Golden Bay

Pels que esperàveu el desenllaç del post anterior, només 5 cèntims de com va anar la cosa. Després de matinar molt, el viatge en ferry, la biodramina i unes quantes hores de corbes amb el cotxe, vam consultar el Campermate per trobar un lloc per dormir a Nelson. El Campermate és una aplicació del mòbil que ens van recomanar una parella d’alemanys, i que va molt bé per trobar càmpings, banys públics, benzineres, centres d’informació, etc. Vaja, la panacea dels campistes! Allà vam veure que es podia passar la nit amb la furgo a l’aparcament del centre d’informació al mig de la ciutat, ja que hi ha uns lavabos públics allà mateix.

Hi havia altres furgonetes, però ens feia una mica de cosa treure la taula, les cadires i el càmping-gas, així que vam buscar un lloc per sopar. El problema va venir quan sent un dissabte a la nit, no hi havia gaires opcions: una pizzeria, un lloc de kebabs, un xino i un Burger King. Volíem la pizza, però el Burger era més econòmic. Així que sense que serveixi de precedent, vam sopar envoltats d’adolescents i ens en vam penedir al minut 2 (pel menjar, no per la companyia).

Però com totes les desgràcies no venen soles, al matí següent la bateria de la Mic-Van va morir. Gràcies a uns nois que ens van posar les pinces, vam arribar fins el proper poble, on en vam comprar una de nova i ens vam estrenar com a mecànics.

Per fer-nos passar la pena, ens en vam anar a fer una caminada: el Takaka Hill Walking Track. Vam començar l’excursió per una zona de roques càrstiques, que un cop vam pujar a una petita muntanya, ens va regalar unes vistes espectaculars de la zona.

Un cop a dalt podíem desfer el camí fins l’aparcament, o seguir un parell d’hores més, fent una ruta circular, passant per un bosc i després per una zona plena d’unes plantes que vam batejar com “suputamadre”. L’explicació és ben senzilla: tenien unes punxes maques, maques. N’estava ple i hi havia trossos del camí que ens arribaven fins al pit. Sort que aquell dia, els dos anàvem amb pantalons llargs, perquè davant nostre anava una família que va acabar amb les cames ben esgarrinxades.

 

 

 

 

 

 

Aquella nit vam dormir a un càmping a Takaka, la porta d’entrada nord del Abel Tasman National Park. Aquest parc porta el nom del navegant holandès Abel Tasman, que al 1642 va arribar per primer cop a Nova Zelanda, concretament a la Golden Bay, que és com s’anomena aquesta badia. Així que el matí següent no vam poder resistir-nos a fer una excursió per allà. L’Abel Tasman Great Walk és una de les grans caminades de NZ; són 52 km de camí que es poden fer entre 3 i 5 dies, dormint als refugis i càmpings que hi ha. Nosaltres no tenim l’equipament necessari per fer-la, així que ens vam conformar amb un petit tast.

A més, a l’hora de planificar la ruta, també s’ha de tenir en compte l’horari de la marea baixa, ja que hi ha alguns trams d’aquestes caminades que passen per la platja, i només es poden creuar quan la marea baixa ho permet. Per això, nosaltres vam començar l’excursió a Wainui Bay, anant fins al Separation Point i passant per Whariwharangi Bay.

Van ser 18 km anar i tornar, i com sempre, vam trigar una hora menys a la tornada (5 hores en total). Ens va tornar a fer molt bon dia, i fins i tot vam acabar amb les galtes una mica vermelles.

Després de la matada del dia anterior, l’endemà ens vam dedicar al que aquí li diuen “short walks”, és a dir, caminadetes de 30-60 minuts. En primer lloc ens va acostar a Laberinth Rocks Park, a un parell de quilòmetres al nord del càmping de Takaka. És un petit “laberint” de pedra calcària. L’aigua i el vent han modelat aquestes roques formant canyons i escultures naturals. No és que siguem uns cracs de la imaginació, però de les 18 suposades formes només en vam reconèixer menys de la meitat. Algunes no hi havia per on agafar-les!

I d’allà ens en vam anar fins a les Te Waikoropupu Springs. Últimament la Mònica estava una mica farta de tantes cascades, així que el César aquest cop la va portar a veure una font d’aigua natural. El tema és veure aigua, però enlloc que caigui de dalt, que surti de baix! No ho sabíem fins que vam arribar allà, però les  Waikoropupu Springs són una de les fonts amb les aigües més clares que s’han mesurat mai, amb una visibilitat de 63 metres. És tan clara que si no fos pel moviment de l’aigua quan brolla, semblaria que estiguessis davant un vidre.

Després de les fonts pensàvem anar tirant cap a baix, però la nit anterior al càmping, xerrant amb uns nois suïssos que també estan voltant pel món, vam estar parlant de Farewell Spit. És un banc de sorra al punt més nordoest de l’illa sud. Per que ens entenguem, és com la Platja del Trabucador però de més de 20 km de llargada i una mica més ampla. Vam conduir fins allà, però ja estàvem una mica cansats i finalment només ens vam apropar a la platja de Wharariki. El més curiós és que el César havia estat en aquesta platja fa 4 anys amb en Xavi i no se’n va recordar fins que vam ser-hi. Igual que llavors, vam estar-hi completament sols.

I fins aquí el nostre pas per la Golden Bay, que ens ha agradat molt. Ara ens en anem cap a Malborough, la zona de vins, a fer tastets.