Mordor haurà d’esperar

Vam deixar a la Marta i l’Àlex camí de Wai-O-Tapu el matí següent de la nostra trobada. Nosaltres vam deixar Rotorua per anar tirant cap al sud, encara sense saber ben bé on aniríem a dormir, ja que teníem intenció d’anar al Tongariro National Park, però la previsió meteorològica no era massa favorable. En aquest parc es fa el Tongariro Alpine Crossing, una caminada de 19,4 km que diuen que és una de les caminades d’un dia més maques del món. El César, quan va ser per aquí ara fa 4 anys, es va quedar amb les ganes de fer-la, ja que era ple hivern i hi havia massa neu al Tongariro.

De tota manera havíem d’anar tirant cap avall, així que aquell dia vam aprofitar per fer una visita a les Huka Falls. Aquestes cascades tenen una aigua del color blau turquesa dels glaciars, i cada segon hi baixen 220,000 litres d’aigua. Això es deu a que el riu Waikato, que normalment té 100 metres d’ample, passa per una zona volcànica més estreta i tota l’aigua s’acumula en molt menys espai. “Huka” en maorí significa escuma, ja que com us podeu imaginar, quan cau tanta aigua de cop, es forma un munt d’escuma a la superfície de l’aigua. Llàstima que no feia gaire bon temps i el color de l’aigua no s’aprecia del tot!

I gràcies als milions de fulletons que el César va arreplegant per tot arreu, ens vam assabentar que uns quilòmetres més endavant hi havia una presa d’aigua del riu Waikato, que s’obre 3 vegades al dia durant 15 min. I vam anar-hi expressament a l’hora d’una d’aquestes obertures de comportes.

Aquestes dues visites van fer que no arribéssim fins el Llac Taupo fins a la tarda. I en aquest punt vam decidir anar cap a Mordor. Pels que no sou experts en el tema, el Tongariro és el volcà on a les pel·lis d’El senyor dels anells, Frodo ha de llençar l’anell per destruir-lo. Havíem trucat al centre d’informació del parc, i tot i que ens havien dit que no faria bon temps, vam decidir apropar-nos-hi igualment per veure si esperant un parell de dies, podíem fer el Tongariro Alpine Crossing.

La nostra sorpresa va ser quan una hora després d’arribar al càmping que hi ha al costat del Visitor’s Centre, i mentre estàvem fent el sopar, van entrar per la porta… la Marta i l’Àlex!! Per segona vegada, i aquesta també sense quedar, ens vam tornar a trobar!! Ells havien pensat el mateix que nosaltres i així vam poder compartir un altre sopar junts i l’excursió del dia següent.

Degut al mal temps, el noi del Visitor’s Centre ens va recomanar una caminada curteta: un parell d’horetes d’anar i tornar a les Taranaki Falls. Feia fred, estava ennuvolat, però almenys vam poder fer un volt pel parc nacional amb la Marta i l’Àlex. Ells després d’aquesta petita excursió ja se’n van anar cap a Wellington, mentre que nosaltres, “cabezones” com som, ens vam quedar allà, donant-li al temps una última oportunitat de millorar.

Però el que va passar, és que el dia següent, enlloc de millorar, ens vam despertar amb neu. A la Mònica li van entrar tots els mals i gairebé sense esmorzar, volia fotre el camp abans no ens quedéssim atrapats a Mordor. Però la previsió pel dia següent (sol i cel clar) i la insistència del César va fer que ens quedéssim allà, això sí, amb un fred de collons! Vam passar tot el dia a la zona comú (amb calefacció!!) del càmping, i els que teniu Facebook ja sabeu com vam passar la nit: abrigats amb mil capes i a 4 sota zero a fora de la Mic-Van, de manera que al matí següents se’ns havien glaçat els vidres per fora i PER DINS!!

La recompensa va arribar en forma d’un cel totalment blau i un sol espatarrant al matí següent. Però amb la mà de neu que havia caigut el dia i la nit anteriors, era impossible fer el Tongariro Crossing. Així que el noi del Visitor’s Centre ens va recomanar el Tama Lakes Track, una excursió de 17 km fins a uns llacs des d’on en dies clars -com era el cas- hi ha unes vistes espectaculars del Mount Ruapehu i el Ngauruhoe. Els primers 45 minuts vam tornar a fer el mateix camí que havíem fet dos dies abans amb la Marta i l’Àlex, i com podeu veure a les fotos, la cosa no tenia res a veure.

Un cop passades les Falls, anàvem agafant alçada, i anàvem trobant una mica més de neu i gel. Però la veritat és que el camí estava molt bé, i només vam patir una mica per creuar el riu que s’havia congelat. Per la resta, la neu i el gel només ho feien encara més maco del que deu ser habitualment.

I després de creuar el riu ja s’arribava a la part del camí on es podien veure les dues muntanyes, una a cada cantó. Els cims nevats del Ruapehu i el Ngauruhoe ja ens van acompanyar la resta del camí fins als llacs.

I pel final us deixem les vistes increïbles des del Tama Upper Lake (el llac de dalt, vaja). Van ser tres hores i mitja d’anada i dues i quart de tornada; ja sabeu que se’ns donen millor les baixades! Vam arribar rebentats, però ens va encantar, i després de 3 dies d’espera, va valer molt la pena!

Què, com us heu quedat?? 😉