CHRISTCHURCH 22.2.11
A una hora de Kaikoura, hi ha la ciutat més gran de l’illa sud, Christchurch. Malhauradament, en els darrers anys se n’ha sentit molt a parlar internacionalment, pels 2 grans terratrèmols que va patir al setembre de 2010 i al febrer de 2011. El primer, de 7,1 a l’escala de Richter, va ser de matinada i no va causar morts però sí moltes destrosses materials. Si hem de ser sincers, nosaltres només teníem coneixement d’aquest, perquè aquell any es celebrava el campionat mundial de rugby a Nova Zelanda. Un cop a la ciutat ens hem assabentat que el que va ser realment devastador va ser el del 22 de febrer de 2011. Aquest va ser de menor intensitat, 6,3 a l’escala de Richter, però el fet de tenir l’epicentre més a prop de la ciutat, que les estructures d’alguns edificis estiguessin malmeses per l’anterior terratrèmol i que fos a les 12.51 del migdia va fer que s’esfondressin diversos edificis del centre, provocant així la mort de 185 persones.
Han passat més de 3 anys, i la sensació que hem tingut passejant per la ciutat ha estat desoladora. Hi ha un munt d’edificis aguantats amb bastides, d’altres envoltats de tanques, altres completament abandonats i molts solars dels edificis que van caure. Entre que el dia era ben gris, plovisquejava una mica i que era diumenge al matí i hi havia poca gent, semblava una ciutat fantasma.
Un dels edificis emblemàtics de la ciutat, i el més fotografiat fins el terratrèmol, era la catedral. Com podeu veure a la foto, la torre principal ja no hi és, i també va caure part de la façana principal. Per això es va fer construir la catedral Transicional de Christchurch, també anomenada Cardboard Cathedral, ja que està feta principalment amb cartró.
Al costat de la nova catedral hi ha dos dels espais commemoratius de la catàstrofe. Un d’ells és el solar on hi havia l’edifici de la CTV, la televisió de Canterbury, i on van morir més de 100 persones aquell dia. L’altre és una exposició temporal, “185 empty chairs”. Es tracta d’una instal·lació d’art en memòria de les 185 persones que van perdre la vida. Cada una de les 185 cadires és única, representant així la individualitat de cada persona.
La població de Christchurch ha disminuït, hi ha molts edificis buits i semi-derruïts però les màquines de les obres treballen 7 dies a la setmana. Així poc a poc, la ciutat es va recuperant d’aquell desastre. La zona més afectada va ser el centre, i per allà és per on circula el tramvia, una atracció turística que pretén donar una mica de sensació de normalitat a aquella zona, encara que sigui amb un trajecte més curt del que tenia originalment.
D’altra banda, hi ha clares mostres que tot encara no s’ha normalitzat. A banda de les fotos que us hem ensenyat abans, hi ha una part del centre que fa olor de provisionalitat. Veure que hi ha cafès o bancs instal·lats en un contenidor de vaixell i envoltats de furgonetes-parada de menjar ràpid, fa una mica de feredat.
Després de dinar, com ja no plovia, vam aprofitar per fer un passeig pel jardí botànic, que es troba dins del Hagley Park, un senyor parc de 165 hectàrees. Segurament és aquest i els molts altres parcs de la ciutat, els que fan que Christchurch sigui anomenada la Garden City.
I ja per acabar, vam voler fer un cop d’ull al Museu de Canterbury, que era just al costat. De les dues plantes del museu, el que realment ens va interessar va ser una exposició de fotografies sobre el terratrèmol de Christchurch, fetes per el departament de policia forense de NZ, que eren els únics que podien estar al centre de la ciutat els dies posteriors al sisme. També ens va agradar una exposició permanent d’aus de NZ, on vam veure els únics kiwis (dissecats, és clar!) que hem vist i que probablement veurem en tot el viatge.
I per amagar-nos de les fortes pluges que han de venir, hem trobat una oferta de 3×2 nits en una habitació amb llit de matrimoni, TV i nevera a un càmping “dels bons” a Akaroa. Així que hem decidit que ja tocava dormir 3 nits en un llit, cosa que no fèiem des d’Auckland, ara fa més d’un mes. Realment li estem traient profit a la Mic-Van, que tot sigui dit, també es mereix un descans.
Fa fredat tantes cadires buides. Es molt maco i molt net el tren. Petons.
Recordem Christchurch com una de les ciutats més boniques de NZ.
Just nosaltres hi vam anar al setembre del 2010. El primer terratrèmol mentre fèiem escala a Los Angeles i no les teníem totes, no sabíem si podríem arribar o no Christchurch, per por que moltes carreteres fossin inaccessibles. Un cop allà vam poder veure com molts edificis s’havien quedat en el no res, però l’església encara estava sencera…. que fort….
Esperem que aquesta ciutat de la illa sud es pugui recuperar ben aviat d’aquest devastador desastre! Com diu en Ray, fa fredat tot plegat!!
Passeu-ho bé al país dels Kiwis! 😉
Una abraçada des de terres catalanes!
Txell i Xavi
Ei macos!
Sí, realment feia feredat. El César va estar aquí l’agost de 2010 i tornar a la ciutat tal i com està ha estat impactant. Demà passat ja marxem cap a Austràlia!
Una forta abraçada