Los Angeles: mansions, cotxes de luxe i homeless

El vol més econòmic que vam trobar per anar a Oceania era des de Los Angeles. Així que un cop comprat el vol, teníem dues opcions: arribar a LA el mateix dia del vol cap a Nova Zelanda o bé (encara que pugés una mica el pressupost), aprofitant que érem als Estats Units, fer un petit tomb per Califòrnia fins al Grand Canyon. Al final, ni una cosa ni l’altra; ens hi vam quedar només 3 dies per poder veure Hollywood, la platja de Santa Mònica i el downtown.
Com no podia ser d’una altra manera, el primer dia vam fer la gran turistada: anar al Bulevard de les Estrelles o Passeig de la Fama de Hollywood. Allà hi ha les famoses estrelles a terra, que homenatgen a personatges reconeguts del món del cinema, la televisió, el teatre, la música i la ràdio.

En total hi ha més de 2000 estrelles i no tothom estaria d’acord amb els noms que es poden veure a terra. N’hi ha dedicades als grans de tots els temps, com Alfred Hitchcock, John Wayne, Rita Hayworth, Jack Nicholson…. i n’hi ha d’altres més dubtoses, léase Village People!

A més, al llarg del Bulevard, però sobretot concentrats davant el Teatres Xinès, hi ha alguns actors disfressats de Superman, Darth Vader o Jack Sparrow. Aquests ofereixen als turistes fer-se fotos amb ells, evidentment, a canvi d’una propina. El més trist és que les disfresses són força cutres, no fan gaire el pes, la veritat.

Just al davant del Teatre Xinès, tot el terra és ple de les empremtes de les mans i dels peus d’alguns actors, homenatjant a Sid Grauman, empresari i artista del món de l’espectacle i creador d’aquest teatre.

I ja que estàvem a Hollywood, vam deixar Holywood Boulevard, vam agafar el carrer Franklin fins a Beachwood, perquè és des d’allà des d’on es tenen les millors vistes de les famoses lletres de Hollywood. És una bona caminada, però val la pena si no vols pagar un dels nombrosos tours que t’ofereixen per tot arreu, i que inclouen una visita per Beverly Hills i les mansions d’alguns famosos que viuen a la ciutat.

Després de la caminada, vam anar a dinar a un lloc que ens van recomanar l’Elliot i la Shannon: el Farmer’s Market. Sincerament, ens esperàvem una altra cosa. Concretament, un mercat de pagesos, com diu el seu nom, i alguna paradeta per menjar. Però resulta que de farmers no n’hi havia cap ni un, i tot eren parades de menjar de diversos tipus. Tot i que no era el que ens imaginàvem, ens va agradar molt l’ambient, i ens vam premiar amb uns talls de picanha en un xiringuito brasiler.

El dia després vam continuar amb els consells de la Shannon. Ens va recomanar la visita al Getty Center, un museu d’art privat a sobre d’un turó amb vistes de tota la ciutat. Paul Getty va ser un empresari del món del petroli, col•leccionista d’art i antiguitats, i que va ser un dels primers en entrar al club dels que tenien “mil milions de dòlars”. L’any 1997 es va inaugurar aquest museu, que consta de cinc pavellons i uns jardins que formen part també de la col•lecció d’art. Van trigar més de 10 anys en construir-ho tot, incloent-hi el tramvia que et porta des del pàrquing fins a dalt de la muntanya on hi ha l’entrada. L’entrada és gratuïta i inclou des del tramvia fins les audioguies, i si això li sumem tot el personal que hi ha treballant allà dins, us podeu imaginar la pasta que tenia aquest senyor Getty.

Aquets dies ens hem mogut amb transport públic. Aquí, com cada família té almenys dos cotxes, els autobusos van pràcticament buits, inclús en hora punta. La xarxa d’autobús funciona molt bé i no és gens cara (1$ viatge senzill). Això sí, la fauna que ens hem trobat a dins dels busos ha estat del més variat. Gent parlant sola, homeless carregats de bosses i molts hispans i estudiants. I parlant d’hispans, aquells que no tingueu l’anglès per la mà, cap problema! I és que la majoria dels treballadors del sector serveis (caixers, conductors autobús, cambrers…) parlen espanyol.
Després del museu, la Mònica volia anar a veure la platja on s’havia gravat Los Vigilantes de la Playa, cadascú té les seves frikades! Així que cap a Santa Mónica ens en vam anar. La platja no té res d’especial a part de les casetes de fusta on Pamela Anderson i David Hasselhoff lluïen tipus en banyador vermell.

Al començament de la platja es troba el Pier de Santa Monica, o sigui el moll de la fusta de LA. Aquest també és famós per sortir en un fotimer de pelis americanes. Segur que heu vist més d’un cop la nòria i les atraccions que hi ha al final del moll. El que desconeixíem era que aquest és el punt final (per l’oest) de la famosa Ruta 66.

L’últim dia havíem d’agafar el vol a la nit així que vam aprofitar per apropar-nos al downtown (centre de la ciutat). LA és una ciutat immensa, té 1.200 km quadrats i en la seva àrea metropolitana hi viuen més de 18 milions de persones. A més, és una ciutat “plana”. Fins ara a tots els barris pels que ens havíem mogut, les cases eren familiars de màxim dos pisos d’alçada, tipus barri residencial americà. L’únic barri amb gratacels és el downtown. Allà, va ser el torn del César, i ja us podeu imaginar que té alguna cosa a veure amb l’esport. Aquest ha estat el pitjor any de la història dels Lakers. En canvi, els seus veïns, els Clippers, s’han classificat pels play-offs. Però just aquests dies jugaven fora, a Washington concretament, així que ens vam quedar sense poder veure un partit de la NBA en directe. El que sí vam fer va ser anar a veure l’Staples Center (només per fora, perquè estava tancat) i fer unes fotos dels mítics Jabbar i Magic Johnson.
Al downtown, com als busos, vam veure-hi un munt de sense-sostre pel carrer que contrastaven amb els homes i les dones amb vestit, ben arreglats per treballar en qualsevol dels bancs o oficines dels luxosos gratacels del centre.

Han estat només 3 dies, però han estat suficients per veure les 4 coses que ens feien gràcia. L’únic que vam deixar de banda, perquè se’ns sortia de pressupost, va ser el tour per un dels estudis cinematogràfics que hi ha a la ciutat.
Mentre llegiu això, nosaltres ja som a les Illes Fiji, però això ja us ho explicarem en el proper post 😉