Valladolid, La Sultana del Oriente

“Cansats” de tanta platja paradisíaca, deixem Tulum per conèixer Valladolid i des d’allà acabar de veure algunes de les ruïnes maies que ens queden. A Valladolid li diuen La Sultana del Oriente per la bellesa de les seves edificacions colonials.

És una ciutat petita, no arriba a 50.000 habitants, i els seus carrers estrets amb casetes de colors fan que sigui molt agradable passejar-hi. A diferència de Tulum, aquí hem tingut més sensació d’estar a Mèxic, bàsicament perquè aquí hi ha més mexicans que no pas turistes i a poc que t’allunyes del Parque Central, trobes botigues, taquerias, tortillerias… en definitiva, comerç local.

I parlant del Parque Central, com sempre des que voltem per aquestes terres, és el centre del casc històric. Des d’aquí surten els carrers cap als principals atractius turístics de la ciutat i està presidit per la Catedral de San Servacio. En aquesta plaça, Valladolid hi tenia una piràmide maia que va ser enderrocada pels espanyols, que van aprofitar les seves pedres per construir l’església parroquial i el palau municipal. Avui dia, al mig de la plaça hi ha una font: La Mestiza, que ret homenatge a la dóna yucateca, fusió de la dóna maia i l’espanyola.

 

 

 

 

Nosaltres ens hem allotjat en un  hostel a 3 quadres de la plaça, al barri de La Candelaria, un dels més bonics de Valladolid per la seva arquitectura colonial. Des del hostel es pot veure l’església de La Candelaria a un cantó i la Biblioteca a l’altra, i una mica més enllà està l’ex-teleria La Aurora, la primera fàbrica tèxtil del Yucatán.

Valladolid és la segona ciutat més important del Yucatán després de Mérida, tot i ser la més antiga. Es va fundar al 1543 i a més de Sultana del Oriente també se la coneix com a Ciudad Heroica. Hi ha tot una sèrie d’esdeveniments a la història de Valladolid que fan que rebi aquest nom. El primer és un enfrontament entre conqueridors i maies només 3 anys després de la fundació de la ciutat. El segon és la proclamació d’independència del Yucatán de la República Mexicana. Al gener de 1847, 300 homes van resistir uns dies el setge de 3000 soldats. Això només va ser el preludi de la Guerra de Castas, la tercera vegada que Valladolid mostraria la seva heroïcitat, assetjada durant 2 mesos. Aquesta guerra va enfrontar els nadius maies amb els seus opressors (els blancs). En aquesta guerra la població de Valladolid va passar de 100.000 a 22.000 persones entre morts i desplaçats.

Un lloc que va tenir un paper important en aquesta guerra va ser el Convent de San Bernardino de Siena. És un convent que té la particularitat de tenir un cenote en els seus terrenys. Els cenotes són una depressió geològica amb aigües subterrànies, que estan connectats entre sí. Generalment són una mena de coves amb una obertura a la part alta per on entra la llum del sol. L’important és que aquestes aigües són dolces, és a dir potables.

La visita al Convent és molt interessant, ja que a més  de l’església i el convent en sí, hi ha una exposició sobre troballes que s’han fet utilitzant la nòria construïda sobre el cenote. Buscant a les profunditats de les aigües s’hi van trobar ceràmiques però també armes. Després de fer-ne l’anàlisi, s’ha comprovat que són de l’època de la Guerra de Castas, i probablement les van llençar dins el cenote perquè no acabessin en mans de l’enemic. Hi ha molts fusells i fins i tot un canó.

Valladolid també és un punt estratègic per visitar diverses ruïnes maies. La primera, Cobà, ja la vam fer de camí, i de Chichen Itzà us en parlarem en el proper post. Les altres ruïnes són les de Ek’Balam, a uns 25 km.

Ek’Balam, que en maia vol dir “jaguar negro”, va tenir la seva època d’esplendor entre el 500 i el 1000 d. C. La ciutat està envoltada per 2 muralles de pedra concèntriques amb cinc portes d’accés. Un cop a dins, hi ha un arc d’entrada de quatre potes que es pensa que podia ser d’ús cerimonial.

A Ek’Balam hi trobem l’estructura més gran de Mesoamèrica. L’Acròpolis fa 162 m de llarg, 68 d’ample i 32 d’alt. De fet la superposició d’edificis en diferents èpoques dóna lloc a construccions monumentals com aquesta.

Aquí no vam comptar els esglaons per arribar fins a la part de dalt, però les vistes des dels 32 metres d’alçada són espectaculars.

De fet des de dalt el que es pot veure són les estructures de la plaça sud: Las Gemelas, El Palacio Oval i el Juego de Pelota. Com a Tikal (Guatemala) i Cobá (Mèxic), el fet d’arribar a primera hora fa que puguis gaudir de l’encant d’aquest lloc amb tranquil·litat i sense les hordes de turistes dels tours organitzats que normalment comencen a arribar a partir de les 10:30 – 11.00 h.

Però el que fa que Ek’Balam no s’assembli a cap altre assentament prehispànic, són les seves formes i decoracions. Una característica de la arquitectura maia és el recobriment dels edificis amb capes gruixudes d’estuc i argamassa de calç que reprodueixen imatges de deus o escenes mitològiques. De fet, a Ek’Balam es conserva un fris de guix que simbolitza la porta a un altre món amb màscares, la boca oberta d’un monstre i figures alades.

 

 

 

 

Com veieu, no ens cansem de veure restes de la civilització maia. Però és que són molt interessants i molt diferents les unes de les altres. Des d’aquí demanem perdó si ens fem molt pesats. Només haureu de fer un darrer esforç perquè el proper post està dedicat exclusivament a Chichén Itzá.