De Perth a les Blue Mountains

Havíem de tornar la Lucky-Van a Perth abans de la una del migdia de dissabte i no teníem el vol de tornada a Sydney fins a les dotze de la nit. La idea era donar una darrera volta per la ciutat abans d’anar cap a l’aeroport, però la pluja amb que vam començar el matí a Bunbury es va anar convertint en el diluvi universal a mida que arribàvem a Perth. I no és broma, a l’autopista anàvem a 60 km/h i la gent s’aturava al voral perquè no s’hi veia més enllà del cotxe del davant. Els que coneixeu la Mònica ja us podeu imaginar com anava d’entusiasmada dins el cotxe amb la que estava caient. Així que només tornar la furgo vam agafar un bus i ens vam plantar a l’aeroport una mica abans de les 3 de la tarda. Allà vam colonitzar un racó amb uns bancs i un parell d’endolls, i quan vam descobrir que la wifi gratuïta anava a la velocitat de la llum, ja no ens vam moure d’allà fins l’hora de fer el check-in. Vam tenir temps de pujar més de 1000 fotos a Flickr!!

Quan vam fer la reserva del vol Perth-Sydney vam pensar que ens estalviàvem una nit d’allotjament, encara que no va ser ben bé així. El vol sortia a mitjanit i arribava a les 6 del matí a Sydney, però el que no havíem pensat era en les dues hores de canvi horari entre les dues costes australianes. Va ser un vol de menys de 4 hores en companyia de baix cost. Resultat: César 0 hores dormides, Mònica 2,5 hores dormides. I aquí és on entra en escena la millor reserva d’hotel que hem fet en aquests 11 mesos que portem de viatge. Vam fer números i pràcticament ens sortia igual agafar transport públic de l’aeroport al centre de Sydney i una habitació compartida en un hostel que quedar-nos en un hotel a prop de l’aeroport. Vam arribar als apartaments Meriton a les 8 del matí pregant per que ens deixessin fer el check-in (l’hora d’entrada eren les dues del migdia), i no només ens van deixar entrar sinó que la noia de recepció, molt maca ella, en sentir que érem de Barcelona ens va “upgradar” l’estudi que havíem reservat a un apartament amb dues habitacions. Quan ho vam veure, volíem plorar. Hem deixat de ser motxilers per un dia. 🙂

No vam sortir de l’apartament fins el dia següent a les 10 del matí per anar a recollir la nova furgo. Per la costa est hem llogat una van amb Spaceships (òbviament l’opció més barata que vam trobar). Aquesta vegada no hem hagut de batejar-la, perquè totes les vans d’aquesta companyia tenen nom. La nostra és diu Delphinator, Delphi pels amics. És el mateix model que la Lucky, amb 150.000 km menys (que es diu aviat!) però amb uns quants cavalls de menys també. Li passa el mateix que a la Mic-Van; a les pujades, li pesa el cul. Això sí, alguna cosa positiva havia de tenir i és que el llit és molt més còmode, està millor estructurada interiorment, té una petita nevera elèctrica, connexió per a Ipod (tornarem a escoltar a Love of Lesbian i a Els Amics de les Arts!!!) i fins i tot DVD.

El nostre primer destí a la costa est eren les Blue Mountains, un altiplà rocós amb canyons de fins a 760 m de profunditat. El nom ve donat pel color blau que pren la serralada quan es veu de lluny, degut a un fenomen físic (dispersió de Mie) que ara no ens posarem a explicar perquè és un embolic. Les dues portes d’entrada principals al parc són Katoomba i Blackheath. Nosaltres vam dormir a Katoomba per mirar de fer alguna caminada per allà. L’atracció més coneguda aquí són les Three Sisters, tres pilars de pedra erosionada pel vent que fins i tot tenen nom: Meehni (922 m), Wimlah (918 m) i Gunnedoo (906 m). És probablement la part més turística del parc i fugint de la munió de xinesos i altres guiris vam fer un parell de caminades curtes perquè la tarda anterior un dels dos va tenir un “problemilla” a l’esquena en agafar la motxilla (no qui esteu pensant!) i no estava per grans esforços. Així que vam anar a fer un cop d’ull a les Laure Cascades i a les Gordon Falls.

Després de dinar vam tornar al mirador Echo Point, per tenir unes millors vistes de les Three Sisters i fins i tot vam baixar fins a la base d’una d’elles per veure-les més d’a prop. Per acabar el dia ens vam apropar a les Katoomba Falls. El problema és que en aquesta època de l’any no hi ha gaire aigua i les cascades es veien una mica tristotes.

El matí següent, ja amb les esquenes completament recuperades (Sant Voltaren fa miracles) ens vam aturar al punt d’informació de Blackheath on un iaio molt trempat ens va recomanar les dues millor caminades de les Blue Mountains (segons ell, és clar). Pel matí ens va aconsellar fer el Gran Canyon Track, una caminada que comença a l’Evans Lookout.

Es tracta d’una caminada pel bell mig del Grand Canyon. Els primers vint minuts van ser de baixada, amb uns esglaons bastant empinats que feien patir força els genolls. Després, un cop a baix, canviava completament la vegetació i contràriament a l’esperat ens vam trobar amb una mena de bosc tropical i moltes falgueres que ens van recordar a Nova Zelanda.

La caminada per la part més fonda del canyó et porta només uns vint-i-cinc minuts. Un cop feta aquesta part, es puja una mica i es continua la caminada entre mig de les parets del canyó. La darrera part òbviament és de pujada, per acabar de tancar el loop i arribar al lloc de sortida. En total van ser dues hores i mitja d’una caminada que ens va sorprendre positivament.

Després de recuperar forces amb el dinar, vam anar al Govetts Leap Lookout, des d’on sortia la caminada a Pulpit Rock. El iaio d’informació ens havia dit que la féssim per la tarda, que era quan el sol il·lumina tota la paret de pedra i es tenen les millors vistes. També ens havia dit que anar i tornar eren dues hores i quart, però quan vam veure el cartell que deia: 3 km 1.5 h one way i, tenint en compte que estàvem una mica cansats del matí, ens ho vam repensar per un moment.

Però ja que estàvem allà, vam pensar que era un bon lloc on començar a cremar els vins que ens beurem en els propers dies a Hunter Valley, així que vam tirar milles. I va ser tot un encert! Perquè el recorregut per la vora dels penya-segats va ser increïble. La llàstima va ser que feia un vent descomunal, que en moments on no estàvem arrecerats podia amb la Mònica i tot. El punt final de la caminada és el Pulpit Rock, un tros de pedra enorme que sobresurt del penya-segat, on hi ha un mirador no apte pels que tinguin vertigen.

Al final sumant l’hora i quart d’anada amb l’hora de tornada (es va ennuvolar i teníem por de que es posés a ploure) va resultar que l’avi tenia raó i la caminada era de dues hores i quart. 😉