Camí de l’illa sud

Després de deixar el Tongariro N. P. vam decidir que la nostra etapa a l’illa nord havia d’anar acabant. Per creuar d’una illa a l’altra s’agafa un ferry des de Wellington, que en 3 hores et porta fins a Picton, a l’illa sud. Per no arriscar-nos a un viatge mogut, vam mirar la previsió del temps i vam comprar els bitllets per dissabte, que havia de fer un sol espatarrant. Això volia dir que teníem dos dies sense “res a fer”. El primer el vam dedicar a la feina pendent: rentadora, Skype amb la família, esborrar i pujar fotos, fer post… I el segon el vam dedicar a Wellington, la capital de Nova Zelanda.

De fet no hi volíem anar perquè ens havien dit que era impossible aparcar-hi (sense pagar) i com ja heu sabeu, les ciutats no són la nostra prioritat. Però al final li vam donar una oportunitat. El primer que vam descobrir és que realment és impossible aparcar. Al centre de la ciutat, a les zones d’aparcament (de pagament), només pots estar-hi 2 hores. Així que preguntant a Informació ens van recomanar l’aparcament del Museu Te Papa, el Museu Nacional de NZ. I ja que estàvem allà aparcats (pagant-ho a preu d’or, això sí) i que el museu sí que era gratuït, vam anar a fer un cop d’ull. És un museu enorme amb exposicions molt interessants i molt diferent entre elles: cultura maorí, flora i fauna del país, història de la immigració a Nova Zelanda, etc.

Sortint del museu, com semblava que s’aclaria una mica el dia, vam agafar el Cable Car (funicular) per pujar fins al jardí botànic. Aquest funicular es va inaugurar el 1902 i el 1933 es va canviar el seu mecanisme original de vapor per un d’electricitat. No és només una atracció turística, ja que té 3 parades entre el centre de la ciutat i el jardí botànic. De fet la gent local l’utilitza com a transport públic. Un cop a dalt, a més de les vistes de tot Wellington, es pot visitar un petit museu del funicular amb vagons antics i una mica d’història del mateix.

El jardí botànic de Wellington te gairebé 150 anys i una extensió de 25 hectàrees. Nosaltres només vam fer-hi un petit recorregut, el que recomanen per fer un passeig des de la part més alta fins al centre de la ciutat.

És una caminada que es pot fer en 20 minuts, sempre i quan no t’aturis a tots els petits jardins que hi ha a dins del parc, ni que et passis una bona estona al Lady Norwood Rose Garden, explorant les noves funcions que has descobert a la càmera fotogràfica després de 9 mesos de viatge ;).

I poca cosa més vam fer a Wellington, a banda de menjar un sushi boníssim (Chey Sushi). Cal dir que tota Nova Zelanda està plena d’asiàtics i que hi ha molts llocs –i molt bons- de menjar oriental.

L’endemà teníem el ferry a les 9 del matí i com que la Mònica (igual que la Laura, la germana del César) en temes de check-in es posa molt nerviosa, a un quart de vuit ja érem a la cua per embarcar la Mic-Van. Fotia un fred de cal déu i com que no era qüestió d’estar una hora amb el motor encès, ens vam quedar pajaritos! Ens va tocar el Kaitaki, una bèstia de ferry on no hi paraven d’entrar camions, cotxes i furgonetes.

Si us fixeu a la foto del mapa veureu que tota la part nord de l’illa sud està plena d’una mena de canals per on entra el ferry per arribar fins a Picton. Així que la darrera part del viatge la vam fer a la coberta del desè pis, gaudint de les vistes i del bon temps.

En teoria les 3 hores del viatge les havíem d’aprofitar per donar un cop d’ull a tota la informació que teníem i decidir, un cop a Picton, si tirar cap a la dreta o l’esquerra. Però la biodramina que ens vam prendre va fer estralls i les dues primeres hores les vam passar mig estabornits. Així que en una decisió d’última hora, vam escollir la Queen Charlotte Drive. Aquesta és una carretera de moltes corbes que voreja un dels canals dels quals us hem parlat abans. Van ser uns 60 km anada i tornada, fent parades contínuament per gaudir del paisatge, fer fotos i prendre alguna cerveseta en una de les platges de Portage Bay; o sigui tot un encert.

I el dia hagués estat perfecte si no fos perquè el vam acabar sopant a un Burger King i dormint a l’aparcament del centre d’informació d’una ciutat. Això sí, GRATIS! Però aquesta és una altra història que serà explicada en un altre moment.