De les ruïnes maies a un riu que s’amaga

Estant a Antigua vam haver de decidir si anar a passar uns dies al Llac Atitlán (cosa que ens desviava una mica de la nostra ruta) o començar a visitar ruïnes maies. Així que encara que no estan a Guatemala, vam optar per anar fins a Copán Ruinas. Aquestes ruïnes estan a Hondures, a només 10 km de la frontera amb Guatemala. Després d’haver vist del que eren capaços els inques a Perú, ara ens venia de gust conèixer una altra civilització.

Només entrar al Parc Arqueològic, ens van rebre un parell de guaras rojas, que és l’au nacional d’Hondures. Des de fa uns quants anys, estan fent un programa de reintroducció d’aquests animals al parc, i hi ha abeuradors des d’on aquests lloros et donen la benvinguda. Impressiona la seva mida en veure’ls volar, els seus crits i els seus colors llampants.

 

 

 

 

 

Després d’esperar 20 minuts, i en veure que cap altre guiri s’animava a compartir guia, vam decidir fer la visita a les ruïnes pel nostre compte (el guia cobra 25 dòlars per un grup de fins a 5 persones). Copán va ser una ciutat-estat important en el sud de la regió maia entre els segles V i IX, on hi van arribar a viure unes 20.000 persones.

 

 

 

 

 

Copán no són les ruïnes maies més grans, però el que les diferencia de les altres són la gran quantitat d’esteles (pedres altes tallades, generalment associades a altars i que són característiques del període clàssic maia) i la bona conservació d’aquestes. En algunes fins i tot hi queden algunes restes de la pintura vermella original.

 

 

 

 

 

 

 

A banda de les esteles, que estan distribuïdes per tot el conjunt arqueològic, durant la visita vam veure força detalls esculpits en les construccions, tant en façanes com en les llindes de les portes.

 

 

 

 

Però l’estructura més important de Copán és l’Escalinata de los Jeroglíficos. Es tracta de l’escriptura jeroglífica més important de Centreamèrica i explica la història dels 16 governants maies que van regnar fins a mitjans del segle VIII d. C., que és quan es va començar a construir. Són 63 esglaons de 9 metres d’amplada i amb més de 2500 petroglifs.

 

 

 

 

 

Per últim, vam parar l’orella a l’explicació que una guia feia a un grup d’estudiants, que ens va servir per entendre el funcionament del joc de pilota dels maies. Aquest enfrontava a dos equips en un camp rectangular amb dues grades laterals de pedra inclinada, per on es feia lliscar una pilota de més de 4 kilograms, que els jugadors havien de fer arribar fins un dels 3 caps de guara roja de pedra que hi havia a la part alta. La pilota no podia caure a terra, perquè es considerava que allà hi habitaven els Déus de l’inframón i no se’ls havia de molestar. El capità de l’equip guanyador tenia “l’honor” de ser sacrificat en un ritual posterior.

 

 

 

 

 

Després d’aquesta visita express a Hondures vam tornar a Guatemala per visitar un lloc que ens havia recomanat un noi feia 5 mesos quan estàvem al nord d’Argentina. La seva frase va ser: “si aneu a Guatemala, HEU d’anar a Semuc Champey” i així ho hem fet.

No va ser fàcil arribar-hi; podríem dir que el transport a Guatemala no és el millor. En els pocs dies que hi hem estat, hem optat per transport “turístic”, és a dir, unes furgonetes que anomenen shuttles de 12-16 seients que connecten tots els atractius turístics del país. I encara que no n’hem trobat ni una sola que fos còmoda, ho hem fet perquè el transport públic és encara pitjor.

La part bona d’estar més d’11 hores per fer un trajecte de 330 km, amb canvi de shuttle a mig camí inclòs, va ser que el hostel que havíem reservat a Lanquin era molt millor del que ens esperàvem: unes cabanes al costat del riu, al mig d’unes muntanyes amb un clima subtropical. Vam arribar tan tard a la nit que fins al matí següent no ens vam adonar del paisatge espectacular que l’envoltava.

Semuc Champey vol dir “on el riu s’amaga sota la muntanya” en Q’eqchi, llengua d’origen maia que es parla a Guatemala. Les piscines de Semuc Champey formen un pont sobre el riu Cahabon i sota aquest pont hi ha una cova per on passa el riu.

Les millors vistes de les piscines es tenen des del mirador. Per arribar-hi s’ha de fer una caminada de poc més d’un quilòmetre escales amunt, que requereixen estar una mica en forma. Sort que vam començar la caminada amb una mica de núvols.

 

 

 

 

 

Un cop a dalt vam entendre perquè ens havien recomanat sí o sí venir fins aquí. Tens unes vistes espectaculars del riu, enmig d’una vegetació abundant amb colors verds de mil tonalitats.

 

 

 

 

 

Després de suar la cansalada només teníem un objectiu: arribar el més aviat possible fins allà baix per fer un bany i gaudir de les aigües transparents del riu Cahabón.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Va ser un bany fresquet, però boníssim!! I hi havia uns peixets petitons, que si et descuidaves, et feien una mossegadeta als turmells!! Normalment la gent fa un tour i primer visiten unes coves, però nosaltres no hi vam voler anar. Així que abans que arribessin tots els grups, vam poder gaudir de Semuc Champey sense massa gent, i quan van arribar tots, nosaltres vam marxar.