Quan el blau és verd

Després de Campeche, vam estar un parell de dies a Mérida, però tal i com ens havien dit, no ens va acabar de fer el pes. Així que vam aprofitar aquells dos dies per planificar-nos una mica, ja que la setmana santa s’acostava perillosament, i encara no teníem clar cap on anar.

A Cancún, en principi, no se’ns hi havia perdut res. On sí volíem anar era a Isla Mujeres, a la qual s’hi va en ferry des de Cancún. Però l’allotjament a l’illa és  força car, i més arribant-hi en plena setmana santa. Així que quan ja estàvem buscant alternatives, ens va contestar la Vera (couchsurfing), oferint-nos una habitació a casa seva. Tenint el tema de l’allotjament solucionat, vam decidir anar a Isla Mujeres a passar el dia, i tornar a dormir a Cancún. Només arribar a l’illa amb el ferry i veure el color de l’aigua del moll, ja ens vam fer una idea del que ens esperava a la platja.

Isla Mujeres és una illa petita, d’uns 8 km de llarg i força estreta, a la qual s’arriba en 15 minuts de ferry des de Cancún. Només arribar, ens van oferir unes quantes vegades llogar un cotxet de golf, que és el transport més habitual pels turistes. Però com nosaltres volíem anar només a Playa Norte, que està a uns 5 minuts caminant d’on ens va deixar el ferry, vam descartar fer el pena. Teníem por que la platja estigués a vessar de gent, però gràcies a que vam arribar-hi bastant d’hora, no n’hi havia gaire. I només veure el color de l’aigua, se’ns van caure els collons a terra (perdoneu si hi ha criatures, però no es pot descriure d’una altra manera).

La part més famosa, coneguda i turística de Cancún és l’anomenada Zona Hotelera. En només 40 anys ha passat de ser una illa de pescadors de platges verges envoltades de selva, al centre turístic mexicà més reconegut del món. I com us podeu imaginar, està plena d’hotels de cinc estrelles cap amunt (la noia que ens allotjava treballa a un hotel de 5 diamants!!), d’aquells de polsera todo-incluído que tant ens agraden a nosaltres. Intentant fugir de tot això, vam demanar consell a la Vera i la Brenda, i ens van recomanar una platja pública, Playa Delfines. Aquesta es troba al quilòmetre 17, d’un total de 20 quilòmetres de llarg que té la zona hotelera. Ens van advertir que tot i ser una platja molt bonica i poc concorreguda, les onades serien una mica fortes, perquè es troba en mar obert.

Aquí també vam arribar d’hora i no té preu gaudir d’aquestes platges pràcticament sols. L’únic inconvenient és que les onades realment eren fortes, i no ens vam poder banyar gaire tranquils.

El matinar també ens va permetre fer-nos amb un dels para-sols públics que hi ha a la platja. Com ja vam veure a Isla Mujeres, a partir de les 11-12h comencen a arribar els “clans” familiars i s’acaba la tranquil·litat. Nosaltres vam ser testimonis d’una situació completament surrealista. Al costat hi havia una noia sola, llegint una revista, quan una mare de família se li va acostar, preguntant si podia ocupar una mica d’ombra. Quan aquesta va dir que sí, la mare va cridar a la resta de la família, i la cosa va acabar com podeu veure a la foto, més de 15 persones apilonades sota el para-sol.

El dia abans de marxar, vam decidir tornar a Isla Mujeres. Volíem endur-nos el millor record possible, i Playa Norte ens havia encantat. Així que torna a agafar el ferry (146 pesos el “viaje redondo”) i cap allà! El primer dia estava una mica ennuvolat i vam anar a la part de baix del ferry, amb aire condicionat. Però la segona vegada no ens vam poder resistir a anar a la part de dalt i gaudir d’un dia espatarrant, que permetia veure uns quants dels 7 suposats colors blau que té l’aigua a Cancún.

Aquell dia, la Mònica estava especialment il·lusionada per estrenar la seva joguina nova. Pensant en destinacions no gaire llunyanes, es va comprar unes ulleres i un tub per fer snorkel. I estava més contenta que un gínjol!! Semblava una nena petita. I quan després de 10 minuts de pràctica va veure un parell de peixos (encara que no fossin de colors), no us podeu imaginar l’espectacle!!

Mentrestant, el 50% restant del MiC estava gaudint de l’altra part que un s’imagina a una illa paradisíaca: l’ombra d’un cocoter, acompanyada d’una bona lectura (Victus, d’Albert Sánchez Pinyol).

Déu n’hi do, què dura és la vida!