït curt de només 700 m, o bé fer una caminada de 2,7 km, segons el cartell empinada, rocosa i només apta per “adventurous walkers”. El camí era xulo i molt complicat; l’únic problema era que estava una mica enfangat de les pluges dels dies anteriors.

I en el proper capítol… maleït temps!!!