Perth: Jennifer, Jamaica i Charleah

Aquest couch té la seva gràcia. Sempre que busquem possibles hosts, mirem que tinguin bones referències, que hagin acollit gent en els últims mesos, que semblin bona gent i que estiguin el més a prop del centre de la ciutat que anem a visitar. En aquest cas vam desestimar a una parella moníssima, perquè vivien a 25 km cap al nord i quan la Jennifer ens va contestar que acceptava la nostra sol·licitud i vam veure que vivia a 52 km!! de Perth… se’ns van caure a terra! Però com que només quedava un dia i no teníem res més, vam acceptar.

La Jennifer viu entre Rockingham i Warnbro, a 40 minuts en tren de Perth. La veritat és que la zona és molt xula i la casa de lloguer on viu té unes vistes espectaculars al mar. Comparteix la casa amb el seu cosí i evidentment amb les seves dues filles, la Jamaica de 18 anys i la Charleah de 9. És una casa enorme davant la platja a on s’acaben de mudar fa un mes i on hem dormit en una habitació amb un matalàs a terra.

La Jennifer és xef, però ara mateix està de baixa perquè darrerament ha tingut alguns problemes que l’han feta passar per quiròfan. Així que ens va poder venir a buscar a l’estació de tren i ha estat amb nosaltres els dos dies que hem estat a casa seva. És una mica desorganitzada, xerra pels descosits i la seva vida gira al voltant d’Espanya. Ens va explicar una història una mica surrealista referent al seu avi i la recerca dels seus orígens espanyols en un viatge per l’Espanya profunda que la va portar per Burgos, Covarrubias i no sabem on més, tot plegat una mica difícil de creure.

Ens hem quedat dues nits a casa seva, però només hem tingut un dia per poder visitar la zona. Així que ens va portar a conèixer la costa de Rockingham i a menjar un fish and chips que més aviat s’hauria de dir shark and chips, perquè els talls que vam menjar eren de tauró. Boníssims!

Com sempre hem mirat de cuinar alguna cosa i ara feia temps que no fèiem una truita de patates. El que no ens esperàvem era que ella ens sorprengués fent un allioli per acompanyar-la 😉

Ha estat una experiència… diferent. I no ens entengueu malament, que diferent no vol dir dolenta. Potser no és la persona amb qui més hem connectat, però sí probablement la que més temps ens ha pogut dedicar. Tot i això hem de dir que ens ha tractat molt bé i que s’ha preocupat per a que ens sentíssim com a casa.

Al César cada vegada que sentia el nom Jennifer, li sortia la cançó d’Els Catarres, però no li ha cantat perquè creiem que no ho hagués entès.