Els Pinnacles i l’Aina

Com us vam avançar en el post anterior, vam fer nit en un poble de nom curiós: Cervantes. Però el que realment ens va sorprendre van ser els noms dels seus carrers: Catalonia, Aragon, Seville, Barcelona, Gerona, Corunna, Talavera… Dels noms dels carrers no en coneixem l’origen, però del nom del poble sí: una embarcació, de nom Cervantes, es va enfonsar a la costa d’aquest poble al 1844 i van decidir posar-li el seu nom.

El càmping que vam escollir estava al costat de la platja, i així vam poder gaudir d’una posta de sol d’aquelles de les bones. Per aquí totes les platges són de sorra blanca, blanquíssima i ben fina i amb quatre núvols mal comptats, el cel agafa uns colors espectaculars.

Ens vam aturar a Cervantes, perquè és el poble més proper al Nambung National Park, on volíem anar a veure els Pinnacles. Però de camí ens vam aturar al Llac Thetis, un dels pocs llocs al món on es poden trobar estromatòlits, els “fòssils vivents” més antics. El causant de la seva formació és un cianobacteri semblant als trobats en fòssils de 3.500 milions d’anys. L’aigua del llac és alcalina i pobra en nutrients, però proporciona un entorn ideal per aquestes comunitats microbianes.

Una mica més endavant s’arriba al mirador Hansen Bay i ja que estàvem per allà, ens hi vam apropar. Un cop més ens vam trobar amb unes platges d’aquelles de pel·lícula, i el millor és que no hi havia ningú. És hivern i de ben segur que l’aigua està ben freda, però amb el solet que fa, no descartem fer un bany algun dia d’aquests. A més, per segon dia consecutiu, ens van venir a visitar una colla de dofins, nadant just a tocar de la platja. No els enganxem mai del tot amb la càmera, però anem millorant! Tard o d’hora esperem poder ensenyar-vos una foto en condicions. 😉

Després ja vam anar cap al Nambung N. P. Al bell mig d’aquest parc nacional hi ha el Pinnacles Desert, amb milers de pilars de pedra calcària, l’origen dels quals no està del tot clar. Hi ha diferents teories sobre la formació dels pinacles. L’una diu que és una mena de bosc petrificat, format sota les dunes fa milers d’anys; l’altra parla d’un procés químic on la pluja àcida va dissoldre la pedra calcària, deixant-ne només els pilars que es poden veure en l’actualitat. Nosaltres, que no hi entenem gaire, només podem dir que és una excursió que val la pena, ja que el paisatge del desert amb els pinacles, tot de colors daurats, si més no, impressiona.

Per veure el Pinnacle Desert, hi ha dues opcions: o bé pots fer una caminada d’1,2 km, o bé fer un recorregut de 4 km en cotxe, durant el qual et pots anar aturant cada pocs metres, i caminar i fer fotos per entre mig de les pedres. Volíem fer la caminada després de fer la volta en cotxe, però vam veure que era més o menys el mateix que ja havíem vist.

I per acabar, us deixem amb dues imatges que per nosaltres, i sense haver estat encara al centre del país, resumeixen molt bé el que caracteritza Austràlia: sorra vermella i cangurs.

Per cert, pels qui us pregunteu pel títol d’aquest post, us direm que li volem dedicar a l’Aina Laguia Font, que mentre nosaltres visitàvem els Pinnacles, feia la seva arribada al món! La Mònica va tenir un pressentiment aquell matí i no es va equivocar… Així que des d’aquí, els tiets viatgers li enviem molts petons, i esperem que entengui que trigarem una mica més en conèixer-la que la resta de “tiets”. Enhorabona, família!